dissabte, 25 de juny de 2011

Estimar sense estimar

Sé de sobres que no ho saps, i per això vull fer-t’ho saber, que si saberes com et sé, no en voldries saber pas res més. I tot sabent que no ho sabries mai si mai jo no t’ho haguera sabut saber, hauria sigut un gran dol, saber que mai ho hauries sabut, ser sense tu saber-me teu. Sàpigues, doncs, quina és la meua fe, perquè entre ser i saber, sabent-te sóc, sent-te et sé. Sense saber bé qui sóc, sense tu saber bé qui ets, els dos sabem que hi som, i com que som (“sí, sou!”, segons ells), ens sabem com som, sabent-nos l’un a l’altre, sent. És que encara no ho saps? Ja hi som, de nou! És clar que no sabem ser l’un sense l’altre, i és així com som l’un per l’altre, que això és gai saber! Si no fóra perquè ho sé, no sabria ben bé sense tu què ser. Sóc qui sóc, ho saps. Ets qui ets, ho sé. Que sàpigues que serem i que ho sabrem, serem del tot sabedors dels fets. Qui sap on, qui sap quan, sempre, però, et sabré meua, sempre, però, et seré teu. Tant m’és!, que potser açò no és de bon ser, però que ho sàpiga el món: no som res si és un si és no és. T’he de saber completa, m’has de saber tot teu. Si ho sóc, sabràs, si ho saps, seré. Tu ets, jo sóc, els dos serem, ser plegats per sempre més. Ho sé, ho saps: sóc i ho sé, ets i ho saps. Som, ens sabem. Saber, ser.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada