dilluns, 23 de gener del 2012

"Ya sé que es triste de descargar, pero más triste es de torturar"

Hi estic totalment d'acord, amb el tancament de Megaupload i la detenció del seu peculiar propietari-hamburguesa. Si jo fóra, posem per cas, un actor porno consagrat, no m'agradaria que cap espectador gaudira de la meua pèrdua continuada de fluids ni de les cardades monumentals sense haver de pagar cap royalty. Perquè, com em pagaria el tractament contra els lumbagos generats per anys i panys d'exercici físic frenètic? Qui em pagaria el tractament a Sanitas? Series, tu, descarregador, qui em finançaria les intervencions vasectòmiques? Doncs, no, senyors. Reclamar preus populars i no abusius per veure cinema o escoltar música en Internet sí que em sembla perfecte, però gaudir dels béns (i els mals de piu) aliens, sense fer un brot, no em sembla gens ètic. I si parlem d'ètica, el senyor Obama n'és un poderós enemic, perquè fa pena que haja tancat la web de descàrregues il·legals esmentada perquè Hollywood, que és qui li paga part de la campanya electoral, li haja fet una trucada al mig de la nit, una trucada d'aquelles que, pel moment en què sonen i pel timbre, se sap què pronostiquen. Però fa pena, sobretot (i ràbia, i indignació, i tristesa, i desengany), que no haja posat ni la meitat de zel per tancar el centre de tortura més popular de l'Atlàntic nord, Guantànamo, que en el cas 'Megaupload'. Ara ja sabem que, entre triar les descàrregues virtuals o les tortures reals, el primer president de color nord-americà es desviu per les primeres. Ai, si Martin Luther King alçara el cap veuria el seu somni fet miques.

dijous, 19 de gener del 2012

diumenge, 8 de gener del 2012

Tot contradient Goethe i Pla


Estirat al llit, febrejant, i per pura curiositat i tedi, deglute les hores llargues televisives que dura el darrer plenari municipal de Crevillent. L’alcalde, el nostre alcalde, clarament afectat per un greu delírium trèmens de vara de comandament, es recrea aixafant la ineptitud expositivoargumentativa de l’oposició. De tota, tret de la dels joves d’Esquerra Unida i Esquerra Republicana, a qui no es molesta ni en replicar per por de donar-los un protagonisme excessiu que esdevindria molt molest a llarg termini i podria, fins i tot, erosionar la imatge de poder ferri i domini absolut que ha aconseguit erigir al llarg dels anys. I és que quan ha de contestar als de la coalició d’esquerres delega en els propis regidors, perquè dialècticament sap que té ben poc a fer davant una gent que no estan per corporativismes, ni per somnis de rellevància social, ni flaixos de càmeres. És plenament conscient que a aquells dos els mena alguna cosa ben diferent, i per això fan servir paràmetres força allunyats als de la resta. Han entrat allí únicament i exclusiva per retornar-li la veu al poble i fer fora aquell que s'asseu ample, còmode i segur a la cadira principal, a ell, al del quadre de cos sencer que té penjat al darrere i als dels quadres que visten camisa blava (precisament perquè cap penjat d’aquells va estar triat democràticament han d’anar fora, siga dit de passada).

L’alcalde, el gest més democràtic en la vida del qual ha estat posar noms de mandataris imperials de repúbliques romanes als seus fills, escridassa els líders de l’oposició del PSOE i Compromís. Amb la vehemència d'un mestre de l’escola nacionalcatòlica, els titlla d’innútils, mancats d’intel·ligència, de deixar anar poca-soltades tothora, i no sense raó, perquè aquells s’han pronunciat en contra d’acords que es van aprovar per unanimitat temps enrere. És un espectacle dantesc. Es recrea en la sagnia. En un moment així hom s’adona per què aquest megalòman visionari porta vora quinze anys com a màxim representant de la vila. Queda clar que no és per mèrits propis, sinó pel descrèdit d’una oposició que amb prou feines pot copsar les bufetades i vituperis d’un senyor que, en circumstàncies normals, hauria de ser visitat els diumenges i dies no feiners en un sanatori, i no pas en el despatx principal de la casa del poble.

No puc evitar que em vinga al cap una reflexió de Josep Pla amb què relaciona Goethe i uns udols telegràfics de Gabrielle D’Annunzio. “Religió que raona, religió morta”, va dir el filòsof alemany. “Política de crits, política morta”, en diu Josep Pla tot parafrasejant-lo, dels crits i facècia de l’italià, que va esdevenir la vedette de la política internacional en el seu moment. Doncs, bé, Cèsar Asencio ―que per a la democràcia és un zombi i per a la memòria col·lectiva serà una anècdota de fira― esdevé protagonista principal i guanyador amb els seus crits i ganyotes de falsa crispació en la mesura que és esperonat per una oposició que tan sols és capaç de despertar els morts vivents. És així de patètic: són els mateixos silenciats els que apugen el volum del micròfon del botxí perquè anuncie amb més èmfasi una merescuda execució.

Si Pla coneguera el cas, telefonaria a Goethe (via purgatori i a cèntim el minut) i compartirien la incomprensió contradictòria del cas crevillentí.

Que tens "galvana"?

"Galvana", segons tots els diccionaris (catalans i castellans), significa "peresa". No ho havia escoltat fins avui, que l'ha pronunciat la meua tieta Georgina. "Tenir galvana" és "tenir caparra". "Quina galvana que tinc" és com dir "quina caparra que tinc". A això, també li diem, a Crevillent, "quina tonyina que tinc". És a dir, una peresa produïda per les ganes de dormir després de menjar que fa que no tinguem ganes de fer res, sobretot amb la xafogor de l'estiu. I "galvanejar" és "emperesir". La paraula és d'origen àrab, i segons alguns, hauria passat mitjançant el castellà o l'aragonés al català. Fins aquí, clar i català. 

Ara bé, ma tia hui ha fet servir el substantiu amb una accepció amb connotacions que no tenen res a veure amb el que he explicat abans, i que, en principi, no es recull en els diccionaris: "No tusses que ens deixaràs aquí la galvana." Com que tinc la grip i no podia deixar de tossir (amb una tos greu, fosca, com si fóra la interferència d'una ràdio que emet des del mateix avern) ha esmentat allò de la galvana, com volent dir que no deixara els virus escampats pel menjador, no fóra cas que els encomanara l'afecció. 
I fins aquí l'explicació.

dissabte, 7 de gener del 2012

La informació matarà la màgia

"Mor el 'rei Melcior' d'un poble valencià durant la cavalcada. El representant del rei va tenir un infart a dalt de la carrossa a la localitat de la Pobla de Farnals, segons informa el diari Levante" (Diari ARA, 08/09/2012) 

Què els direm, ara, als xiquets!? Que realment no n'hi havia tres, sinó dos, de reis? Si us plau, que Levante retire del carrer tots els exemplars del dia 7 de gener de 2012. Hi ha xiquets que lligen i fullegen els rotatius. Que la rigorositat i el dret a la informació se'n vagen de vacances, ni que siga per un dia. Que una portada no mate la il·lusió i la màgia abans d'hora. 

http://kiosko.net/es/np/levante.html

Democràcia

Si unes eleccions serviren per canviar alguna cosa, ja les haurien prohibit.

dilluns, 2 de gener del 2012

L'amistat del cucut

Una vella dita popular basca afirma que si la primera vegada que sents el cant d'un cucut tens monedes a les butxaques, eixe any no et faltaran els diners. Ho he llegit en un llibre de Kirmen Uribe d'una preciositat infinita, serena. No sé quan va ser la primera vegada que vaig sentir el cant del cucut, era xicotet, i llavors no m'importaven els diners, ben bé com ara. Sí que recorde l'última vegada. Va ser fa un parell d'anys, a la cara nord de la serra de Crevillent (a les terres de la família materna, l'Ombria de el Fondó de les Neus), allà on els pins, les carrasques, els brucs i els arboços creixen forts perquè els arriba l'alé de les terres del nord, el mateix alé que parla sobre el cant del cucut. I és curiós, perquè no en va ser un, el cant que vaig sentir, sinó el de dos cucuts, un mascle i una femella, tot fent el seguici nupcial. Era primavera.

Siga com siga, des d'aquella última vegada que vaig sentir el cucut, no he tingut més diners, tampoc me'n fan gaire falta. El que sí que he notat força és que les butxaques les tinc més plenes de bons amics que mai. Supose que eixa ha sigut la riquesa que em dispensaren la parella de cucuts que vaig oir. Una riquesa que no té preu. Espere de tot cor que enguany vosaltres també sentiu el cant d'algun cucut. Per si de cas, un enllace un vídeo on podreu gaudir-ne. Feliç 2012.