dimarts, 21 de juny de 2011

Pieds-noirs al Boulevard

Divendres passat vam eixir a fer un tram del Camí de Sant Jaume des d'Irun-Hondarribia (el camí del nord de la costa basca, o com diuen allà, el Doni Jakue Bidea). Desmadeixat i desronyonat, vaig arribar a Pasaia i, abandonat pels companys i solitàriament acompanyat per un bastó improvisat de bambú tallat als voltants del Santuari de Guadalupe i dues bambolles que m'escataven la planta dels peus, vaig arribar al terme municipal de Donostia, per la muntanya on hi havia l'Ulia Pasealekua, i des d'on vaig poder divisar, en primer terme, la forma corbada de la platja de Zurriola, i en segon, el Kursaal i la de la Contxa mig amagada. Havia completat 22 quilòmetres entre una verdor esplèndida, un dolor insuportable i una suor de sorromono que jugava armoniosament al sambori olfactiu amb les caguerades que els cavalls bascos dipositen pels monts folrats de felgueres. Vaig passar per davant del palau de congressos de cubs translúcids donostiarra i dels fanals amb forma de far del pont suspés sobre l'Urumea, i tothom em mirava com si fóra un escapat d'un psiquiàtric o un participant d'un reality de Telecinco.

Si hi ha un tret que caracteritza Donostia, no és cap altre que el color blanc, la pulcritud i la seua bellesa desvanida i afectada. El donostiarra vist tan bé que sembla que protagonitze contínuament anuncis de Ralph Lauren o Versace. La ciutat sembla perfecta, en tots els sentits, tot fa pensar que s'han tingut en compte fins els paràmetres més insospitats perquè els seus habitants duguen una vida plàcida, qui sap si dedicada a la contemplació o al conreu de les arts superiors de l'esperit.

Jo ja hi havia estat fa uns anys. Però l'altre dia, quan vaig enfilar el Boulevard avall, carregat també amb una motxilla que pesava un quintar, vaig veure com pels voltants de la pèrgola, s'hi amuntegaven cartells, llençols i cartrons pintats amb tot de lemes i proclames d'indignats. Vaig veure que també hi havia tendes de campanya tipus iglú i canadenca (d'aquesta darrera, menys), i d'una de les tendes, sobreeixia un parell de peus la planta dels quals tenia tal quantitat de brutícia arrebossada que semblaven tissó. Ja hauria volgut Kunta Kinte haver tingut aquella foscor a la planta dels peus, perquè és ben sabut que l'esclau mandinga de Haley les tenia ben nacres. Quan vaig veure allò, va començar a picar-me tot, i és que dies abans de començar el camí, havia llegit com María San Gil titllava els indignats de pollosos. I ja no sabia si em sabia més greu la picor o haver de donar-li la raó a la dòberman espanyola destinada a "las vascongadas" per fer complir la sacrosanta unidad.

De veres que vaig confondre aquella acampada d'indignats amb un campament de gitanos romanesos. De fet, vaig pensar, per uns instants, que els campaments xabolistes dels ciutadans de Romania eixien, comparativament sospesats, més ben parats que aquella munió de material de reciclatge improvisat i decorat amb edding. Els dels romanesos són, comparats als d'aquells acampats, la recepció protocolària dels Donostia Zinemaldia.

No és que m'opose al moviment dels indignats (la ideologia d'esquerres que abrace m'hauria de fer picar l'ullet a aquest moviment ciutadà), sinó que no hauria imaginat mai que les revolucions es feren amb tenda de campanya i amb l'affinity card a la butxaca llesta per entrar a Bershka o a Zara a renovar vestuari entre assemblea i comissió de treball (¡no hay pan para tanto chorizo! ¡tía, acábame el manifiesto de hoy, que me voy a ver el lookbook de junio y el Red Point de biquinis calentito calentito!). Em faig vell, els referents i les formes canvien, i jo ja no estic per a revolucions de pa i porta. També crec que, al País Basc, això del 15M s'ha vist una mica com a anècdota urbanita d'adolescent, perquè allà, en aquell país, la revolució ja fa dècades que la van engegar, de vegades amb armes (perquè calia, o no), i sempre i sobretot amb vots (com ha passat ara). Tant a la ciutat blanca com a la resta del País Basc, la indignació es va demostrar a bastament un 22M, en comptes d'un 15M, i en van ser més de 300000, els indignats que feren valdre les seues veus amb vots. És el que he vist a places i carrers, de poble en poble, de foto en foto, de mural en mural, de façana en façana d'empreses, de rostre sobre rostre d'Hego Euskal Herria. Bon camí, doncs.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada