dilluns, 6 de juny de 2011

Api blanc. Futur magre?

No fa gaire temps, al barri abans poble de Benimaclet, la Gemma va entrar en un paki on venien verdures i fruites (paki és el terme amistós amb què designem, al nostre país, els comerços regentats per ciutadans d’origen pakistanés), i s’inicia una conversa d’allò més normal, com en qualsevol altra botigueta de casa nostra, com en qualsevol altre intercanvi comercial de proximitat.

–Hola bon dia, volia un poc d’api blanc. –demana amb educació clientelar la Gemma.

¿Cómo? –contesta el venedor.

–Sí, que volia una rameta d’api blanc –torna amablement a demanar la jove, tot usant gestos i assenyalant cap a la cistella on es trobava la verdura en qüestió.

¿Oye, de qué país eres? ­–pregunta el jove botiguer, amb un somriure innocent i un to encuriosit, fent servir un castellà dificultós, mentre, ara sí, li dispensa el queviure.

La Gemma li explicà, sorpresa per la pregunta però servant sempre una serenitat amatent, que ella era d’allí, de Benimaclet, i etcètera etcètera.

El fet no hagués passat l’àmbit de l’anècdota si no fos per la darrera pregunta formulada pel comerciant, amb què demanava per la nacionalitat de la Gemma, ja que no entenia la llengua que parlava i la va confondre amb alguna de les erasmus que viuen a Beni. Em direu que això, rai, que faig rodar molt el cap amb coses aparentment futils, amb vel·leïtats, però rere les vanalitats o la intendència veïnal i rutinària s’hi amaga tot un rerefons i entramat que, gratant gratant, deixen entreveure la importància de les coses quotidianes per arribar, finalment, a copsar la realitat com cal. És així com, tot reflexionant, la comanda d’una rameta d’api blanc em fa abocar tota una sèrie de reflexions relacionades, potser, amb la sociolingüística, la psicologia i el fet nacional:

1) El primer que hom pot pensar és que el cas que conte deixa al descobert que patim una anomalia nacional miserable (o com definiríeu vosaltres el fet de sentir-vos estranger, de llengua bàrbara, a la vostra pròpia casa? Amb la mateixa facilitat amb què foragiten un indígena del seu trosset selvàtic, a nosaltres ens bandegen (in)voluntàriament i quotidiana, sempre per la mateixa raó: la situació política vergonyant que patim des que tenim ús i noció de nació. Els estranys som els “aborígens”, perquè la normalitat s’identifica amb l’ocupant, amb el colon espanyol.

2) El jove paki ha necessitat poc menys d’un any de trescar València per a adonar-se d’un fet que no necessita cap constatació especial, perquè, de fet, costa poc d’entendre, sempre que, això sí, l’entenidor no provinga de l’altiplà ibèric, que els valencians, es mire com es mire, no som espanyols, per molt que els mateixos valencians malden a ser-ho; en canvi, els ciutadans de la meseta porten més de 300 anys amb aquesta assignatura encara pendent; no hi ha manera que hi vegen la llum, per molts mètodes i recursos comparatius fets servir, per molts ACIS aplicats, per molts aprenentatges significatius a què els exposem. Tot i les nombroses estratègies apel·latòries a principis acceptats i coneguts internacionalment, la nota dels espanyols –o els qui adopten el seu imaginari, llur tarannà– continua sent la mateixa en el reconeixement i el dret a la diferència: un “NO APTE”. I crec que és hora de fer-los saber que han esgotat totes les convocatòries per a provar d’aprovar la matèria "respecte a la diferència" (i que ells confonen amb "indiferència"), que ja els hem donat força oportunitats, i que hem entrat a Bolonya i totes eixes coses, i ja se sap que Europa és Europa i no l’Espanya del pelotazo ràpid i l’aprovat fàcil. Uns estudiants avantatjats, tot i la seua reconeguda irreverència i militància antieuropeista, són els anglesos, que ja han donat el vistiplau al referèndum per la independència que el primer ministre escocés Alex Salmond ha anunciat fa pocs dies.

3) Que els pakis, com els erasmus desinformats i enganyats que aterren cada any arreu dels Països Catalans, vénen al nostre país (que en són tres alhora) amb un mapa a les mans i al cap que no es correspon amb la realitat nacional. Els mapes (que els ho diguen als africans!) no parlen sobre realitats nacionals ni fets històrics injustos, sinó que a la vista del turista o el treballador presenten fronteres artificials imposades amb compàs de sang i cartabó de foc. Arriben a “España” a aprendre espanyol o a “trabajar”, en comptes de venir als “Països Catalans” a aprendre català o a “treballar”. Fóra important anar pensant de crear algun lobby que influira en els grups editorials que publiquen mapes i guies de tota mena?

4) Que és fàcil d’esbrinar que, quan a casa no parlem la nostra llengua, de seguida ens prenen per espanyols, perquè parlem la de la nació veïna. Si d’antuvi la Gemma li haguera parlat en castellà a aquell venedor, no li hauria preguntat per la nacionalitat, la qual cosa indica la importància de fer servir S-E-M-P-R-E la nostra llengua al nostre territori i amb tot de gent. No cal ni recordar que és el senyal d’identitat més pregon. I també, diguen el que diguen, llengua i nació són una sola cosa, i morta una, acabada rabiüdament l’altra.

5) Relacionat amb tots els punts anteriors, he de dir que els inquilins de la Generalitat Valenciana, d’ençà la seua pseudorestauració, siguen lermistes, zaplanistes, olivistes o campistes, sense excepció, tenen molt a veure amb aquest joc brut i vergonyant d’occir la llengua, primer, per acabar amb una nació en què no volen creure, segon, però que si la volen matar és perquè en tenen plena consciència i en reconeixen l’existència inequívoca (si no, a quin sant, tant d’esforç esmerçat a Plaça Manises de València?). Sols així s’entén com el futur de la nostra llengua es veu, per moments –que ja duren massa dècades–, més magre que no pas lluent i carnós com la tija de l’api.

6) Que és important –jo diria que d’una importància vital– mantenir-se ferm, fidel i lleial a la llengua que s’usa en una situació comunicativa com la descrita més amunt, perquè si la Gemma, en comptes de mostrar-se lingüísticament assertiva, haguera claudicat i canviat al castellà amb el primer indici d’inintel·ligibilitat del comerciant, aquest no s’hauria assabentat que el valencià es parla a València, que és la llengua dels valencians, que api (o àpit) es diu així tant al raval d’Elx com a Eivissa, siga al mercat de la Boqueria de Barna, siga al mercat central d’Alacant. I que els nouvinguts treballadors (de Castella, de la Polinèsia Francesa, de Marràkeix...), si no és amb el contacte ambiental, difícilment podran aprendre la llengua del territori que els acull. Això, dic jo, que es podria anomenar immersió lingüística natural; ara bé, sense parlants naturals, poca immersió hi podran fer els nostres nous conciutadans. Mon tio Manolito, el Nari, conta, per exemple, que de jove va emigrar a Düsseldorf, i va poder aprendre l’alemany perquè els alemanys, sense excepció, l’hi parlaven cada dia, tot i que ell mai no va anar, ni allí ni aquí, a escola, i al principi d’arribar allà, per demanar pollastre per a menjar, cantussejava uns “coc-coc", "coc-coc” d’allò més divertits i primaris, tot menejant els braços a l’estil dels pajaritos por aquí. No va vendre pas cap ceba, ni cap rama d’api blanc, ni cap cogombre (!) als alemanys, sinó que, amb un trepant vertical i fent més hores que un rellotge, foradava els tambors dels frens dels futurs Mercedes. Doncs sí, un home sense estudis del barri del Barranquet de Crevillent, davant d’aquella màquina sorollosa, i a la ribera del Rin, va aprendre la llengua de Goethe.

7) Que si mai esteu necessitats –ni que siga d’un bri!– de la umbel·lífera esmentada per amanir les vostres ensalades o donar substància als vostres bullits, aniria bé que entràreu en un paki i en demanàreu en la nostra llengua, tot i que hàgeu de fer els senyals, els gestos i els mims que calguen perquè us entenguen, perquè “una rameta d’api blanc” ben pronunciat, i no cap senyera quadribarrada enganxada a la pitera, us donarà l’oportunitat per a ensenyar, a coneguts i estranys, que som els pobladors legítims i centenaris d’aquesta terra… Perquè les grans gestes s’aconsegueixen amb xicotets gestos, amb infinitat de mims, senyals i mots, que units, com els de la Gemma, fan guaret i saó, amb marges consistents, trinxeres fondes i barricades infranquejables que ens guareixen contra aquells que volen semada, erma i socarrada la nostra xicoteta pàtria.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada