L'arbre de Nadal i la mula

Vet aquí que ha arribat Nadal i a la masia dels Gisbert han embellit i posa't màgia a tots els racons. El pessebre és a la part més destacada del saló menjador, prop de la llar, on fan més vida durant l'any i festes. Els tres fills dels Gisbert, vestits de vint-i-un botons, saltironegen al voltant del naixement, fan crits de joia, juguen amb les figures, les canvien de lloc, n'imiten diàlegs, sons d'animals... Una atmosfera de bonhòmia i seguretat sura damunt les testes dels mortals que habiten sota aquell sostre, un benestar aconseguit, en part, pel sistema de calefacció centralitzada.

Al pessebre no hi falta cap detall: sant Josep du una cassalla de més al cos per l'alegria; la mare de déu, encara en quarantena i amb un dolor de ronyons de mil dimonis; el bou que mira amb desig la mula, la mula que li gira la mirada, missatge inequívoc de carabasses; el messies que té un tres cents quaranta-cinc de coeficient intel·lectual (heretat, no debades, del totpoderós); les serradures que fan de terra i un riu que té aigua corrent i tot, impulsada per una bomba hidràulica que no fa gaire soroll i que és sota la taula parada de fusta aglomerada que allotja el naixement.

Ovelles, gallines, pollets, pastors, un caganer d'Alberto Fabra i els reis completen el relleu. De fet, el pare va anar a un taller de pessebres per aconseguir-ne un exemplar ben reeixit, que fóra la delícia dels menuts, de la vall i dels veïns. I hi ha fet una gran inversió económica amb figures del millor material.

L'altre element destacat de l'estampa nadalenca per excel·lència hauria de ser l'arbre de nadal, un avet viu que hi ha plantat en un gran cossiol i que el pare ha col·locat prop del finestral, en un racó que queda a l'esquena del sofà i la taula central del saló. Ara explicarem, però, per què no n'és l'altre gran protagonista. Ben carregat d'ornaments, amb boletes de Nadal que duen purpurina, garlandes de color plata i or que envolten les branques, postals de felicitació, rens, llumetes LED que fan tot tipus de combinacions lluminoses i una estrella ben original que el corona. Com es pot vore, ben engalanat i amb molt de gust. Però tan carregat que ni se'l veu. Almenys eixa és la seua sensació.

-Invisibilitza't, estic invisibilitza't -es diu per a ell amb resignació.

Per si fóra poc, durant el sopar de la nit de Nadal mateix, els Gisbert han decidit que el dia de Reis deixaran els regals sota el pessebre, en comptes de triar l'avet com a lloc de costum, perquè hi ha una bona catifa i els xiquets podran destapar-los i romadre-hi sense perill de constipar-se. Quan l'avet ha sentit la conversa sobre aquesta decisió, ha patit una lleu crisi psicològica. Cinc minuts després ha començat a desfullar-se. Una fulleta, una llàgrima, una altra fulleta, una altra llàgrima. El terra de l'avet s'omple de verd a poc a poc. Amb prou feines pot subjectar l'estrella que tant li pesa i que ara cau flonja. Una boleta s'ha estimbat contra el terra, ha fet cràix i s'ha obert com una taronja madura.

Amb el xivarri dels humans, plats i coberts i la música de nadales ningú no s'ha adonat de l'estat decadent en què es troba ara mateix l'avet, que comença a tenir pensaments suïcides del tipus autobolcar el cossiol o deixar d'absobir voluntàriament els nutrients i l'aigua amb què l'abasteixen. Sent pena que els Gisbert ni tan sols valoren l'estrés que ha de suportar cada any per tanta llumeneta i pes col·locats al damunt. Mai no ha rebut cap paraula d'agraïment. Ni una sola carícia en la copa.

El saló ha quedat en silenci i a les fosques després del cava i els torrons. Tan sols les llums del pessebre i l'arbre il·luminen amb calidesa l'estança. La mula, que s'ha desvetllat per una trifulga entre un gall i una gallina, sent un plor prim que arriba del racó on és l'arbre de nadal. Ha eixit un segon de l'estable on jeia descansant i ha vist que l'avet plora amb un desconsol tan gran que fa tremolar el tronc i caure tots els ornaments.

La mula, que no suporta veure patir ningú, assabentada del greuge que patix el pobre arbre, ha decidit posar-hi remei, atés la manca de sensibilitat d'uns amos malagraïts que s'han deixat vendre al materialisme més purulent. Pensat i fet, ha saltat damunt la cadira que la xiqueta dels Gisbert posa randeret de taula per poder agafar les figuretes i jugar-hi. D'allí, ha fet un bot al terra i s'ha apropat a l'avet, que encara somica. Sense creuar-hi paraula, ha agafat una garlanda del terra, se l'ha nugada al coll per un extrem i a la pota de la taula del pessebre per l'altre. I ha començat a estirar amb força el pessebre en direcció a l'avet.

Els animals i les figuretes del betlem s'han espantat amb aquell terratrèmol del tot sobtat, que els ha fet despertar-se amb l'ensurt. Tothom s'agafa on pot per no caure. El messies plora, sant Josep blasfema, la mare de déu vomita. Tot trontolla però la mula, tossuda com cap altre èquid persisteix , i després d'uns minuts d'enrenou, ja ha col·locat el pessebre ben a la vora de l'avet, que s'ho mira tot amb perplexitat mentre es moca.

-T'has tornat boja o què?, li diu sant Josep a l'animal, que no en fa cas i beu una mica d'aigua del riu.

Després d'uns minuts de desconcert i indignació, tot el pessebre resta de nou en pau dins una bassa d'oli, roncs i el sorollet hipnotitzador de l'aigua que xorra.

Al dia següent, la senyora Gisbert, que ha comprovat espantada que algú ha canviat el pessebre de lloc, desperta la canalla i els ha posat en filera per demanar-los-hi explicacions. El menut dels germans ha recollit un pollet del terra i l'ha tornat al pessebre. Hi ha serradures i molsa per tot el terra del saló.

-Jo no he sigut.
-Jo tampoc.
-Ni jo.

La negació dels xiquets és unànime. La del pare també. Totes les figuretes i animals del pessebre callen mentre miren de reüll la mula, que badalla de cansament. Els Gisbert, després de parlar-ho, han decidit deixar el pessebre a la vora de l'arbre, i han donat per bona la hipòtesi que allò és una confabulació silenciosa dels xiquets, que prefereixen, sense saber per quins set sous, la nova ubicació del pessebre.

Els fills dels Gisbert ara juguen amb el pessebre i també recol·loquen les garlandes i motius nadalencs de l'avet. La xiqueta acarona l'arbre, li diu que esta molt guapet. L'arbre de Nadal, amb l'ajuda d'aquell caliu inesperat, comença a alçar copa. Somriu feliç, la fotosíntesi s'hi deixa vore amb força. Abans que arribe el dia de reis, l'arbre llueix el seu millor verd en unes branques turgents. L'estrella brilla ben tibada i vistosa, com mai. L'arbre de Nadal i la mula es miren i cluquen l'ullet mútuament. Sens dubte, aquell és el millor regal.

La lletra Vint-i-dos de l'alfabet

La lletra vint-i-dos del nostre alfabet català és la Ve baixa (V). Aquesta lletra prové de la u majúscula de l'alfabet llatí. S'hi escriuen paraules tan importants i belles com "Valencià", "Vida", "Voluntat", "Virtut", "Vaga", "Valor", "Véncer", "Veritat", "Verb", "Visca!"...

El senyor Alberto Fabra, amb aquella cara de Vinagre que fa, no té Vergonya ni la coneix, ja que, com ben bé sabeu, amb la seua colla de Voltors amb corbata ha dut a terme un colp d'estat mediàtic i ha liquidat RTVV, Canal 9 i Ràdio 9 i etcètera, que havien de servir per Vertebrar el nostre poble. Un personatge de Vil condició, que provoca Vòmits al sentit comú i  que actua com a Virrei de la cort espanyola destinat al País Valencià, Vassall d'Espanya, doncs, i els seus governs, que té els genolls pelats de tanta genuflexió. Aquest personatge inefable d'esquena Vincladissa fa servir la Violència dels despatxos i decrets exprés per acabar amb el nostre govern autònom, que governa Virtualment perquè el Veritable govern és la FAES, Aznar, Rajoy i companyia, una mena de 'cortijo' nacionalista que Vol acabar amb tot el que no olore a espanyol o no sone a castís.

En aquesta entrevista que he trobat a les xarxes socials, de la qual us penge una captura de pantalla a sota, el President de la nostra Generalitat afirmava que aprendria Valencià. Ho deia al juny del 2011, fa dos anys i escaig. Ja sabeu, els qui l'heu Vist sovint per la tele i sentit per la ràdio, que aquest senyor no diu ni un borrall en el nostre Valencià, ni en el Català de tots. Tururú. En un post anterior, denunciava aquesta actitud d'odi i menyspreu en Twitter cap a la llengua pròpia. Una promesa incomplerta, una més. Els del PP, i Fabra, escriuen "Veritat" amb la tretzena lletra de l'alfabet (l'espanyol), la ema, de "mentida", "mediocritat", "miserable", "matar", "made in spain", "malòfag", "malagraït", "manipulació", "malbaratar", "malastrugança", "malfaener", "maleït", "mesquinesa", "mamarratxada", "manu militari", "mutilar", "metzina", "merdós"... 

L'última entrada que recull el diccionari en l'apartat de la Ve baixa és "Vúmetre", Aparell per a mesurar el volum d'un senyal corresponent a una ona sonora. Del senyor Fabra, no podrem mesurar la intensitat de cap Ve baixa pronunciada en Valencià, perquè no sap que la Ve baixa és la vint-i-dosena lletra de l'alfabet, com a bon analfabet en Valencià. Li les he posades en majúscula per si Vol aprendre'n unes quantes de la llengua pròpia dels Valencians i de la Generalitat, eixa que ha desnonat, ell i els seus antecessors, abans que els Valencians el botem del govern, com a així crec que serà d'ací a dos anys. Els Valencians ens mereixen ja una Victòria.

Si voleu llegir l'entrevista completa, cliqueu aquí.

"Quan jo tenia cinc anys em vaig matar"

Qui no s'ha matat de menut alguna vegada? Tothom ens hem matat. Jo ho vaig fer quan tenia 10 anys i em van llançar a les escombraries la meua flamant bici Califòrnia X2 de xassís roig i punys grogs. I me la van llançar perquè m'hi vaig escapar un dissabte a soles per recórrer els vora 40 quilòmetres que separen Crevillent de la platja de La Mata (Torrevella). Vinga va, no et punxes, que ja queda poc, deia jo a la meua haca de dues rodes per carreteres comarcals i estatals, mentre acaronava el manillar. Van ser quasi 40 quilòmetres d'autèntica llibertat. Els cotxes em pitaven quan m'avançaven, i els nens que hi anavan als seients del darrere em saludaven amb la mà pel vidre. I aquell va ser el preu que vaig haver de pagar per ser lliure, perdre la bici.

“Em vaig quedar al llit assegut molta estona. Així, sense moure’m. Dintre meu, alguna cosa no anava bé, ho notava a la panxa i no sabia què fer. Així que em vaig estirar al terra. Vaig allargar l’índex i em vaig apuntar al cap. I vaig abaixar el dit gros. I em vaig matar.”

El text entre cometes està extret del primer capítol de la història de Burt Rembrandt, un nen de vuit anys que han tancat en un Centre d’Internament Infantil, una presó per a nens. És un xiquet americà d’ascendència jueva un tant problemàtic, a qui li vénen atacs de tant en tant, o molt sovint, que té pleurodínia, i també s’imagina coses, però no pas més imaginatiu i problemàtic ni més sovint que el seu amic Shrubs, o que el tronat del Marty Polaski, o que la Jessica Renton, la xiqueta a qui, sense saber-ho del tot encara, estima. I per què cony l’han tancat?:

“Sol, contra l’estupidesa dels adults que converteixen els seus somnis en símptomes clínics i el seu amor en un delicte. Pura emoció en una prosa meravellosa”, resa la contraportada.

Es llig d’una tacada, pam, sense adonar-te. Me’l portà el missatger via Amazon, de l’editorial Blackie Books (el llibre fa molta olor a tinta nova, com a mi m’agrada). L’autor, un psicòleg i clown americà, especialista en autistes que no va vendre una merda d’exemplars als EUA tot i publicar en una gran editorial, n’ha venut més de 2 milions a França. Ara hi viu. El van nomenar cavaller de l’Orde de les Arts i les Lletres Franceses. Nyas, Chapeau. Amb un estil i llenguatge planer, frases juxtaposades, punts i seguits com si foren plats sencers de llentilles, estil segmentat, amb tot això aconsegueix ficar-te en la línia de pensament d’un xiquet de vuit anys, reproduir-ne el món interior desconegut, i de quina manera ho fa, en primera persona, no deu ser gens -però gens- fàcil escriure així això.

“Aquell matí, quan ens va demanar si teníem alguna cosa per explicar, es va aixecar el Marty Polaski. Va dir: ‘Ahir a casa estava construint una cadira elèctrica quan vaig tenir un accident i em vaig tallar el dit. Però el vaig recollir de terra i el vaig posar en una caixeta per no perdre’l. I aquí està’. Va treure una caixeta blanca i a dins hi havia cotó fluix i sobre el cotó fluix hi havia el seu dit. La senyoreta Ackles es va posar blanca com si anés a vomitar. La Marcie Kane va caure desmaiada a terra, morta. I llavors el Marty ens ho va ensenyar, hi havia un forat al fons de la capsa a través del qual havia fet passar el dit...”

“La mama va entrar a l’habitació mentre em posava els pantalons i em va veure la tita i vaig fer un crit. Va dir: ‘Per Déu, sóc la teva mare, no?’. I vaig dir que no (perquè jo crec que sóc adoptat).”

I així va, i no vols que s’acabe, però s’acaba, s’acaba i et fots però et fots satisfet i commogut i trasbalsat i corprés i emocionat i atrapat i tots eixos verbs que penseu i imagineu i que existeixen de debò als diccionaris i al Termcat i que afegireu a aquests si el llegiu. He rigut molt llegint-lo. El que ha passat realment és que m’he sorprés a mi mateix partint-me el cul de riure amb aquest marrec i els seus companys de classe i barri tan tronats i tan especials i tan iguals que tu i que jo quan no alçàvem ni un pam de terra.

Fa uns dies fou el Dia Mundial de la Infància. I què ha fet el Burt perquè, com a infant, no l’entenguen i l’internen i l’allunyen dels pares i del seu vestit de Zorro i del supermercat Maxwell’s i del Popeye de la TV que té els canells molt amples? Podrà deixar finalment aquella presó per a xiquets, i tornar amb els seus pares, l’Shrubs, la senyoreta Iris i la seua estimada? Però, aviam, per què carai han ficat un xiquet de vuit anys en un Centre d’Internament Infantil? Què li ha fet a la Jessica? Descobrir-ho, com a lectors, ja és cosa vostra. Jo he deixat dormint el Burt i el Mico Carícies a la prestatgeria. Bon dia d’Acció de Gràcies.

Mare, mare, vull casar-me...

-Mare, mare, vull casar-me que me pica el garrofí,
-Calla, calla, filla meua, que també me pica a mi.

Esta vesprada m'he trobat al mig del carrer la dona de qui vaig recollir amb una gravadora de cassette fa vora deu anys aquesta cançoneta i moltes altres mostres de tradició oral, de la nostra cultura popular. Venia de la perruqueria, i anava més contenta que un gínjol. Vestia un boatiné blau d'anar per casa -i pel carrer, esclar-, un mocador al coll i unes sabatetes de lona negra a les quals havia practicat un forat en la puntera perquè no li feren mal els dits atrofiats. Li he fet dos besets i olorava a "gorrionet". La meua àvia, jo sempre li ho deia, feia el mateix olor, no em demaneu el perquè, però tota la gent gran fa olor a "gorrionet", a ploma d'ocell.

M'ha sorprés l'energia que transmetia, tot i la vuitantena llarga d'anys. Quan pense en la nostra gent major, m'agafa una certa recança, un punt de malenconia em pessiga l'estómac. Sovint em pregunte què serà de nosaltres els valencians quan tota aquesta generació nascuda en la primera meitat del passat segle XX desaparega i s'hi emporte tota la saviesa i cultura que atresoren damunt els muscles, i que s'albira als seus ulls quan t'hi fixes bé. Ara tenim hipsters, xonis, coneixem l'oratge de Sidney i tota mena de manifestacions culturals i tribals urbanes. Però... potser parlem de coses qualitativament diferents, de museus, llibres, llengües, d'històries de carn i ossos.

Els nostres vells haurien d'acudir sovint als col·legis i instituts. No sé si ho he escrit ja alguna vegada ni si em faig pesat, però és una pèrdua de temps i diners que la nostra gent gran no tinga un lloc destacat en tots els centres escolars, ni que siga pels xiquets i joves que no han pogut aprendre i gaudir de la saviesa i tendresa dels iaios, d'establir-hi lligams i compartir passat i futur. Més que una llàstima, és una putada.

-A què et dediques? -em deia.

-Sóc carter.

-Ui, duraràs molts anys. Els carters camegen molt i això és bo per a la salut. Tots els carters que he conegut s'han mort de vells.

-Sí, Tere, però ara anem amb Vespa.

-Això té igual!

Dure molt o poc, ella o jo, espere que siga suficient per tornar-la a vore amb la permanent feta i aquell somriure que ha resistit guerres i ha conegut molta fam.

De la flor del safrà

A l'Encarni li agradaven les excentricitats. Un dia de principis d'octubre, quan tornàvem d'una acampada al Pirineu aragonés, vam travessar un camp de safrà a Terol. Va fotre un crit com si haguérem atropellat una criatura i em va fer parar el Megane, que va derrapar una estona, tot deixant olor a roda socarrimada. Aquell camp semblava un paratge lunar, amb flors de color blau, violeta, plata, disposades en rengleres com si uns éssers de fora de la terra baixaren amb vestits espacials cada nit a conrear unes plantes de propietats quasi màgiques, afrodisíaques, capaces de canviar el color de les coses.

Va botar del cotxe, va inspirar amb força i obrí els braços i digué que allò era un gran llit on havíem de follar algun dia. Però jo treballava al dia següent i ja féiem tard, i li vaig prometre que tard o d'hora la duria allí i fotríem el tave que volia. Després d'una ganyota inicial de desencís, se li van il·luminar les ninetes dels ulls, em va agafar la cara amb les mans i em ficà la llengua en la boca com si fóra una aspiradora gegant. Quan l'Encarni em ficava la llengua inacabable en la meua limitada boca, pensava que seria l'última vegada que ho faria. Dut per una imaginació que em caramullava els plecs del cervell, patia en pensar que l'Encarni, prompte o tard, em xuplaria l'ànima d'una llengüetada i se l'engoliria, tal com passava en algunes pel·lícules de ciència-ficció que havia vist. Fins que arribara eixe desenllaç fatal, però, ja podia ficar-me la llengua com volguera. L'Encarni no era d'aquest món.

Un dilluns de forn, quan havia passat un any d'aquella trobada floral sobtada, l'Encarni, que se n'oblidava de tot excepte de les promeses que jo li feia, em va recordar que teníem preparat un llit de matrimoni de deu tafulles de grandària amb cobertor color violeta esperant-nos. Li vaig dir que el cap de setmana hi aniríem sense falta.

L'Encarni era com un animalet desbocat, estava per civilitzar, i allò era precisament el que m'agradava d'ella. No feia preguntes transcendentals, tampoc plantejava projectes de futur. La incertesa i l'instint planaven en la seua mirada i moviments. Anava descalça per casa a l'hivern i no es refredava mai. Un dia que feia tard a una de les nombroses feines precàries que trobava, isqué de casa sense sabates i amb la cera de fer-se el bigot encara apegada sota el nas. Vint minuts després tornà entre plors, no per les burles dels vianants, sinó perquè pensava que allò era un senyal inequívoc que estava perdent l'oremus i que finalment es tornaria boja. Ho vam arreglar amb un polvo matiner abans d'anar a la feina, i no tornà mai més a esmentar allò. Encara duia la cera apegada al bigot quan es va seure damunt el meu penis mentre em besava i em deixava sense alé. Aquell dia tots dos vam fer tard a la feina.

Dissabte, després de dinar, vam preparar uns entrepans i vam pujar al cotxe amb la intenció de menjar-nos els vora tres-cents quilòmetres fins a arribar a aquell camp de safrà. El dia havia despertat clar i calorós, malgrat que ja érem a l'octubre. L'Encarni duia un vestit de tirants d'una peça, estampat amb colors vius, i calçava unes sabates de sola alta de jute que es nugava als turmells amb unes vetes blanques. Estava radiant. Acostumat a sentir-la xarrar pels colzes, em va estranyar que en el viatge a penes no haguera dit ni piu. Quan dúiem dues hores damunt del cotxe, va proposar que ens menjàrem els entrepans. Em retirava el paper de plata i m'apropava l'entrepà a la boca perquè hi fera mossos, i em donava glops de vi negre d'una cantimplora que havia omplit. Quan vam acabar de menjar, va començar a descordar-me els vaquers i a acaronar-me amb la mà esquerra el sexe. Continuava sense dir res, tan sols em mirava amb una llum especial als ulls, mullats per un tel prim i humit de felicitat. Aprofitant la rectitud de l'autovia, vaig començar a fer el mateix amb el seu sexe, i així, només amb la mà esquerra al volant i amb els braços creuats, anaven jugant-nos la vida en la carretera amb una bona dosi de plaer. L'autòpsia ens haguera etiquetat com a "feliçment morts".

La collita de la flor del safrà es fa a la tardor. És una flor rebel, com l'Encarni, que a diferència del comú, no ix a la primavera, sinó que esclata i mostra la seua esplendor de cara a l'hivern. Els homes i les dones, acatxant el cos i l'esperit i carrejant cabassos d'espart, cullen amb cura les flors encara tancades durant la rosada, abans que la flor puga obrir els pètals al sol i les manasses malbaraten l'or roig dels estigmes. Vam haver de travessar un xicotet poble aragonés abans d'arribar a aquell camp de safrà. "El paraíso del azafrán", deia un cartell rovellat a l'entrada. Ja hi havien encés els llums, uns llums de festa, tot i que el sol encara estava fora. No hi havia ningú pels carrers, i tan sols vaig vore un gat siamés que es llepava la pota dreta com si s'acabara de fotre una llauna sencera de tonyina. Tot el poble era a la plaça, des d'on arribava rebombori i la melodia de Paquito el Xocolater d'una orquestra popular.

Vam aturar-nos davant d'aquell camp violeta. Amb els faldons per fora, l'Encarni no em va deixar arreglar-me. Es va descalçar i em tirava de la mà cap a les files de safrà. No em va deixar ni agafar una manta que havia agafat de casa per fer-la servir com a llençol improvisat. En dos segons l'Encarni es va nugar amb un recollit els llargs cabells rossos. De camí, se'm va pujar al be i no deixà de besar-me i mossegar-me el coll mentre em deia obscenitats a cau d'orella. Un cop vam arribar al centre d'aquell bancal, em va llançar al terra suaument i començàrem a rodolar entre terrossos i flors. Es va pondre el sol i, esgotats, veiérem pujar una mitja lluna retallada dalt la bòveda del cel. Milers d'estrelles obriren els ulls i ens feien clucs de llum incerta. Vam fer l'amor tantes vegades que no recorde quina hora se'ns va fer. L'Encarni s'agafava amb les mans a les flors de safrà quan l'envestia. Jo patia pel pobre llaurador propietari d'aquell bancal. Però l'Encarni no em deixava ni temps ni espai per a pensar, i em capbussava constantment devers la molsa rossa del seu sexe. Vam acabar amb els cossos fuetejats pel terra i les fulles, però sobretot pel color groc i roig dels estigmes del safrà que s'apegaren a l'esquena de l'Encarni, a les nostres natges i a tot arreu.

Nou mesos i una setmana després nasqué el nostre fill. Pesà tres quilos i nou-cents grams i se li dibuixava un somriure en els llavis, tot i els cops que li foteren al cul. Però el que més cridava l'atenció era el roig intens del seus cabells i el blau lila dels ulls. Tenia tot el cosset ple de pigotes i l'Encarni ho relacionava amb aquell camp de safrà. Deia que les pigotes eren un regal de les estrelles d'aquella nit i cel immens, la llum de les quals s'havia imprés en el cos del nostre incipient fill, i que tota la resta era obra i gràcia de la flor del safrà. L'Encarni havia planificat aquella eixida al camp de forma mil·limètrica. I tot perquè de xicoteta havia llegit un mite amorós tràgic sobre una ninfa, Esmílax, i Crocos, un jove que s'enamorà follament d'ella. Aquella història li féu tanta llàstima que volgué aplicar-hi justícia històrica. El cert és que el nostre fill, acabat de nàixer, feia una olor força semblant a la del safrà, fet que els metges no aconseguiren explicar-me científicament. Ara bé, mai vaig accedir a posar Crocos de nom al nostre fill, tal com volia l'Encarni. Amb Guillem ja anava bé la cosa.

El mite de Pereorfeu i Sileneurídice

La va vore davant d'aquell edifici públic. Ella parlava entre un grup de gent. No s'ho pensà més i s'apropà per darrere sense que ella se n'assabentara. Quan la va tenir a tocar, li passà els braços per damunt de les espatlles i li va tapar els ulls i les ulleres de vista amb el palmell de les mans. Ell va començar a parlar-li a cau d'orella. Les paraules s'esmunyien entre els cabells fins arribar a les oïdes. Era la primera vegada que s'hi apropava tant. L'olor dels seus cabells era la que esperava, perfecta, indescriptible, com la seua bellesa. L'embriac d'aquell perfum natural a penes el deixava articular paraula, però les tenia assajades i començà a dir-li el que volia, amb una veu càlida, tènue, transparent i tremolosa. Ella rebia aquelles paraules com un bàlsam tranquil·litzador tot i l'aparent nerviosisme d'aquella situació inesperada i autoria desconeguda. Ningú dels qui els envoltaven podien escoltar el que li deia.

-Sileneurídice, no et gires. Sóc jo, Pereorfeu. No et gires, em sents? No et gires. I, sobretot, espera'm. Espera'm. En descobrir-te els ulls, marxaré. No et gires, em sents? 

Pereorfeu havia tingut la creença que, arribat el moment, no aconseguiria dir correctament el nom de la seua estimada, perquè mira que era de difícil articulació, pensava. Però no fou així. Les mans de Pereorfeu encara li feien olor al perfum que s'havia posat davant l'espill del lavabo de casa. Sileneurídice va tenir temps per a pensar que li agradava molt aquella olor. 

-Ja sé que sembla estrany i que la història no va així, però espera'm sempre i ens tornarem a vore. Som còpies imperfectes de mites fabulosos. Abans, però, he de trobar-me a mi mateix i traure la mare de les urpes d'Hades. Afinaré la guitarra i et tocaré una cançó de José Rodríguez, la més bonica de totes, i serem feliços. Aquest hivern i pena duren ja massa temps. Necessite un final feliç per a aquesta història. N'estic fart, d'antulls i fats deístics, de finals tristos a mites clàssics. Vull que l'amor deixe de ser un mite i esdevinga la nostra història, ser el pare dels teus fills, qui et duga el jornal a casa, qui et veja engrossir de felicitat i rutina.

-Però... -digué Sileneurídice.

-No digues res -la tallà Pereorfeu-. I, sobretot, no et gires. Espera'm. Compra't una boa constrictor, fes un threesome amb dos sàtirs corpulents que van al gimnàs municipal, no em fa res això, fes si vols la volta al món, però espera'm, deixa'm el cor obert per entrar-hi. Espera'm.

Pereorfeu notà com el seu sexe s'enduria pel contacte proper amb la seua estimada. Enrojolit, llevà les mans del rostre de Sileneurídice i marxà de retorn a la feina. La gent del voltant deia a Sileneurídice que es girara per poder vore qui era aquell friqui que li havia tapat els ulls sense previ avís. Però ella no ho féu. De seguida es formà un mar glaçat entre els dos, mar que Pereorfeu esmicolaria anys després a colp de melodia de guitarra en tornar del seu desterrament. Quan defallia i dubtava, Pereorfeu recordava l'olor de Sileneurídice i un somriure infinit se li dibuixava en els llavis tallats pel fred i la desesperança. Ella recordava la seua veu, perquè el Diazepan que li havia receptat el metge de capçalera per superar aquella llarga depressió per l'absència de Pereorfeu no li feia efecte.

Anys després, passades moltes anyades, Pereorfeu i Sileneurídice es retrobaren inesperadament en la festa de comiat de noces d'una companya de treball d'ella a Benidorm. Ell punxava la música que acompanyava al boy de la festa, rere una cabina de DJ i amb ulleres de sol vintage. Ell la va vore, s'hi apropà per darrere i li parlà mentre li cobria els ulls amb els palmells de les mans. Sileneurídice ja no duia ulleres de sol, sinó lents de contacte d'un sol ús marca Acuvue. 

-Hola Sileneudícire, perdó, Sileneurídice, sóc jo. He vingut perquè te m'endugues per sempre més. Ara ja pots girar-te, amor meu.

Pereorfeu tornava a olorar els cabells de Sileneurídice. Era l'olor inconfusible de Sileneurídice.

El boy se'l mirava atònit i trempat i li demanava amb els ulls i un cop de cap que canviara a la cançó que tocava, mentre una de les altres dones no deixava de tocar-li el paquet amb els ulls esbatanats, sense deixar de riure i buscant la complicitat de les altres companyes de festa que duien pius rosa al front.

-Ella, que de seguida reconeixé aquella veu, es girà. Es llevà el seu piu rosa del front i, entre plors, es fongueren en un bes tan llarg i sentit que semblava que no acabaria mai. I no acabà mai, certament.

Pereorfeu i Sileneurídice es casaren pel registre civil i en valencià malgrat els impediments del jutge de pau que era castellà i espanyolista; van signar una hipoteca d'un pis amb La Caixa, es compraren un Golf TDI de color negre i tingueren un xiquet i una xiqueta. La seua felicitat no acabà mai, i des de llavors dormen fent la postura de la cullereta, tot i alguna crisi puntual de parella. Els déus, arran d'aquest final feliç, rondinen per les altures enfadats a causa del desafiament de Pereorfeu i Sileneurídice per canviar el curs dels mites i voler escriure històries fabulosament corrents. I als humans ens castiguen de tant en tant amb alguna torticoli sobtada i, sobretot, amb el mal permanent de la impaciència.

Orfeu i Eurídice (1862), de Sir Edward John Poynter

La por és una merda com un piano

Canal9 ha parlat i ha deixat parlar amb més veus i llibertat en un sol dia que en quasi vint anys de silenci imposat per la censura, l'ostracisme, la compra de voluntats i la tirania dels hereus ideològics del franquisme, el PP. Aquesta mena de catarsi col·lectiva dins i fora de l'ens comunicatiu és la prova més palpable de fins on arribava el règim instaurat per aquest partit triat 'democràticament' durant vora dues dècades.

La merda, per més que s'amague, sempre reglota, i ara puja des de les clavegueres de la democràcia a la velocitat d'un Fórmula1. I no veges la pudoreta que fa. La gent, quan ja no hi té res més a perdre, perd la primera cosa que hauria d'haver extret: la por.

La gota malaia: ni ràdio, ni televisió, ni valenciana, ni...

El PP, primer va venir a desvalencianitzar RTVV i desdemocratitzar la societat valenciana,

i no vaig parlar, perquè jo no era valencianoparlant, tampoc votava.

Quan van empresonar les emissions de TV3 al País Valencià,

vaig guardar silenci, perquè no era una televisió “pròpia” i jo no era català.

Quan van venir a buscar i triar el miler de víctimes de l’ERO de RTVV,

no vaig dir res, perquè calia estalviar: hi havia excés de plantilla.

I quan van venir a tancar la nostra televisió pública que tant esforç havia costat alçar,

ja no quedaven mitjans públics que pogueren defensar-me.

L'amor té ales de palometa

Li havia comprat un regal. Quan li l'he mostrat, ha esbatanat els ulls i ha dibuixat amb els llavis un forat xicotet i perfecte per la sorpresa. Per què els xiquets feien aquells llavis quan una sorpresa els sobtava?, m'he preguntat. Ningú no els hi ensenya, a fer aquella boca, i malgrat tot, la fan, malgrat que fa sols tres anys que tresca per aquest indret dels vius, la fa. De vegades pense si no és que l'alegria que li arriba a un xiquet al cor li entra per la boca i, instintivament, el xiquet tanca els llavis perquè hi passe a poc a poc i així poder pair-la lentament, degustant la joia de mica en mica com una llepolia que es desfà en la llengua i inunda de plaer el paladar.

Li hem fet una foto a la seua iaia, la tieta Georgina, que seia en un silló. La foto li la volíem enviar per mòbil a mon germà, l'altre tiet, que feia quilòmetres assegut dins un camió per carreteres perdudes. Era una foto graciosa que potser alegraria l'obscuritat amb què els túnels engulen la felicitat dels conductors i se'ls emporta cap a vides de solitud. Laura, no et faces nóvio conductor, li deia jo a cau d'orella. L'amor al volant ha de viure tan a soles que s'oblida en una cuneta. Les carreteres, a diferència de les sorpreses dels xiquets, retallen boques obscures de tristesa i cansament. La iaia ens renyava perquè no li férem fotos, que anava d'anar per casa i amb els cabells esbullats.

-Vull baixar a cal Basilio perquè em faça una foto per al dia que muira. Aniré a cal Nyora perquè em faça un bon pentinat i em posaré ben guapa de coll cap amunt. Total, la part de baix no ix en la foto, deia. A la tieta encara li quedaven molts anys de vida, però ja pensava en la foto de la làpida.

Ho expressava amb tanta naturalitat i estoicisme que, més que parlar de l'arranjament de la mort, semblava que ho fera del dia de la boda. Mentre ho deia movia les mans ensenyant-nos com seria el pentinat i el collaret que duria el dia que anara a fer-se aquella foto. El palmell de les mans, cap amunt, flotava en l'aire imitant esponjoses les puntes del pentinat que la perruquera li faria. Abillar-se per a la mort, pensava, sinistra bellesa.

Feia un dia esplèndid. Un sol fort i calent fonia en els muscles de la tardor les febles intencions de manifestar-se en tots els seus elements. La lliçó de hui seria conéixer les palometes i la seua fragilitat, potser alguna cosa més. Havia pujat la xiqueta al be. Sempre m'ho demanava, que la pujara al be. Al be! Al be! Damunt els muscles, les fulles de morera i pi li fregaven la careta i la cua dels cabells rossos, i en comptes de queixar-se se'n reia i n'arrancava. Voltant els romanís, desenes de palometes dansaven frenètiques. Blanques, de color carabassa, xicotetes i lila, palometes arreu feien cercles també al nostre voltant.

Sense baixar-la del be, fent tentines i demanant-li silenci amb un sshhhh, n'havia atrapat una de blanca amb quatre ulls negres a les ales. La tinc! La tinc! A vore! A vore! Empresonada en la conca de les mans, la palometa feia esforços i cosquerelles per escapar-se'n, ensenyant les antenes, la llengua i el nasset entre els dits, libant llibertat. No la soltes! No la soltes tio! L'hem de deixar anar perquè viuen gràcies a una polseta que tenen en les ales que les fa volar. Si la tinc massa temps a les mans, em suaran i no podrà volar, i morirà. Finalment, l'hem soltat, i la pena incipient que mostrava la xiqueta perquè la palometa poguera escapar, ha esdevingut alegria en veure-la volar amunt, cada volta més amunt.

M'hauria agradat explicar-li que l'amor, com les ales de la palometa, no es pot tancar dins la conca d'unes mans. Que l'amor va i ve, i de vegades ve per quedar-s'hi per sempre més però d'altres se'n va per no tornar-hi mai. Però això eren lliçons de xiquetes grans que hauria d'aprendre tota sola quan festejara, quan el seu tiet ja no la pujara al be.

Quan la xiqueta s'ha adormit, he unit les meues mans fent cova i he deixat un foradet per veure-hi. He apropat l'ull esquerre al forat i hi he vist el tete al volant d'un camió en un túnel llarg i fosc, una palometa volava espaordida sota una pluja de pols blanca, i una foto de la tieta en una làpida, somrient, rere un silenci fred i desconegut. De seguida he obert les mans i el sol me les ha banyat, i he somrigut alegre veient com dormia la xiqueta. Les palometes continuaven volant damunt dels romanís.

La vitrina dels laments

En el supermercat on vaig a comprar de tant en tant hi ha, al fons, dues vitrines que pertanyen a la secció de la carn i del companatge, a la dreta el companatge, a l’esquerra la carn i els embotits. Rere les vitrines, damunt un cadafal, dues senyores amb bata blanca despatxen el ‘gènero’. Què et pose, de quin el vols, finet, en paper o safata de plàstic..?

Dijous hi aní a comprar cent grams de pernil dolç i cent de salat. M’haguí d’esperar una estona llarga perquè la clienta que era atesa li feia un interrogatori en tota regla a la que despatxava: li preguntava per tota la família, la que roman viva i, accidentalment, la que ja era morta i ella encara no se n’havia assabentat. “I la teua neboda, ha acabat ja d’estudiar?” I aquesta pregunta detonà una llarga resposta que esdevení lament en qüestió de segons: “l’han tornat a contractar en un hospital privat de Barcelona on va fer les pràctiques, perquè aquí filla, amb això de les retallades està la cosa fotuda”.

La clienta, que escoltà el lament, retrucà amb un altre de més gros sobre com patia les retallades en sanitat, i la dependenta va vore el moment de triomfar. Entre tant, el meu companatge no arribava. Vaig tenir temps de repassar amb la mirada totes les marques de paté, formatges, cuixots penjats i la sagnia d’animals capolats en exposició... “Vaig dur a mon fill a l’Hospital del Vinalopó [Ribera Salud] i li van haver de posar quatre punts per una caiguda; nena, el metge se les va vore i desitjar perquè totes les agulles se li trencaven, i en va gastar quatre!, de tan roïnes que eren...” Continuava dient que al metge li queien unes gotes de suor pels polsos tan grans com granets de raïm madurat, mentre el facultatiu maleïa la direcció de l’Hospital i l’administració pública comandada pel PP.

Allò semblava una partida de pilota a llargues on tots jugaven en el mateix equip: com més fort era el saque sanitari que llançava la dependenta, millor restava la clienta en matèria educativa. Del 15-0 es passava al 15-15 i així fins a haver de desempatar el 40-40 i suar cada punt, cada joc. La cosa va agafar un aire competitiu interessant. “Jo vaig dur a ma filla amb calentura forta a l'ambulatori [de Crevillent] i saps com em van atendre?: em van donar un paperet dient-me com havia de procedir amb la xiqueta i ni la van auscultar ni res, tu et creus!?” L’altra dependenta, que apostil·lava de tant en tant i abonava el que la companya deia, semblava que sabia de quin peu calce jo, i em mirava obrint els ulls esbatanats com passant-me el guant perquè assentira i llançara de bragueta la meua pilota. Però jo sols esperava que em preguntaren pel companatge que volia.

Un cop amb la vianda en el sarró, per fi, em vaig preguntar si aquelles dones –almenys dues d’elles, l’altra sabia que no– havien sigut votants del PP (l’estatal, l’autonòmic, el local). I, amb complex de xassador sorrut, em vaig quedar amb les ganes de dir: “senyores, fer punts a la vitrina està molt bé, però la partida es guanya a les urnes. A vore quan va de bo!”

Menjar anatemes, cagar llibertat

Menjar anatemes,
cagar amb les ulleres de sol posades,
torcar-se el cul amb paper de cobretaula,
anar a la platja quan hi neve,
llogar un cor que haja estimat
en una agència de putes,
no penedir-se de ser el que s'és,
somriure a la infidelitat,
cantar a les plantes,
fer de la bugada una mar de somnis estesos
i nadar-hi, ballar amb els crancs sempre avant,
olorar café, pintura i gasolina
per tenir-hi un orgasme,
estripar les penes
amb punys tancats de revolta i esperança,
no veure-hi final en les paraules,
sembrar intencions de setembre,
collir revolucions de primavera,
escoltar els versos dels pins,
fer bombolles amb les paraules del vent que s'hi remolinen,
tocar la porta de les cases, eixir-ne corrents,
visitar cementeris,
acaronar arrugues al rostre dels morts,
endevinar-ne les vides passades a ulls clucs,
saludar l'amor mentre vas en bicicleta
i acomiadar-se'n de pressa amb un fins sempre més.

Montoro, ¿en tu casa o en la mía?

Fa dues setmanes els periòdics es feien ressò de les declaracions del President de la Generalitat Valenciana, Alberto Fabra:

"Sólo me hace falta acostarme con Montoro y, si es necesario, lo haré." Volia aconseguir un finançament just i acabar amb el dèficit fiscal. El primer error conceptual que es percep, sense aprofundir-hi massa, és que no es tracta d'un "dèficit", sinó, d'un "espoli" fiscal en tota regla.

Ara, arran de la publicació dels #PGE2014 i d'aquesta infografia que hi adjunte, tan sols hi caben 2 possibilitats, podem saber com va anar aquella proposició indecent:

1. Que Montoro va refusar passar la nit amb Fabra vestit amb "picardías de encaje negro" i tanga.

2. Que Montoro va acceptar l'oferta de Fabra de passar una nit sexualment ben completa i que Fabra, arribat el moment clau, va fer misto (va patir un 'gatillazo' com un piano).

Ofrenar noves glòries a Espanya (siga en forma de sexe o d'impostos) sempre passa una factura que mai ix a compte. El 70% del pressupost del Ministeri de Foment és per a l'AVE. Només un 2% és per a Rodalies. I els valencians amb una xarxa ferroviària del tercer món: línia sense electrificar de més de 125 anys entre Alacant i Múrcia (passant per Elx, Crevillent, Oriola i altres pobles del sud del País Valencià), sense connexió en tren a l'Aeroport de l'Altet, sense tren Dénia-Gandia...

El senyor Fabra hauria de traure una bona lliçó de l'affaire frustrat: que als valencians Madrid ni tan sols ens deixa guanyar-nos la vida fent de puta, sols ens vol per a pagar i callar.

L'art és arreu

Hom troba plaer en les coses més insòlites. L'art és un plaer per als sentits. Diuen que el director d'aquest vídeo ha fet una obra d'art amb el llançament d'aquesta pilota de parc aquàtic. No seré pas jo qui diga que eixa manifestació de simbiosi entre el plàstic i la mà humana no és art.

Demà, de bon de matí, em trauré un moc ressec que hauré covat durant tota la nit d'insomni. Amb el dit polze i l'índex començaré a donar-li forma redona. I vinga, i ara, i més, cinc minuts, deu minuts, quinze minuts, trenta minuts, aniré al vàter a pixar i continuaré fent-hi voltes, quaranta-cinc minuts, tenint molta cura que la rodonesa presente el mínim índex de fricció en voler fer-lo rodolar per qualsevol superfície o en el buit. Rodó, rodó, més rodó, polit, art entre els dits.

Quan el moc tinga la forma circular exterior perfecte, el deixaré caure pel perfil de la taula avall, mentre grave la caiguda amb el telèfon mòbil. Després beuré la llet i me n'aniré a treballar amb un cert aire d'artista consagrat. Mesos després, rebré un correu electrònic del director artístic del festival internacional de documentals d'art més important en què se'm comunicarà que he estat premiat al millor art-doc de llengua no anglesa (hauré enviat el vídeo mesos abans, embolcallat amb paper de bombolletes protectores dins un sobre groc). Però renunciaré al premi senes donar-hi cap explicació, perquè els artistes fan coses així: no recullen guardons importants, pinten amb donuts, es tiren pets de colors i somien que es follen lletugues tendres.

Què vols ser de gran la nena?

"El nom fa la cosa", "qüestió de noms"... són algunes de les expressions que hem sentit per remarcar el pes nominal de les coses. Ahir, una companya mestra, mentre matàvem el temps entre un examinand i un altre, em va recordar la importància del nom. Assegurava que havia llegit en una guia mèdica d'una companyia privada de sanitat el nom d'una ginecòloga, "Deborah Labios", de la Clínica Vistahermosa d'Alacant.

El primer que vaig fer, tot just arribat a casa i amb la curiositat devorant-me el cervell com un corcó, va ser buscar evidències reals d'aquesta vida a la Clínica Gúguel, on es troben tots els mals, i hi era:

http://www.clinicavistahermosa.es/Home/Areas-Medicas/Ginecologia-y-Obstetricia.aspx

Em va sorprendre que apareguera en el llistat esmentat amb total naturalitat, sense embuts. Vaig pensar: ostres, com déu mana!, molt més valenta que el darrer candidat i regidor de la Falange Española del meu poble de finals dels 90, en Vicent Mas, que va manar fer desaparéixer el seu nom de les pàgines blanques de Telefónica per evitar trucades nocturnes sobtades dels seguidors de Marx, Azaña i Guifré el Pelós.

"Senyora Palomino, la Doctora Deborah Labios la espera en la sala 6 de ginecología", m'imaginava que sonava així la sala d'espera de la Clínica de Vistahermosa. Per això, el segon que vaig calibrar va ser com de magre ho haurà tingut la Doctora Labios per "fer-se un nom" en el món de la ginecologia-obstetrícia i en aquella Clínica privada. Ara pense en la Doctora Labios i m'infon un immens sentiment de respecte envers la seua persona i professió.

Abans de tots aquests descobriments que vaig fer, encara en la sala d'exàmens d'aquell institut, ahir dissabte li vaig contar a la companya que aquest cas superava amb escreix un que coneixia per una amiga d'Algemesí que, en temps d'estudiant a València, havia tingut un metge de capçalera anomenat Doctor Riesgo. Per a més inri, aquesta amiga compartia amb mi l'afició per la hiponcondria. Encara la veig com una heroïna, quan me la imagine en la consulta del senyor Riesgo.

Vaig pensar que, si més no, el cas de la Doctora Labios l'havia de conéixer l'escriptora @emparmoliner, coneixent com se les gasta la de Santa Eulàlia de Ronçana, amb qui, casualitats de la vida i just una setmana abans de conéixer el cas de la Doctora Labios, em vaig creuar vestida de muixeranguera rere la basílica de Sant Jaume d'Algemesí, durant les festes de la Mare de Déu de la Salut, i en comptes d'obligar-la a fer-me un beset perquè en sóc un fan incondicional, tan sols vaig tenir valor d'allargar-li la mà. Hui, la Moliner ha repiulat el cas de la Labios, s'ha fet justícia universal i els astres i els planetes han acabat d'alinear-se en una mena d'harmonia escrita per un déu del destí en algun forat negre de la Galàxia Coincidències.

La pregunta no és en què pensava la família Labios quan va decidir posar Deborah a la filla: que si la natura esdrúixola del nom evitaria equívocs i sàtires, que si la hac aspirada del final i la condició anglòfona del nom dissimularia suspicàcies, que si los cojones de su padre valen más que... La pregunta és: en què nassos pensava la filla quan decidí especialitzar-se en el busseig de parrussos!?

Quin destí diferent tindria hui diumenge Catalunya si, Artur Mas, hagués tingut una mare d'origen castellà i llinatge Cartas, si, a més, el senyor Rajoy haguera tingut una progenitora madrilenya de cognom Sobres?

Els registres civils haurien d'obligar els pares a posar un nom de reserva als fills, un segon nom, preparat per a l'edat en què els xiquets responen amb fermesa i claredat allò de "de major vull ser..."

Per la llibertat de TOTS els pobles

Qui es pot negar al dret a decidir? Qui es pot oposar a realitzar una consulta popular, l'expressió màxima de la democràcia? Tan sols aquells que tenen por a la llibertat perquè viuen i rapinyen de l'esclavatge a què sotmenen a aquells que li la neguen. Ningú no està contra Espanya sinó a favor de la llibertat dels pobles.

Crevillent singular (I): el funcionari A2

Amb el conjunt de posts "Crevillent singular" vull cobrir un espai documental, anecdòticament estadístic que fa referència a fets, actuacions, que fan de Crevillent un poble singular, singular en el sentit a què es refereix la 3a accepció del diccionari: "Que es distingeix per alguna cosa inusitada." Unes distincions, siga dit de passada, que ni l'alcalde César Asencio ni la televisió privada local es veuen amb forces i temps de destacar, atés que van molt ocupats gloriejant la gestió del primer per part del segon i la cobertura mediàtica del segon per part del primer (una relació, com veieu, una mica sòrdida i endogàmica). El mas ordenat de les paraules no especifica si la singularitat del fet és en sentit positiu o negatiu, però la que hui -i successives- em veig empés a destacar és negativa, perjudicial.

La província d'Alacant té 141municipis. D'aquests, n'hi ha 18 que tenen més de 25000 habitants (Alacant, Alcoi, Benidorm, Calp, Campello, Crevillent, Dénia, Elda, Elx, La Vila Joiosa, Novelda, Oriola, Petrer, Sant Vicent Raspeig, Santa Pola, Torrevella, Villena, Xàbia). Dels 18 tan sols Crevillent no forma part de la Xarxa de Lectura Pública Valenciana (xarxa de biblioteques públiques). Bé, potser el cas de la biblioteca "Rafael Altamira" del Campello també és "singular", però no tant. Sembla que el Campello tampoc s'inclou en aquesta xarxa, però sí que en forma part el seu magnífic catàleg que, a més, es pot consultar còmodament en línia des d'una web específica ben funcional mentre estàs assegut al sofà o fent-li la pedicura al gos. Crevillent, doncs, guanya en singularitat, ni té web pròpia ni catàleg en línia.

Què suposa que Crevillent no forme part d'aquesta xarxa? Menys accés al coneixement i la cultura, però, sobretot, diners que hem de gastar-nos els crevillentins i que s'estalvia l'alcalde. Si Crevillent en formara part, els contribuents no hauríem de comprar tal o tal altre llibre o haver d'omplir el dipòsit del cotxe per desplaçar-nos a Elx, Alacant... i traure en préstec un llibre d'una biblioteca d'aquesta xarxa (a la qual ens hem de fer socis prèviament, esclar). Gràcies a la xarxa, si necessites un títol que no hi ha a la teua biblioteca te'l porten -en principi- de la biblioteca valenciana on sí que estiga a partir del fons bibliogràfic de més de 100 biblioteques públiques en xarxa. Entre molts altres avantatges.

El funcionari A2. El funcionari A2 no és un personatge de ficció singular (no és compare de l'R2D2 del film Star Wars), tot i que per als usuaris de la Biblioteca "Enric Valor" de Crevillent bé que ho és. Des que l'any 1995 César Asencio (fa 18 anys, una altra xifra carregada de singularitat i simbolisme -se'ns ha fet major d'edat en el cadirot!) ocupa el càrrec d'alcalde no ha trobat un funcionari de la categoria A2 perquè la nostra casa dels llibres forme part de la xarxa esmentada (únic requisit pendent). L'alcalde i la seua aversió als funcionaris de carrera?

Es dóna la paradoxa (totes les paradoxes són singulars) que poblets com Senija (647 habitants!) i Orxeta (921 habitants!) sí que deuen tenir un funcionari A2 (o el requisit equivalent) i una biblioteca que forma part d'aquesta xarxa. Si eixim de la província d'Alacant trobem Aín (la Plana Baixa, 140 habitants) que també compta amb un A2, pel que sembla. Crevillentins, si feu una escapada a la Marina Alta la Pasqua que ve, no espereu vore el funcionari A2 entre les autoritats (guàrdia civil, rector, alcalde, metge i manoles) de la processó de Setmana Santa, que allà no és càrrec singular sinó usual, habitual, n-o-r-m-a-l.

Consulteu els poblets i ciutats que formem part de la xarxa de lectura pública aquí.

En el proper capítol, parlarem de piscines municipals descobertes (o d'estiu). Poseu-vos casc, que la capbussada no porta aigua.

Juani, la rentadora

Sabeu que les rentadores mengen calcetins? La meua rentadora (jo l'anomene Juani) deu tenir una tènia al fons del tambó, perquè sent una gana insaciable i un veritable plaer pels negres, blancs i grisos marca Domyos de Decathlon. Al principi d'adquirir-la, no sabia per què sempre trobava el sòl de terra a vessar d'aigua que li eixia per sota (i abans d'engegar-la, cosa estranya). Ara jo ho he esbrinat: és veure'm acostar-m'hi i comença a salivar com el gos de l'esmolador. Sí, és així.

Ja no sé què fer amb tots els calcetins que m'ha deixat coixos i desbessonats dels parells que ha engolit: els faig servir de baieta, de llit per al hàmster, de drap per traure la pols, de mocador improvisat quan m'assalta el refredat, de funda per al mòbil... Hui m'ha agafat un atac sobtat de còlera quan he anat a estendre la bugada. He pensat fer una maroma amb la col·lecció de calcetins orfes que tinc pels calaixos, i enganxar-la al cotxe per remolcar-la i llançar-la a la mar. (Són els sentiments amagats secretament de tot progenitor envers els fills rebels, si sou pares ho entendreu.)

Però acabe de preparar-ne una altra, de bugada doble de tornada de vacances, i m'ha fet tanta cara de pena que la compassió s'ha ensenyorit de la meua voluntat. Digueu-me consentidor, però li he llançat tres calcetins solts més. El tambó ha començat a girar amb tanta gràcia i alegria que els gitanos d'enfront de casa han tret les guitarres per celebrar-ho. La propera vegada que em vegeu entrar en un Decathlon, digueu-me mal pare davant de la caixera i el guàrdia de seguretat musculós, que ho entendré.

Temps de verema

Abans que el teu amor nasquera,

jo ja el preparava en el temps de la sembra,

vaig llaurar la terra amb solcs d’esperança,

les mans enfonsades dins el mocador

bressolaven la llavor que als teus peus arrelaria.

Vine, que et colliré els xanglots madurs

de les orelles, que el sol del meu somriure,

quan encara verdejaven,

els festejava amb rajos de silenci i impaciència.

Riu, que és temps de collita,

el cabàs de veremar balla amb joia

damunt els teus muscles,

al melic et creix ara una parra

que la panxa et vol fendre,

que els teus pits de figuera, amb un filet de llet,

regaran el fill que dus al ventre.

Ara, amb el crepuscle, pansit,
dibuixe amb l’aladre el teu cos de terròs,
vinyes a la mar, som vaixells
que xafiguen un mar de cendra,

torne a fer cantar per tu la rella,

obrim junts camins nous, verema tendra.

L'amor del pronom feble

Temps era temps que a Verbalunya, un regne llunyà de lletres i paraules, un pronom feble s’enamorà follament d’un verb femella de la bella primera conjugació. A més de feble, el pronom era poruc com un estruç en perill. Al tarannà vergonyós, s’hi afegia que la verb pertanyia a una categoria gramatical de classe alta, nucli del món oracional. Aquesta jerarquia, i un sistema ferri d’ordenació, omplien d’entrebancs gràfics i desànim el cor d’aquest humil pronom.

Malgrat aquesta situació contrària, quan queia la nit i l’activitat textual cessava, el pronom feble no perdia l’esperança, i romania -inquiet i consirós en un racó solitari del text que separava dos paràgrafs- somiant que un dia, carregat de valentia, a la verb el seu amor sense embuts declararia. Desitjava, amb una bona dosi de fantasia, unir-se per complet a aquella elegant paraula, sense guionets ni apòstrofs ni formes plenes ni reforçades ni elidides ni reduïdes pel mig i que, al seu entendre, no feien sinó nosa gràfica.

Cada dia de matí, quan un déu de tecles i ficció tot d’una començava a despertar els habitants d’aquell regne de mots i significats, el nostre pronom contravenia l'ordre i la llei i s’escapolia com podia de les combinacions binàries manifasseres per seguir de prop aquella bella verb. Tant feia que aquella dama, mesura de tot, comencés per vocal o acabés en diftong o consonant, ja que impel·lit per una barreja de por, prudència i respecte, com un gos falderet sempre s’hi apropava per darrere.

No passava cap jornada que no assajés una tonada per dirigir-se a l’amada. Però arribat el moment, la timidesa feia que s’empassara en silenci cada mot. Fins que un dia, fart de la distància i fredor que imposava el guionet, no pogué més i es decidí a fer el salt definitiu. Ebri de passió, amb les dents espetegant i nerviós que la suor començava a desdibuixar-li les grafies, però envalentit pel fruit que delerava, li declarà -en infinitiu i randeret- l’amor amb un “estime’t” precipitat.

La verb, confosa per aquella gens familiar forma, no entengué una tan singular declaració. El mirà desconfiada, girà cua acompanyada d’un sèquit de complements i posà punt final a aquella estranya demanda, tot deixant el pronom desolat, exhaust en una banda.

I heus ací l’arrel, doncs,

de la mala fama i confusions

dels humans de mala gana,

amb el nostre pronom feble:

un amor incomprés hi havia darrere.

La senyora Maua, el senyor Mangó

A Crevillent la gent sol invocar "la figa de la Maua!" i "els ous de Mangó!" per mostrar desaprovació, enuig, contrarietat, rebuig... Algun folklorista o antropòleg reputat hauria d'investigar si de la figa de la senyora Maua i dels ous del senyor Mangó va nàixer algun descendent els òrgans sexuals del qual han de ser també dignes de ser recordats. e tota manera, i sense cap mena de dubte, les paraules que més es creuarien aquest matrimoni fantasiosament empeltat per un servidor serien del tipus "unya (al canyao)!", "vés a volar milotxes", "vés a que te diguen les hores" o "a pastar fang". Un matrimoni, com es pot comprovar, ben avingut.

Salvaslips, banderetes

La meua neboda Laura em té desvanit. Amb tan sols 2 anyets i 8 mesos és tan desperta com una cria de furó. Aquesta setmana, mentre joguinejava aquí i allà a casa de la seua iaia (ma tia Georgina), va descobrir una caixa de Salvaslip que Carmen, la dona de la neteja, tenia a la bossa personal. La va agafar i va començar a desapegar l'adhesiu de cada protector íntim que contenia la caixa, i els va enganxar aquí i allà per tota la casa. Quan acabà va cridar l'àvia perquè veiera el que havia fet: "güela, güela, les banderetes de l'Àngel!" (les banderetes que pengen al carrer en la Festa del barri de l'Àngel). D'aquesta manera, tothom ens hem assabentat de la menstruació de Carmen, i de passada, de la imaginació de Laura.

En el mateix carrer de l'Àngel, una gitana seia aquesta setmana en una cadira. Plantada i darrere d'aquesta, una altra gitana passava els braços per damunt les espatlles de la primera, la qual tenia el coll torçut mirant al cel: la que estava dempeus li feia les celles amb una pinça a la de la cadira. Un sol de taronja quasi a poqueta nit il·luminava la cara de la gitana que es posava una mica més guapa en aquest saló obert d'estètica. Olé.

Hem de fer fora del govern aquesta colla de lladres, corruptes i mafiosos amb corbata que ens nega dia a dia la supervivència. Són titelles de la troika i amants dels monopolis. Contràriament, no treballaré mai de mestre (Rita Barberà trigarà menys a declarar la seua manifesta homosexualitat). L'única oportunitat que trobe per a la docència actualment i per a demostrar la meua vocació és quan alguna gitana del barri dels Palmerars o alguna dona major del de Sant Antoni d'Elx em demana que li llija el contingut de la notificació que em signa. ¿Cartero, me podrías leer lo que pone? Amb tot, no m'agrada llegir-los-les: normalment són infraccions de trànsit o rebuts impagats. És com comunicar als pares els suspesos dels fills.

Enguany proposaré a la comissió de festes de l'Àngel que penge les banderetes que la més sàvia i petita veïna del barri ha dissenyat mai. A més d'originals i ecològiques, són més atractives i amicals que no pas les estanqueres i blaveres que hi pengen cada any.

V de Vespa

Crevillent. Divendres 5 de juliol. Un bon mecànic d'Elx troba l'avaria a la Vespa i me l'arregla definitivament. Pensava que no podria fer el viatget. Acabat de treballar, hi carregue la tenda de campanya, prismàtics i ulleres de busseig i arranque cap a les Marines a passar el cap de setmana d'escapada. Faig una parada breu a La Vila. Prenc una orxata i fartons casolans a l'orxateria Alboraia. Quan isc cap a Benidorm pel carrer del Camí Vell de València, el canvi de rasant de la carretera fa aparéixer els primers gratacels, com si isqueren directament de terra com a arbres de formigó que han rebentat l'asfalt. A mà esquerra es veu també el Puigcampana amb el queixalet que li falta.

(Cliqueu damunt les fotos per ampliar-les)

 

A La Vila, el bar Vila al fons

L'Alfàs del Pi. A mitja vesprada hi arribe. Passejada pel Parc Natural de la Serra Gelada. Al Tourist Info de la platja de l'Albir pregunte pel càmping. La xica que m'atén em diu que d'on sóc, i li dic de Crevillent. Em confessa de bon rotllo que tinc un accent ben tancat i que no sabia fer-me si català o de València (comarques centrals). M'hauré de revisar l'aparell fonador, que sembla que emet sons molt catalanescos. Plante la tenda al càmping CapBlanch quasi de nit.

 Bèrnia des de la Serra Gelada

El Far de la Serra Gelada al fons

Mines d'ocre

Calp. Dissabte 6 de juliol. M'alce a les 5 del matí perquè vull vore eixir el sol des del cim del Penyal d'Ifac. Passe per davant les Salines, encara és de nit i els flamencs pasten als bassals. A les 6 i mitja inicie la pujada cap al cim d'aquest parc natural. El primer tram fins al tunelet és suau però tot seguit apareix al terra el tipus de roca més esbarosa que he xafat mai. Cartellets n'avisen de la perillositat. Ix el sol amb la queixa ritual i incessant del crit de les gavines, que sembla que s'esvaloten en vore assomar l'astre a l'horitzó. El sòl de terra sembla un corral de gavines, ple aquí i allà de caguerades i plomes. Quasi en el cim veig cries xicotetes de gat, també un adult. Els crits de gavina adulta de vegades s'assemblen a miols dels gat, d'altres a plor de xiquet de bolquers. Les de gavina juvenil fan soroll de ferro rovellat d'engrunsador de parc infantil o de xiulet afònic.

Aconseguisc vore un falcó pelegrí que és perseguit per unes gavines que l'encalcen. El falcònid finalment agafa més altura i desapareix. El que no aconseguisc vore és cap exemplar d'un endemisme de flora meravellós però en perill d'extinció: la Silene d'Ifac. Silene em sembla un nom ben bonic per a qualsevol xiqueta nascuda a les Marines. Supose que a Calp, Altea, Alfàs, etc. ja hi haurà dones amb aquest nom propi.

Baixe el penyal i em desdejune amb alguna cosa que compre al Mas y Mas de la Plaça de la Constitució. Anoteu: em cobra una caixera amb posat de mare de família que, en sentir que m'hi dirigisc en valencià, comença a parlar-me en una barreja de català "uriantal" i andalús. Em sembla fantàstic, supose que Cristina (la xapeta de la camisa així la identifica) també m'haurà confós amb un principatí. Si hi aneu, parleu-li valencià, sembla que s'hi sent a gust. És baixeta, bruna i du ulleres. Puge a la Plaça de la Vila i m'hi trobe un captaire que dorm en un banc dins un sac, al costat té un carret de supermercat ple de roba i andròmines del tot indefinibles. Li deixe el suc de pinya i unes rosquilletes que havia comprat. No se n'assabenta (o potser sí) perquè dorm.

Calp és un poblet amb encant, potser invisibilitzat, amagat per tanta torre i tant de gratacel. Som un país d'aberracions urbanístiques a l'engròs, patim un urbanisme que minimitza i mata la bellesa cultural i patrimonial que posseïm, que ens despersonalitza.

 Calp i el Penyal d'Ifac al fons, des de la platja de l'Olla encara de nit

 Salines de Calp

Abans de pujar Ifac

 Les gavines amigues

 

Sol ixent des d'Ifac

 Arribada al cim

 

Gat d'Ifac

 

Calp (amagat)

Cales: Advocat, Baladrar i Ambolo. Deixa Calp a mig matí i enfile amunt a Cala Advocat. Hi bussege. Encara no han obert el xiringuito. Després de Baladrar tire al Cap de la Nau. Compre per a dinar en un supermercat Pepe la Sal. Una caixera, a qui em dirigisc en valencià, em diu ai si parles valencià, és que amb la cara de guiri que feies! Si ho haguera sabut t'haguera parlat valencià. Tinc una relació especial amb les caixeres dels supermercats: em prenen per català de Catalunya o guiri, però mai per valencià o català del País Valencià. Cap de la Nau i Ambolo. Em recree en les vistes. Els ulls se m'omplen de bellesa, el cor de bones sensacions.

La ictiovespa, amb escates i brànquies a la

Cala Advocat (Moraira), amb Ifac al fons.

 Cala Baladrar (Benissa)

Cap de la Nau (Xàbia)

Cala Ambolo (Xàbia)

Parc natural del Montgó i Cap de Sant Antoni. Tot i la solana del migdia arranque cap al Montgó, puge i baixe la carretera de les Planes per arribar-ne a les faldes, a l'ermita del Pare Pere. Comence l'ascens. A meitat camí, sent uns plors de dona per allà dalt. No en faig massa cas. Una mica més amunt, però, em trobe al bellmig de la senda una xicota d'uns vint-i-tants anys, de complexió gens -però gens- atlètica i amb un atac de pànic-ansietat que ella mateixa reconeix. Em diu que el nóvio s'ha encabotat a pujar fins al cim i ella s'ha quedat allà, encallada. Em demana aigua. No se'm llança a plorar als muscles perquè sembla que té ben desenvolupat el sentit del ridícul. Era la dels plors d'abans, efectivament. Li done aigua i li dic que no es preocupe perquè el que li queda per baixar és molt fàcil. Se m'acomiada dient-me que si veig un xic amb samarreta grisa és el seu nóvio, que li diuen David i vol que li faça saber que ella se n'ha baixat. Intuïsc que el nóvio no tindrà sexe eixa nit. (Si els nóvios s'abandonen segons la intensitat dels crits que et provoquen, potser diumenge també hi haurà un fadrí més, qui sap.)

El tram final per pujar al cim és un trencacames. És una senda amb roques que semblen esglaons amb aristes, que t'obliguen a fixar la mirada sempre al terra. El paisatge canvia de dalt a baix. Les sendes de sorra rogenca i els margallons que les flanquegen hi confereixen un toc desèrtic, fins i tot volcànic, a l'altiplà que forma el Montgó en la part superior. Finalment hi arribe, esgotat. Dos ascensions en un sol dia passen factura. Sort que duia alguna peça de fruita. Les vistes, però, ho recompensen tot. Es pot dir que es divisa quasi tot el País Valencià: amunt Cullera, La Murta i més enllà; avall, Bèrnia, el Puigcampana, Alacant i encara més. Quan en baixe, em fot de dos glops un litre de suc de pinya del Consum de Dénia.

 

 

Xaló, Murla, Benigembla, Benissa... i la malea. Quan deixe Dénia, faig una aturada breu al Cap de Sant Antoni i tire cap a Xaló, on l'Àngel Llinares i la nóvia m'esperen per a sopar i anar al concert de La Raíz a Benissa, juntament amb les altres xaloneres. S'hi apunten in extremis Josep Candela i l'Homenet de Guardamar que pugen des del Baix Vinalopó. Les xaloneres s'empinen la botella de cassalla que fa feredat, tenen molt -però molt- de saque. Bevem, ens ho passem de categoria i aquest dissabte tan llarg acaba a les 8 del matí dormint la bufa a Murla. Diumenge és dia de ressaca i devastació total; com diria la Holly Golightly de Truman Capote: dia de malea (física).

 

Diumenge 7 de juliol. Banyet a la piscina de Benigembla on l'Àngel fa de socorrista. Hi dinem, descansem un poc i me'n baixe a mitja vesprada cap a casa, desitjant que la Vespa no em done cap ensurt. Faig parada a La Vila Joiosa. Aquest poble sempre està en obres, ja pot fer anys que hi vinc o passe. Abans que es faça de nit arribe al poble, després de travessar desenes de palmeres d'Elx.

 Església ortodoxa russa a Altea

Església de La Vila Joiosa

En resum, 3 parcs naturals visitats, 3 cales, més de 20 pobles que he passat, on he estat, 4 comarques, un concert, no-sé-quants-supermercats amb les seues caixeres simpàtiques i més de 400 quilòmetres de carretera registrats... Viatjar (amb V de Vespa) pel País (amb V de Valencià), i a soles, és d'aquelles experiències que tothom hauria de fer. De vegades em pregunten com és que m'agrada viatjar a soles. La resposta és que, realment, mai viatges a soles del tot.

A la meua nebodeta Laura ja li fa goleta la Vespa