La calor que mata, les mosques que fan viure

“Mare meua, quina calor que fa!”, és la queixa ritual més comentada aquests dies de finals de juny. Que si ixes al carrer i és un forn, que si l’onada de vent subsaharià, que si no recordava res semblant, que si és insuportable, que si les mosques... Encara hi ha qui hi posa molta més imaginació (sol ser fantasia sexagenària) i diu que els moros instal·lats a la carretera nacional són els qui ens han portat la xafogor (SOS Racisme hauria d’instal·lar la delegació comarcal permanent a Crevillent, si de cas ben a prop de l’ambulatori, perquè la gent gran se sufoca, sobretot, quan veu entrar magribins a fer ús del “nostre servici de salut, que tant ens ha costat de guanyar”). La cultura popular té una imaginació foramidada, i si no, tireu mà de memòria i recordeu la llegenda de l'adveniment de les mosques, la culpable de l’aparició de les quals va ser una iaia (dones o estrangers, com veieu, enemics bíblics i públics tostemps) que, avorrida, li demanà a déu nostre senyor que li enviara quelcom amb què entretenir-se, i déu, atent i lliurat com sempre als seus deixebles seguidors, li envià una plaga de mosques que encara patim.

Jo, als defensors de cabells blancs de “lo nostre”, amb tot el respecte que em mereixen, no deixe de recordar-los, escoltat el comentari xenòfob, que els moros no acabaran amb el sistema de salut pública, sinó que els culpables seran ells per traure tant de prospecte innecessari, que semblen xiquets jugant a intercanviar cromos; i els afig que, per acabar d'enterrar la sanitat pública, sempre tindran l'ajuda privatitzadora del partit polític a qui voten amb la bava blava defora des de fa anys (llavors el comentari els fa l’efecte de galtada a mà oberta que els hi puja la vermellor o provoca alguna lipotímia sobtada). Lluny del Sàhara, i comentaris nefastos o innocents d’analfabets funcionals a banda, és ben cert que fa una calda que mata. Mata veure com la gent s’estressa als embussos dels semàfors, tot obrint les portes i inflant-se a claxonades i clatellades. Com que no hi ha prou amb el vermell que produeix el sol, tiren mà dels palmells per acaronar-se i encarnellar-se les galtes. I encara, els més tunnejats branden navalles que provoquen fiblades mortals al conductor de davant perquè "anava pisant ous" o "li havia furtat el lloc" on sempre aparca i que és com si fóra d’ell, encara que no pague la placa d’eixida permanent. Porque yo lo valgo. Si és que ja ho diuen: massa publicitat.

A la gent, amb tanta calina, se li escalfen els collons de mala manera, de vegades de manera irreversible, com als de les navallades esmentades. Tot són escaldats aquests dies, gorraures a l’entrecuix i pertot, i els amples de cuixes o de glutis cel·lulítics no guanyem per a Positon (contenim com podem la tentació de presentar mocions municipals per canviar el “Xec nadó” pel “Xec Positon”), ni les farmàcies per a dispensar-ne. La calor exhaureix fins i tot els remeis pal·liatius contra la pròpia calor. Mentre el mercuri puja, grau a grau, la paciència s’esgota, gotinyant, gotinyant, galtes avall.

Sort que s’acaben les classes d’ensenyament reglat universitari i no universitari, perquè els rodals de suor que floten a la superfície axil·lar de les camises o vestits d’alguns mestres fan mal a la vista, a la vista com a mínim, per no esmentar als altres sentits. Hi ha alguns profes que encara s’entesten a alçar el braç o a escriure a la pissarra, pensant que així són diligents i compleixen professionalment amb la feina encomanada, sense tenir en compte, però, que estan infringint un dels principis deontològics de la docència: no donar arguments als alumnes malparits perquè inventen malnoms magistrals, paren atenció en tòpics secundaris i acaben passant notetes sota taula amb les collonades burletes (al de Matemàtiques li déiem el “Senyor Marcos i Anillos de Saturno”, i al de Coneixement del Medi el “Don Constancio Glàndula Sudorípara de nivell 7 en l’escala Richter amb epicentre a l’aixella”; ens fascinava jugar amb el lèxic específic). No vull ni imaginar-me com serien les classes al levante feliz durant l’època franquista, amb tot de falangistes reconvertits a mestres i alça que t’alça l’aleró dret, amb el “cara al sol” com a teló de fons (això explicaria la imaginació inabastable dels Monzó, Moliner, Pàmies, Torrent i companyia).

Amb tanta calor, totes les ganes augmenten: les ganes de barallar-se, amb la parella, amb l'ordinador, amb el veí a qui li la tens jurada des que et va piratejar la connexió a Internet però bé que es paga el Digital+ sense compartir-lo; les ganes de morir-se; les morts per colps de calor produïts per la suggestió o la voluntat expressa de les persones que havien desitjat morir-se incapaces de suporta-la, la calor; les ganes de beure; les ganes de separar-se o de divorciar-se de la parella amb qui t’has inflat a galtades hores abans; les ganes de trobar parella per inflar-te a hòsties com fa la parella que coneixes i que veus inflar-se a galtades tothora… Bé, tot no puja amb la calor. Hi ha dos activitats humanes essencials la pràctica de les quals cau a nivells indecents amb l’arribada del Llorenç i dels, suposadament, moros mortificadors: les ganes de treballar. Ja m’agradaria, ja, veure un nord-europeu pencant a la costa occidental mediterrània, llavors seria jo qui li passaria les estadístiques de productivitat per la morrera, a ell i a la comissària alemanya de treball); i unes altres faltes de ganes més greus i preocupants encara: les de follar. Sí. Redéu, si és que ara no hi ha qui folle!, bé, precisaré una afirmació com aquesta, tan transcendental per al meu honor de mascle alfa: no és que no hi haja ganes, sinó que no dóna gust ni de posar-se a la feina entre bambolines llençòliques perquè tot és suor a la redor, de dia i de nit, que tan bon punt toques la pell del mamífer que t’acompanya comença a brollar, per aspersió, líquid salí; i si engegues l’aire condicionat per evitar-ho i fer més agradable i plaentera una situació que hauria de ser-ho sense haver de condicionar-ho, catanyof!: constipat de mil dimonis al matí següent ―Enric, com és que estàs tan constipat? ―et pregunta la caixera del Mercadona mentre escolta, de fons, els pits pits de l’infrarojos. ―Ehem, ―t’escures la gola―, aatxís!, aatxís!, no res, que anit vaig eixir a córrer i se’m va assecar la suor abans de dutxar-me. Sí, ja, i a ta mare va que fumes. O com diríem al poble: meu xape!, tot per no dir-li que, un polvo recalfat i fallit, provoca suor freda, congestió nassal i malestar generalitzat.

Però no patiu!, no patiu!, que la calor ha arribat per quedar-s’hi tan sols uns mesos, i si engrosseu les llistes de divorcis o separacions del registre civil o les de defuncions per accidents “verbals” de trànsit no sereu cap anomalia singular. Que la calor, a qui no mata, fa més fort, i quan no fa fort, engrossa i enrojola. El secret, no us enganyeu, és suportar-la amb imaginació i ironia, i no tant amb aparells climatitzadors. Si no que li ho diguen a l'irònic creador de la parèmia “A l’estiu tot el món viu”. En prenc bona nota.