dilluns, 26 de novembre de 2012

Spaintrix: la realitat paral·lela

Costa d'entendre la lectura que fan els mitjans espanyols veïns dels resultats electorals del #25N. Si sumem tots els diputats que han aconseguit els partits unionistes (48) no arriben ni als que ha aconseguit CIU (50) pel seu compte. Encara més: ara hi ha, en total, 87 diputats al Parlament que estan pel dret a decidir. Això significa que el referèndum és, si no passa res, a la cantonada. Així ho veu la BBC, un mitjà que de moment no està fitxat per l'Audiència Nacional per col·laboració amb banda armada o sota sospita de voler ajudar a instaurar fronteres a l'Ebre fetes amb tanques de botifarra de pagès. També ho veuen així els del New York Times, a l'altra banda del gran toll.

Saben què passa quan hi ha uns tals mitjans de comunicació espanyols? Que connecten les ments dels seus ciutadans amb una realitat diferent, falsa, estranya i paral·lela a la que la resta del món (el món català inclòs) viu, veu. I és que Zion, amics espanyols, sí que existeix, com existeix Sant Cugat del Vallès (no San Cucufate), i Carcaixent (no Carcagente), i Sant Quirze de Besora (no San Quirico). El món en va ple, de zions. Així doncs, volen que els ajudem a desconnectar-se de Spaintrix?

divendres, 16 de novembre de 2012

Cop baix a l'unionisme


Oriol Junqueras, aspirant a presidir el palauet de la plaça Sant Jaume de Barcelona i la futura Catalunya independent, ha propinat un cop baix a l'orgull patri de l'unionisme espanyol: "L'estat espanyol deu tenir el rècord del món de països que se li han independitzat". 

Home, Oriol, això és joc brut, nano. Això no es fa. Són moments nacionalment molt delicats en la terra farcida de conills perquè vages recordant-los efemèrides vergonyants, a sobre amb aquella cara que fas, redoneta i bonhomiosa, d'ósset de peluix, en la qual no s'albira cap mala intenció sorneguera. T'ha faltat dir (mentre menjaves un postre de milfulls amb crema de llimona i sorbet de mandarina del teu forn preferit de Sant Vicenç dels Horts) que quin desastre i vergonya de veïns espanyols, que qualsevol temps passat fou millor, amb aquell to de cobla manriquenya, tot recordant temps de Felip II i l'imperi on no es posava mai el sol. ¿Què no veus que poden traure't un caça F18 a baixa altura, amb una pancarta enganxada al reactor i amb el lema amenaçador Dios es español y está de parte de la nación estos días, tal com va dir el comte-duc d'Olivares fa gairebé quatre-cents anys?

Ori, no n'has tingut prou que, a més, has reblat allò de la "República Dominicana va marxar dues vegades [d'Espanya]"? Ais! Això sí que ha fet mal. T'has recreat en la humiliació gratuïta del ciutadà rojigualdo. No s'hi val tot, en eleccions. Cal seny, amic, les postures arrauxades passen factura. Ho hauries de saber. T'he de confessar, però, un secret. ¿Saps que m'has encomanat la curiositat historicista i m'he documentat en allò del 2x1 en el supermercat d'independències d'Espanya? Doncs sí. He agafat el carret de la compra i he descobert (amb interés colombí) que la República Dominicana es va independitzar d'Espanya l'any 1821. El 1844 d'Haití. I finalment, el 1865 d'Espanya, per segon cop.

Ara bé, solament jo sóc sabedor que, cap al final del teu parlament en l'acte central de campanya, has mostrat força contenció i seny amb la finalitat de no ferir encara més el sentiment majoritari sanchezcamachista. Hi haurà que et clavarà pel bigotis que esmentares, que enumerares, fins i tot que t'adelitares en la llista de països que van dir a fer la mà! a Espanya: Holanda, Portugal, Argentina, Mèxic, Cuba... El que desconeixen, però, és el contingut final del guió que jeia, doblegadet, damunt el teu faristol, aquelles paraules que Toussaint L’Ouverture va oficialitzar al gener de 1801 i amb què proclamava, en relació a l'illa La Española (Haití i República Dominicana actuals) que la isla es una e indivisible. Un tercer cop baix en tan poc temps hauria estat fatal.

Imatge: divisió fronterera entre Haití (esquerra) i República Dominicana (dreta). Una illa, com veuen, gens única, gens indivisible.

dilluns, 5 de novembre de 2012

La sordesa del tanga



Si vostés han estudiat llengua catalana a l'institut o la universitat, s'hauran trobat aquell tema dedicat a l’ortografia i fonètica de les oclusives sordes i sonores i les dificultats i confusions que se'n deriven. És a dir, els sons oclusius P/B - T/D - C/G (PETACA -BODEGA) no presenten problemes en l'escriptura quan van precedits de vocal perquè es diferencien pel so: de fet, la sonoritat és el que permet distingir els dos fonemes de cada ordre: diferenciem pala de bala per la sonoritat de la segona en comparació amb la sordesa de la primera. La c de corre seria, doncs, sorda, mentre que la g de gorra seria sonora: 
sords: /p/, /t/, /k/: pala, tia, corre; sonors: /b/, /d/, /g/: bala, dia, gorra
Ara bé, què passa quan les consonants apareixen en altres posicions (a final de paraula, sobretot)? Doncs que aquesta sonoritat es perd i, per tant, la distinció entre sonores i sordes, cosa que genera confusió a l'hora d'escriure-les: llarg/llarc?, cap/cab?, fred/fret? Per evitar aquests errors i alliçonar-nos en el bon camí de la sonoritat, els professors de llengua ens han instruït tradicionalment en una sèrie de regles, acompanyades per llistes ben atapeïdes de paraules amb buits per completar amb la consonant adient.
El cas més famós de confusió fonètica que conec pel que fa a les oclusives sordes i sonores no s'esdevingué en una aula d'institut ni d'universitat sinó en el servei de radiologia d'un hospital públic de la ciutat d'Alacant, amb dos amics meus de Crevillent com a protagonistes, tècnics en radiologia. Un ja és famós per mèrits propis i que no tenen res a vore amb la sonoritat o no de les seues oclusives en posició final, sinó amb la cavitat bucal que fa servir per llançar pinyols d'oliva a més de 18 metres: Salvador Galipienso, el Beja (la jota sona a la manera castellana), flamant campió mundial de llançament de pinyol d'oliva. L'altre, Àngel Asensio, que ja no radiografia ossos esberlats: ara examina amb raigs X -i de tota mena- xiquets en un col·legi de Badia del Vallès, on fa de mestre de Primària i s'ha fet famós pels me cague en l'havana xe! que emet quan perd els estreps a causa de la canalla.

Estant de guàrdia els dos col·legues, van haver de fer unes plaques a una pacient jove, castellanoparlant i sembla que de molt bon vore. El senyor Galipienso la va rebre, tot donant-li indicacions perquè es llevara la roba necessària -i no cap altra més!?- per realitzar la prova radiològica. En això, però, obrí la portà l'altre per entrar-hi, i el primer bonegà el segon amb un tanca!, tanca! perquè la pacient nueta no s'incomodara davant la mirada indiscreta de la resta de pacients de la sala d'espera. La pacient, un cop realitzada la prova i després d'escoltar parlar valencià els dos tècnics, els va confessar que pensava d'ells que havien sigut una mica descarats, ja que havien fet referència al tanga! tanga! que vestia com a peça de roba interior. Els crevillentins van haver d'explicar-li que no era la roba íntima l'objecte de l'atenció professional, sinó la porta de la sala de radiografia, que deixava al descobert les intimitats de la fadrina.

Va ser així com una oclusiva sorda poc confusible en català -per la posició que ocupa en el mot esmentat- va esdevenir sonora a l'oïda de la pacient castellanoparlant, supose que no tant per la semblança dels fonemes i sí per la malfiança que suggeria la cara de pillastres dels tècnics radiòlecs. La sanc no va arribar al riu i el cas del tanga es tancà sense més molèsties. Els riures, però, encara es repeteixen ben sonors quan ens en recordem.