dilluns, 8 de juliol de 2013

V de Vespa

Crevillent. Divendres 5 de juliol. Un bon mecànic d'Elx troba l'avaria a la Vespa i me l'arregla definitivament. Pensava que no podria fer el viatget. Acabat de treballar, hi carregue la tenda de campanya, prismàtics i ulleres de busseig i arranque cap a les Marines a passar el cap de setmana d'escapada. Faig una parada breu a La Vila. Prenc una orxata i fartons casolans a l'orxateria Alboraia. Quan isc cap a Benidorm pel carrer del Camí Vell de València, el canvi de rasant de la carretera fa aparéixer els primers gratacels, com si isqueren directament de terra com a arbres de formigó que han rebentat l'asfalt. A mà esquerra es veu també el Puigcampana amb el queixalet que li falta.

(Cliqueu damunt les fotos per ampliar-les)

A La Vila, el bar Vila al fons

L'Alfàs del Pi. A mitja vesprada hi arribe. Passejada pel Parc Natural de la Serra Gelada. Al Tourist Info de la platja de l'Albir pregunte pel càmping. La xica que m'atén em diu que d'on sóc, i li dic de Crevillent. Em confessa de bon rotllo que tinc un accent ben tancat i que no sabia fer-me si català o de València (comarques centrals). M'hauré de revisar l'aparell fonador, que sembla que emet sons molt catalanescos. Plante la tenda al càmping CapBlanch quasi de nit.


 Bèrnia des de la Serra Gelada

El Far de la Serra Gelada al fons
Mines d'ocre

Calp. Dissabte 6 de juliol. M'alce a les 5 del matí perquè vull vore eixir el sol des del cim del Penyal d'Ifac. Passe per davant les Salines, encara és de nit i els flamencs pasten als bassals. A les 6 i mitja inicie la pujada cap al cim d'aquest parc natural. El primer tram fins al tunelet és suau però tot seguit apareix al terra el tipus de roca més esbarosa que he xafat mai. Cartellets n'avisen de la perillositat. Ix el sol amb la queixa ritual i incessant del crit de les gavines, que sembla que s'esvaloten en vore assomar l'astre a l'horitzó. El sòl de terra sembla un corral de gavines, ple aquí i allà de caguerades i plomes. Quasi en el cim veig cries xicotetes de gat, també un adult. Els crits de gavina adulta de vegades s'assemblen a miols dels gat, d'altres a plor de xiquet de bolquers. Les de gavina juvenil fan soroll de ferro rovellat d'engrunsador de parc infantil o de xiulet afònic.

Aconseguisc vore un falcó pelegrí que és perseguit per unes gavines que l'encalcen. El falcònid finalment agafa més altura i desapareix. El que no aconseguisc vore és cap exemplar d'un endemisme de flora meravellós però en perill d'extinció: la Silene d'Ifac. Silene em sembla un nom ben bonic per a qualsevol xiqueta nascuda a les Marines. Supose que a Calp, Altea, Alfàs, etc. ja hi haurà dones amb aquest nom propi.

Baixe el penyal i em desdejune amb alguna cosa que compre al Mas y Mas de la Plaça de la Constitució. Anoteu: em cobra una caixera amb posat de mare de família que, en sentir que m'hi dirigisc en valencià, comença a parlar-me en una barreja de català "uriantal" i andalús. Em sembla fantàstic, supose que Cristina (la xapeta de la camisa així la identifica) també m'haurà confós amb un principatí. Si hi aneu, parleu-li valencià, sembla que s'hi sent a gust. És baixeta, bruna i du ulleres. Puge a la Plaça de la Vila i m'hi trobe un captaire que dorm en un banc dins un sac, al costat té un carret de supermercat ple de roba i andròmines del tot indefinibles. Li deixe el suc de pinya i unes rosquilletes que havia comprat. No se n'assabenta (o potser sí) perquè dorm.

Calp és un poblet amb encant, potser invisibilitzat, amagat per tanta torre i tant de gratacel. Som un país d'aberracions urbanístiques a l'engròs, patim un urbanisme que minimitza i mata la bellesa cultural i patrimonial que posseïm, que ens despersonalitza.

 Calp i el Penyal d'Ifac al fons, des de la platja de l'Olla encara de nit

 Salines de Calp

Abans de pujar Ifac
 Les gavines amigues


Sol ixent des d'Ifac



 Arribada al cim

Gat d'Ifac

 
Calp (amagat)

Cales: Advocat, Baladrar i Ambolo. Deixa Calp a mig matí i enfile amunt a Cala Advocat. Hi bussege. Encara no han obert el xiringuito. Després de Baladrar tire al Cap de la Nau. Compre per a dinar en un supermercat Pepe la Sal. Una caixera, a qui em dirigisc en valencià, em diu ai si parles valencià, és que amb la cara de guiri que feies! Si ho haguera sabut t'haguera parlat valencià. Tinc una relació especial amb les caixeres dels supermercats: em prenen per català de Catalunya o guiri, però mai per valencià o català del País Valencià. Cap de la Nau i Ambolo. Em recree en les vistes. Els ulls se m'omplen de bellesa, el cor de bones sensacions.
La ictiovespa, amb escates i brànquies a la
Cala Advocat (Moraira), amb Ifac al fons.


 Cala Baladrar (Benissa)

Cap de la Nau (Xàbia)

Cala Ambolo (Xàbia)

Parc natural del Montgó i Cap de Sant Antoni. Tot i la solana del migdia arranque cap al Montgó, puge i baixe la carretera de les Planes per arribar-ne a les faldes, a l'ermita del Pare Pere. Comence l'ascens. A meitat camí, sent uns plors de dona per allà dalt. No en faig massa cas. Una mica més amunt, però, em trobe al bellmig de la senda una xicota d'uns vint-i-tants anys, de complexió gens -però gens- atlètica i amb un atac de pànic-ansietat que ella mateixa reconeix. Em diu que el nóvio s'ha encabotat a pujar fins al cim i ella s'ha quedat allà, encallada. Em demana aigua. No se'm llança a plorar als muscles perquè sembla que té ben desenvolupat el sentit del ridícul. Era la dels plors d'abans, efectivament. Li done aigua i li dic que no es preocupe perquè el que li queda per baixar és molt fàcil. Se m'acomiada dient-me que si veig un xic amb samarreta grisa és el seu nóvio, que li diuen David i vol que li faça saber que ella se n'ha baixat. Intuïsc que el nóvio no tindrà sexe eixa nit. (Si els nóvios s'abandonen segons la intensitat dels crits que et provoquen, potser diumenge també hi haurà un fadrí més, qui sap.)

El tram final per pujar al cim és un trencacames. És una senda amb roques que semblen esglaons amb aristes, que t'obliguen a fixar la mirada sempre al terra. El paisatge canvia de dalt a baix. Les sendes de sorra rogenca i els margallons que les flanquegen hi confereixen un toc desèrtic, fins i tot volcànic, a l'altiplà que forma el Montgó en la part superior. Finalment hi arribe, esgotat. Dos ascensions en un sol dia passen factura. Sort que duia alguna peça de fruita. Les vistes, però, ho recompensen tot. Es pot dir que es divisa quasi tot el País Valencià: amunt Cullera, La Murta i més enllà; avall, Bèrnia, el Puigcampana, Alacant i encara més. Quan en baixe, em fot de dos glops un litre de suc de pinya del Consum de Dénia.

 
 


Xaló, Murla, Benigembla, Benissa... i la malea. Quan deixe Dénia, faig una aturada breu al Cap de Sant Antoni i tire cap a Xaló, on l'Àngel Llinares i la nóvia m'esperen per a sopar i anar al concert de La Raíz a Benissa, juntament amb les altres xaloneres. S'hi apunten in extremis Josep Candela i l'Homenet de Guardamar que pugen des del Baix Vinalopó. Les xaloneres s'empinen la botella de cassalla que fa feredat, tenen molt -però molt- de saque. Bevem, ens ho passem de categoria i aquest dissabte tan llarg acaba a les 8 del matí dormint la bufa a Murla. Diumenge és dia de ressaca i devastació total; com diria la Holly Golightly de Truman Capote: dia de malea (física).


 


Diumenge 7 de juliol. Banyet a la piscina de Benigembla on l'Àngel fa de socorrista. Hi dinem, descansem un poc i me'n baixe a mitja vesprada cap a casa, desitjant que la Vespa no em done cap ensurt. Faig parada a La Vila Joiosa. Aquest poble sempre està en obres, ja pot fer anys que hi vinc o passe. Abans que es faça de nit arribe al poble, després de travessar desenes de palmeres d'Elx.
 Església ortodoxa russa a Altea

Església de La Vila Joiosa

En resum, 3 parcs naturals visitats, 3 cales, més de 20 pobles que he passat, on he estat, 4 comarques, un concert, no-sé-quants-supermercats amb les seues caixeres simpàtiques i més de 400 quilòmetres de carretera registrats... Viatjar (amb V de Vespa) pel País (amb V de Valencià), i a soles, és d'aquelles experiències que tothom hauria de fer. De vegades em pregunten com és que m'agrada viatjar a soles. La resposta és que, realment, mai viatges a soles del tot.

A la meua nebodeta Laura ja li fa goleta la Vespa

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada