dimecres, 25 de setembre del 2013

L'art és arreu

Hom troba plaer en les coses més insòlites. L'art és un plaer per als sentits. Diuen que el director d'aquest vídeo ha fet una obra d'art amb el llançament d'aquesta pilota de parc aquàtic. No seré pas jo qui diga que eixa manifestació de simbiosi entre el plàstic i la mà humana no és art.



Demà, de bon de matí, em trauré un moc ressec que hauré covat durant tota la nit d'insomni. Amb el dit polze i l'índex començaré a donar-li forma redona. I vinga, i ara, i més, cinc minuts, deu minuts, quinze minuts, trenta minuts, aniré al vàter a pixar i continuaré fent-hi voltes, quaranta-cinc minuts, tenint molta cura que la rodonesa presente el mínim índex de fricció en voler fer-lo rodolar per qualsevol superfície o en el buit. Rodó, rodó, més rodó, polit, art entre els dits.

Quan el moc tinga la forma circular exterior perfecte, el deixaré caure pel perfil de la taula avall, mentre grave la caiguda amb el telèfon mòbil. Després beuré la llet i me n'aniré a treballar amb un cert aire d'artista consagrat. Mesos després, rebré un correu electrònic del director artístic del festival internacional de documentals d'art més important en què se'm comunicarà que he estat premiat al millor art-doc de llengua no anglesa (hauré enviat el vídeo mesos abans, embolcallat amb paper de bombolletes protectores dins un sobre groc). Però renunciaré al premi senes donar-hi cap explicació, perquè els artistes fan coses així: no recullen guardons importants, pinten amb donuts, es tiren pets de colors i somien que es follen lletugues tendres.

diumenge, 15 de setembre del 2013

Què vols ser de gran la nena?

"El nom fa la cosa", "qüestió de noms"... són algunes de les expressions que hem sentit per remarcar el pes nominal de les coses. Ahir, una companya mestra, mentre matàvem el temps entre un examinand i un altre, em va recordar la importància del nom. Assegurava que havia llegit en una guia mèdica d'una companyia privada de sanitat el nom d'una ginecòloga, "Deborah Labios", de la Clínica Vistahermosa d'Alacant.

El primer que vaig fer, tot just arribat a casa i amb la curiositat devorant-me el cervell com un corcó, va ser buscar evidències reals d'aquesta vida a la Clínica Gúguel, on es troben tots els mals, i hi era:
Em va sorprendre que apareguera en el llistat esmentat amb total naturalitat, sense embuts. Vaig pensar: ostres, com déu mana!, molt més valenta que el darrer candidat i regidor de la Falange Española del meu poble de finals dels 90, en Vicent Mas, que va manar fer desaparéixer el seu nom de les pàgines blanques de Telefónica per evitar trucades nocturnes sobtades dels seguidors de Marx, Azaña i Guifré el Pelós.

"Senyora Palomino, la Doctora Deborah Labios la espera en la sala 6 de ginecología", m'imaginava que sonava així la sala d'espera de la Clínica de Vistahermosa. Per això, el segon que vaig calibrar va ser com de magre ho haurà tingut la Doctora Labios per "fer-se un nom" en el món de la ginecologia-obstetrícia i en aquella Clínica privada. Ara pense en la Doctora Labios i m'infon un immens sentiment de respecte envers la seua persona i professió.

Abans de tots aquests descobriments que vaig fer, encara en la sala d'exàmens d'aquell institut, ahir dissabte li vaig contar a la companya que aquest cas superava amb escreix un que coneixia per una amiga d'Algemesí que, en temps d'estudiant a València, havia tingut un metge de capçalera anomenat Doctor Riesgo. Per a més inri, aquesta amiga compartia amb mi l'afició per la hiponcondria. Encara la veig com una heroïna, quan me la imagine en la consulta del senyor Riesgo.

Vaig pensar que, si més no, el cas de la Doctora Labios l'havia de conéixer l'escriptora @emparmoliner, coneixent com se les gasta la de Santa Eulàlia de Ronçana, amb qui, casualitats de la vida i just una setmana abans de conéixer el cas de la Doctora Labios, em vaig creuar vestida de muixeranguera rere la basílica de Sant Jaume d'Algemesí, durant les festes de la Mare de Déu de la Salut, i en comptes d'obligar-la a fer-me un beset perquè en sóc un fan incondicional, tan sols vaig tenir valor d'allargar-li la mà. Hui, la Moliner ha repiulat el cas de la Labios, s'ha fet justícia universal i els astres i els planetes han acabat d'alinear-se en una mena d'harmonia escrita per un déu del destí en algun forat negre de la Galàxia Coincidències.

La pregunta no és en què pensava la família Labios quan va decidir posar Deborah a la filla: que si la natura esdrúixola del nom evitaria equívocs i sàtires, que si la hac aspirada del final i la condició anglòfona del nom dissimularia suspicàcies, que si los cojones de su padre valen más que... La pregunta és: en què nassos pensava la filla quan decidí especialitzar-se en el busseig de parrussos!?

Quin destí diferent tindria hui diumenge Catalunya si, Artur Mas, hagués tingut una mare d'origen castellà i llinatge Cartas, si, a més, el senyor Rajoy haguera tingut una progenitora madrilenya de cognom Sobres?
Els registres civils haurien d'obligar els pares a posar un nom de reserva als fills, un segon nom, preparat per a l'edat en què els xiquets responen amb fermesa i claredat allò de "de major vull ser..."

dijous, 5 de setembre del 2013

Per la llibertat de TOTS els pobles

Qui es pot negar al dret a decidir? Qui es pot oposar a realitzar una consulta popular, l'expressió màxima de la democràcia? Tan sols aquells que tenen por a la llibertat perquè viuen i rapinyen de l'esclavatge a què sotmenen a aquells que li la neguen. Ningú no està contra Espanya sinó a favor de la llibertat dels pobles.


dilluns, 2 de setembre del 2013

Crevillent singular (I): el funcionari A2

Amb el conjunt de posts "Crevillent singular" vull cobrir un espai documental, anecdòticament estadístic que fa referència a fets, actuacions, que fan de Crevillent un poble singular, singular en el sentit a què es refereix la 3a accepció del diccionari: "Que es distingeix per alguna cosa inusitada." Unes distincions, siga dit de passada, que ni l'alcalde César Asencio ni la televisió privada local es veuen amb forces i temps de destacar, atés que van molt ocupats gloriejant la gestió del primer per part del segon i la cobertura mediàtica del segon per part del primer (una relació, com veieu, una mica sòrdida i endogàmica). El mas ordenat de les paraules no especifica si la singularitat del fet és en sentit positiu o negatiu, però la que hui -i successives- em veig empés a destacar és negativa, perjudicial.

La província d'Alacant té 141municipis. D'aquests, n'hi ha 18 que tenen més de 25000 habitants (Alacant, Alcoi, Benidorm, Calp, Campello, Crevillent, Dénia, Elda, Elx, La Vila Joiosa, Novelda, Oriola, Petrer, Sant Vicent Raspeig, Santa Pola, Torrevella, Villena, Xàbia). Dels 18 tan sols Crevillent no forma part de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana (xarxa de biblioteques públiques). Bé, potser el cas de la biblioteca "Rafael Altamira" del Campello també és "singular", però no tant. Sembla que el Campello tampoc s'inclou en aquesta xarxa, però sí que en forma part el seu magnífic catàleg que, a més, es pot consultar còmodament en línia des d'una web específica ben funcional mentre estàs assegut al sofà o fent-li la pedicura al gos. Crevillent, doncs, guanya en singularitat, ni té web pròpia ni catàleg en línia.

Què suposa que Crevillent no forme part d'aquesta xarxa? Menys accés al coneixement i la cultura, però, sobretot, diners que hem de gastar-nos els crevillentins i que s'estalvia l'alcalde. Si Crevillent en formara part, els contribuents no hauríem de comprar tal o tal altre llibre o haver d'omplir el dipòsit del cotxe per desplaçar-nos a Elx, Alacant... i traure en préstec un llibre d'una biblioteca d'aquesta xarxa (a la qual ens hem de fer socis prèviament, esclar). Gràcies a la xarxa, si necessites un títol que no hi ha a la teua biblioteca te'l porten -en principi- de la biblioteca valenciana on sí que estiga a partir del fons bibliogràfic de més de 100 biblioteques públiques en xarxa. Entre molts altres avantatges.

El funcionari A2. El funcionari A2 no és un personatge de ficció singular (no és compare de l'R2D2 del film Star Wars), tot i que per als usuaris de la Biblioteca "Enric Valor" de Crevillent bé que ho és. Des que l'any 1995 César Asencio (fa 18 anys, una altra xifra carregada de singularitat i simbolisme -se'ns ha fet major d'edat en el cadirot!) ocupa el càrrec d'alcalde no ha trobat un funcionari de la categoria A2 perquè la nostra casa dels llibres forme part de la xarxa esmentada (únic requisit pendent). L'alcalde i la seua aversió als funcionaris de carrera?

Es dóna la paradoxa (totes les paradoxes són singulars) que poblets com Senija (647 habitants!) i Orxeta (921 habitants!) sí que deuen tenir un funcionari A2 (o el requisit equivalent) i una biblioteca que forma part d'aquesta xarxa. Si eixim de la província d'Alacant trobem Aín (la Plana Baixa, 140 habitants) que també compta amb un A2, pel que sembla. Crevillentins, si feu una escapada a la Marina Alta la Pasqua que ve, no espereu vore el funcionari A2 entre les autoritats (guàrdia civil, rector, alcalde, metge i manoles) de la processó de Setmana Santa, que allà no és càrrec singular sinó usual, habitual, n-o-r-m-a-l.

Consulteu els poblets i ciutats que formem part de la xarxa de lectura pública aquí.

En el proper capítol, parlarem de piscines municipals descobertes (o d'estiu). Poseu-vos casc, que la capbussada no porta aigua.

diumenge, 1 de setembre del 2013

Juani, la rentadora

Sabeu que les rentadores mengen calcetins? La meua rentadora (jo l'anomene Juani) deu tenir una tènia al fons del tambó, perquè sent una gana insaciable i un veritable plaer pels negres, blancs i grisos marca Domyos de Decathlon. Al principi d'adquirir-la, no sabia per què sempre trobava el sòl de terra a vessar d'aigua que li eixia per sota (i abans d'engegar-la, cosa estranya). Ara jo ho he esbrinat: és veure'm acostar-m'hi i comença a salivar com el gos de l'esmolador. Sí, és així.


Ja no sé què fer amb tots els calcetins que m'ha deixat coixos i desbessonats dels parells que ha engolit: els faig servir de baieta, de llit per al hàmster, de drap per traure la pols, de mocador improvisat quan m'assalta el refredat, de funda per al mòbil... Hui m'ha agafat un atac sobtat de còlera quan he anat a estendre la bugada. He pensat fer una maroma amb la col·lecció de calcetins orfes que tinc pels calaixos, i enganxar-la al cotxe per remolcar-la i llançar-la a la mar. (Són els sentiments amagats secretament de tot progenitor envers els fills rebels, si sou pares ho entendreu.)



Però acabe de preparar-ne una altra, de bugada doble de tornada de vacances, i m'ha fet tanta cara de pena que la compassió s'ha ensenyorit de la meua voluntat. Digueu-me consentidor, però li he llançat tres calcetins solts més. El tambó ha començat a girar amb tanta gràcia i alegria que els gitanos d'enfront de casa han tret les guitarres per celebrar-ho. La propera vegada que em vegeu entrar en un Decathlon, digueu-me mal pare davant de la caixera i el guàrdia de seguretat musculós, que ho entendré.

Temps de verema

Abans que el teu amor nasquera,
jo ja el preparava en el temps de la sembra,
vaig llaurar la terra amb solcs d’esperança,
les mans enfonsades dins el mocador
bressolaven la llavor que als teus peus arrelaria.

Vine, que et colliré els xanglots madurs
de les orelles, que el sol del meu somriure,
quan encara verdejaven,
els festejava amb rajos de silenci i impaciència.

Riu, que és temps de collita,
el cabàs de veremar balla amb joia
damunt els teus muscles,
al melic et creix ara una parra
que la panxa et vol fendre,
que els teus pits de figuera, amb un filet de llet,
regaran el fill que dus al ventre.

Ara, amb el crepuscle, pansit,
dibuixe amb l’aladre el teu cos de terròs,
vinyes a la mar, som vaixells
que xafiguen un mar de cendra,
torne a fer cantar per tu la rella,
obrim junts camins nous, verema tendra.