diumenge, 30 de setembre del 2018

L'hora de dinar

Assegut a la cadira de boga, observa com passen els cotxes. Una vespa vola davant  el gessamí que adorna l'entrada. L'home té per costum contar els cotxes que passen, no així les motos. Amb la puntera de les espardenyes, fa força per balancejar la cadira cap arrere fins que el barrot del respatller colpeja la façana vella de la casa. Tot això mentre rossega una branqueta de romaní i s'espolsa les mosques de la cara amb un paipai de propaganda.

Viu davant un semàfor d'una carretera amb encreuament que passa per davant la casa, i on tenia un bon bancal de figueres que li van expropiar, ara fa vint anys, amb les obres d'ampliació i millora de la carretera. Sent traginar la dona a les estances interiors de la casa, els sorollets de la qual s'escolen com una serp per baix de la persiana de fusta fins al carrer. La parella té 80 anys ben complits i encara viuen sols.

Ha passat Brauli, el fuster, i l'ha saludat. També Jaume, el cambrer del Bar Pistola, així com Joan, el mecànic i la Fulgen, que treballa al magatzem de la cooperativa agrícola. Cada dia, a la mateixa hora, tots quatre el saluden i ell els torna el complit.

Hui, una dona que conduïx un cotxe de gama alta i que porta el xiquet al seient de darrere sense nugar, s'ha aturat davant el semàfor en vermell. La dona, mentre creuen els vehicles, abaixa el parasol del cotxe amb espillet i aprofita per repassar-se els llavis.

L'home continua mastegant el branquilló d'herbeta i ventant-se amb el paipai. La dona del cotxe el mira i li dedica un somriure impostat, sense deixar de donar color als llavis. També aprofita per escridassar el xiquet i demanar-li, nerviosa, que sega bé al seient i deixe de llançar les joguines al seient de davant.

De sobte, en un acte reflex, la conductora posa la primera i accelera el vehicle. Un camió d'un viver de palmeres que eixia s'emporta el cotxe per davant. El xiquet ix disparat per la finestra oberta del copilot i cau 10 metres asfalt enllà, com un sac de cement. Pof! La senyora, amb un braç i un ull penjant, baixa com una zombi del cotxe, mira el fill estés al terra, i tot seguit estira el braç que té sencer cap a l'home, com demanant-li ajuda mentre el mira. L'home continua assegut a la cadira ventant-se les mosques i xuclant el romaní. Han passat 4 segons des que la dona allargara el braç i, de sobte, també cau al terra fulminada.

-Santíssima faç divina, què ha sigut eixe tro, Pere? -Exclama la dona des de la cuina.

-No res, Carme. Un colp que s'han donat uns cotxes.

-Ah, mira, un més. Vinga, entra que ja tens el dinar parat a taula.

L'home escup el romaní, s'alça la gorra per eixugar-se la suor del front, agafa la cadira i obri la persiana. En un segon, com la mort, desapareix passadís endins.