divendres, 28 de maig de 2010

El complex d'inferioritat nacional espanyol

El cas va, de nou, d'esport i de perversió del llenguatge al servei de la NACIÓN. Quan un ESPORTISTA CATALÀ (llegiu "Dels Països Catalans") assoleix un gran èxit esportiu i la consegüent repercussió mediàtica, els media de Madrid, a migdia i per la nit, sovint, obrin el telenotícies amb un "El DEPORTISTA ESPAÑOL Fulanito de Tal ha conseguido una gran victoria al imponerse a...". Ara bé, quan els dits mitjans hi tenien dipositades immenses esperances (que l'esportista en qüestió sumara una nou triomf i no ho fa), el titular canvia dràsticament i defequen un "El DEPORTISTA CATALÁN Menganito de Qual ha fallado el penalti que metía en la final al combinado nacional...". Ai las! I qui diu "català", diu "basc", els sempiterns enemics de la "unidad indivisible". Així, els ESPANYOLS SEMPRE GUANYEN!, us heu fixat alguna vegada? Mira que en són, d'espavilats, eh!!?? "Espabilaaaaos!" Mira que en tenen, de complex d'inferioritat! Què en penseu? Ho heu comprovat alguna vegada, això que dic? No dic que passe sempre, no sóc tan tendenciós, però sí que està ben documentada aquesta pràctica de "lleialtat nacional" dels mitjans de l'altiplà castellà.

dimecres, 26 de maig de 2010

El viatge en solitari d'en Morera

Morera demana a les Corts que el domini .val siga una realitat, i que siga un domini propi i genuí, que represente la cultura valenciana, exclusiva dels valencians i de les valencianes. Cucarella ho explica millor que ningú. Ara, de ben segur, la natura de "propietat" que entén el capatàs del Bloc és la mateixa que la del blaverisme més ranci del GAV, Lizondo, Unió Valenciana, les ties maries boicotejadores de plenaris...

Ja el tenim aquí, el blaverisme il·lustrat nou de trinca, nuet i ensenyant les seues "propietats". No apte per a catalans, siguen del sud, insulars, nòrdics i franjins. Quin compromís, tu, el Compromís. Cap a on navega, A SOLES, el senyor Morera? Cap a Madrid, per la tercera via? Cap a un model federalista d'un estat a qui ofrena noves glòries pel voral de l'A-3? Potser arribarà a ministre de Rajoy a partir del 2012, si s'ho proposa. Tot és possible en les terceres vies.

Quin desficaci de botiflerisme il·lustrat, xe.

divendres, 21 de maig de 2010

Alegrar-se dels mals d'altri?

Ma mare sempre em diu que "certs costums acaben adquirint condició de lleis". I no sé si, amb aquesta idea en el subconscient, hi ha un grup de gent lluitadora i compromesa a Crevillent que va camí d'elevar a llei popular un costum arrelat des de l'any 2002, si fa no fa: el llançament de coets i petards cada vegada que la selecció de futbol de la molesta nació veïna encaixa un gol o perd un partit. No són pocs els espanyolistes locals que bramen contra tan digna forma de protesta i acte de rebel·lia davant d'un estat feixista per definició; amb tot, no són menys els qui cada vegada més expressen mostres de simpatia i complicitat envers aquesta iniciativa.

Si Espanya multa, boicoteja -que li ho diguen, sinó, al senyor Lisavetsky i els seus tripijocs-, censura i acaba amb la carrera professional dels nostres esportistes que es neguen a jugar en representació d'una bandera (la rojigualda) i una cultura (la caÑí) que no consideren com a pròpia, el mínim que podem fer nosaltres és mostrar el rebuig a l'estat esmentat i la més ferma solidaritat als jugadors i esportistes "quadribarrats".

A Crevillent, com a a la resta de pobles i ciutats dels Països Catalans, aquest mes de juny -i ara ja!- haurem de patir males digestions amb el bombardeig espanyolista diari dels mitjans de comunicació, amb tot de consignes nacionalistes parabèl·liques: la rojigualda, la armada invencible, a por ellos, podemos, la roja, vivas y arribas españas. Sabuts i malfaeners com les raboses, els espanyols saben que el futbol -com a nova religió- homogeneïtza i referma el sentiment patri i esperen amb deler una victòria en els campionats de futbol. Tots els mitjans, tant de dretes com d'esquerres (Cuatro n'és un exemple canònic, en aquesta pràctica), participen de la difusió de la pallola nacionalitària que deixa durant mesos taques roges i grogues per les balconades de casa nostra, tal com va passar amb la infecció patida fa dos estius.

Aquesta pràctica, contràriament al que pot pensar algun lector despistat i indignat, no és aïllada ni exclusiva de nosaltres, els catalans-valencians-balears, sinó que masclets, coets i material pirotècnic de tota mena fan acte de legítima presència -i defensa- als carrers i avingudes de països que suporten veïnatges indecents (Palestina, Escòcia, Irlanda, Còrsega, Kosovo, Bretanya, Kurdistan i un llarg etcètera).

Per això, aquest mes de juny, esperem tenir grans aliats (com en ocasions anteriors ja ho foren els EUA, Corea, Itàlia...) que ens donen l'oportunitat de celebrar el dia de Sant Joan amb molt, molt de foc, i encara més, més coets amb què contribuir a l'encesa de la Flama i la utopia que ens agermana. Alegrar-se del mal d'altri!? No més lluny de la realitat. Si ells guanyen, llurs victòries ens empetiteixen, ens aixafen com a cuques; però amb cada derrota seua nosaltres esdevenim una mica més lliures, almenys anímicament. No ens alegrem del seu mal, sinó dels resultats beneficiosos que té per a nosaltres el seu fracàs, i sobretot, perquè ens envaeix una mena de sentiment immens de justícia. O és que hem de recordar contínuament que a nosaltres no ens mou ni la rancúnia ni la supèrbia -com a ells-, sinó valors genuïnament humans com la llibertat i la justícia? Tot depén de les ulleres amb què es mire. Així doncs, quina senyera, a més de la nostra, ens toca hissar enguany?

dimecres, 19 de maig de 2010

Ausaes! Que m'agrada ser de poble!

Oi que us sona aquesta expressió!? Tant si sou del Vinalopó com si no però feu una mica d'esforç, segur que a la vostra comarca en direu -en diran- quelcom de semblant:
AUSADES, AUSAES, AOSAES, A GUSADES, A GOSADES, A GUSAES MI VIDA!

Jo l'he escoltada a gent d'Algemesí amb la darrera forma que he posat amunt.

La forma normativa que recull el DIEC és Agusades:

http://dlc.iec.cat/results.asp?txtEntrada=ausades&operEntrada=0

L'Alcover-Moll o DCVB també recull la forma que diem -diuen- a Crevillent: Ausa(d)es, amb caiguda de la d intervocàlica, que aquí ho fem caure tot quan parlem -tret del govern filofeixista-espanyolista que patim-, fins i tot les r finals, tal com fan a la Catalunya Vella. M'ha semblat interessant que aquest diccionari faça referència a l'etimologia castellana antiga (a osadas, osado, i al verb osar -forma antiga de gosar, segons el diccionari); i m'ha semblat interessant, dic, perquè fa ja la tira d'anys em vaig posar a pensar sobre el tema i vaig arribar a la conclusió que aquesta expressió que feia servir ma mare sols podia provindre o estar relacionada amb termes com agosarat, gosar... d'aqueix camp semàntic. I ja veus, sense consultar el DCVB ni cap altra cosa, recorde que feia les meues relacions mentals amb paraules properes que havia llegit en llibres o escoltat a als mitjans. En fi, una mena de primers pinitos corominians d'adolescent preocupat per "vanalitats" lingüístiques.

Ma mare ho fa així, ausaes, amb la corresponent càrrega emotiva que comporta, per això jo diria que més que ausaes hauria de transcriure's indefugiblement amb el signe de puntuació (!) corresponent, com si fóra una sola cosa. Hi!, hi!, hi! Em fa gràcia veure la mare o la tia Georgina fer les carasses que fan mentre fan servir aquesta magnífica expressió, semblen actrius ponderades, hi!, hi!, hi! Amb quin ús, significat i situació els l'he escoltada? Si parlaven i deien: "Nieves, saps que fulano es va morir de no sé què!?" o "Geo, que diuen que van a pujar la basura 100€!", l'altra li responia: "Ausaes!", tot mostrant cara de sorpresa, d'estupefacció, d'indignació, de tot plegat. És com si volgueren dir un Ai mare, No em digues, Vinga, Calla, calla, Redéu. Almenys jo -com deia- als meus familiars esmentats els l'he escoltada amb aquest significat-finalitat-sentit, o ho he interpretat així.

I tornant al tema dels assajos etimològics casolans de joventut, ara que ja no ho sóc tant, m'he posat a enraonar de nou: quantes vegades hauré escoltat la mare i la tieta pronunciar l'adverbi en qüestió? I m'he posat tot seguit a fer comptes; aviam, si tinc 32 anys (33 anys al rabo! que en diria ma mare, la Nieves la Fondonera) ho hauré escoltat no més de 30 vegades, en tota la vida tant de boca dels meus familiars com d'altres crevillentins. I enraonant, enraonant, amb mi mateix, m'he dit: que seria un bon indicador de la salut o malaltia d'un mot les vegades que escoltem als nostres pobles certes paraules que eren habituals en el passat? La cosa, que pot semblar simplista, supose que té la seua lògica i serà molt més complexa estadísticament. No debades Eugeni Reig inclou aquesta locució antiga en el seu llibre Valencià en perill d'extinció, tal com he descobert recentment. Si, en ecologia, es comptabilitzen i estudien els augments i disminucions de poblacions d'animals, plantes, la seua distribució, canvis produïts en l'hàbitat... supose que en l'àmbit lingüístic es tindrà en compte l'ús social de tal o tal paraula, famílies de paraules, edat dels parlants... (i com que les paraules existeixen si les pronunciem, heus aquí el que jo deia, si no queden exemplars reproductors de les paraules...).

Certament (que és una altra manera més "moderna" de dir ausades) les noves generacions de crevillentines i tins no diem, ni de llarg, aquesta expressió, i una de les causes pot ser la seua escassetat com a àpat auditiu i que, tal volta, fa vergonya fer-la servir perquè es relaciona amb gent inculta, vulgar, arcaïca, pobletana... Quina perversió de la realitat i del concepte d'intel·ligència, oi? Si els joves de hui en dia haguérem begut una mica més de la saviesa popular dels nostres majors, ausaes! que seríem molt més reeixits i nacionalment més centrats. Ausaes!

divendres, 14 de maig de 2010

Clar i català

Us deixe un enllaç a un article que deixa ben clara, en poques paraules, ras i curt, la situació de violència feixista perpètua que patim al País Valencià. Quina llàstima, que en Garzón no tinga potestat ja per poder investigar aquests casos de terrorisme, segur que ho hagués fet molt bé, com l'any 92.

http://www.esquerra.cat/documents/en/en176-tribuna.pdf

dilluns, 3 de maig de 2010

És el valencià una llengua diferent?

Us deixe, per si us ve de gust fer-li una llegida, una ressenya i reflexió que vaig fer l'any passat a partir del llibre de Maria Josep Cuenca El valencià és una llengua diferent? publicat en Tàndem Edicions:


El valencià és una llengua diferent? El llibre de la pregunta retòrica, aquest assaig de Maria Josep Cuenca, tal com ella reconeix, “vol separar-se de l’erudició o l’academicisme que caracteritza altres obres (…) hi ha un filtre, el de la mirada de l’autora que ha sentit la necessitat de compartir el seu pensament” (pàgs. 14-15). Posa cos i ànima en la narració, és un diàleg amb el lector, íntim, obert, confiat. Això no vol dir que no siga una obra rigorosa ni seriosa en el plantejament, quede clar.

El llibre recorda els reculls d’articles de premsa i opinió que sovintegen a les prestatgeries de biblioteques i llibreries: un gènere d’assaig personal i proper sobre la realitat política i quotidiana. Punt de mira, de Joan Francesc Mira, en seria un altre exemple. Són obres que, per la forma d’estructurar-les i la natura del missatge, es poden llegir per capítols de forma independent, començant pel final o pel principi, hui un capítol a la cua del metge, demà un altre al metro, mai perds el fil.


Quatre grans apartats o capítols divideixen el llibre de Cuenca: narracions, contextualitzacions, reflexions i explicacions. L’autora viatja, amb la pregunta del principi, des d’allò més personal, la seua experiència sociolingüística (narracions) fins allò més general: ens apropa al context del dia a dia dels valencians i el conflicte sobre la denominació de la seua llengua, la importància de la instrumentalització política en l’afer, l’estat espanyol i el plurilingüisme, les causes, conseqüències, com superar de forma racional tot aquest disbarat (contextualització, reflexions i explicacions) I l’epíleg, com a tancament i lliçó moral última. L’autora abraça tots els àmbits possibles que estan relacionats directament o indirecta amb la temàtica: termes sociolingüístics, nacionalisme i llengua, normativa, llengua estàndard, l’àmbit social, fets històrics propers, citació d’articles de premsa, ràdio o televisió…


Ens deixa clar des d’un primer moment que ni per raons científiques, descriptives, ni per cap raó històrica, política o de la natura que siga, es pot afirmar que el valencià és una llengua diferent, diferent del sistema lingüístic al qual pertany: la llengua catalana (“Que el valencià pertany a la llengua catalana no és qüestió d’opinió, és qüestió de raó històrica i descriptiva”, pàg. 78). Que és un debat falsejat i irresolt que cal superar. I amb això tenen molt a veure els prejudicis, matèria que també tracta sovint en el llibre (pàgs. 52, 63, 120, 121…). Cap universitat del món ni cap tractat de lingüística romànica posa en dubte la unitat lingüística. A tall d’exemple:


The New Encyclopaedia Britannica. 15th ed. Chicago, 1993:

Catalan Language, Catalan, CATALÀ, Roman language spoken in eastern and northern Spain, chiefly in Catalonia and Valencia…”

GENERALITAT VALENCIANA. Diccionari valencià, (2a ed.; Alzira: Generalitat Valenciana: 1996)

valencià –ana […] 3.m LING Varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana.


Conflicte? Quin conflicte?

No hi ha el suposat conflicte lingüístic valencià-català, ni ara ni mai, el que sí hi ha -o hauria d’haver-hi- és un conflicte català-castellà encobert, amagat, que es vol ocultar. Perquè existisca un conflicte lingüístic hem de reconéixer almenys dues llengües en contacte, i les úniques llengües en contacte que tenim al País Valencià tothom sap quines són. Però el rerefons de tot aquest despropòsit no és si català i valencià pertanyen a un mateix sistema lingüístic: a la gent se li’n fot si és el mateix o no, sincerament. El veritable objectiu és enterbolir l’horitzó, crear confusió, fer que mirem cap a un altre lloc.


El lingüístic és un nou estadi en el procés de depuració ideològica i nacional del País Valencià: el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori són la santíssima trinitat d’aquesta religió que ofrena en temps de quaresma glòries a la metròpoli de ponent, com a xais gentils. Així de categòric. El conflicte és purament polític, té diferents vessants o manifestacions, però polític al cap i a la fi, de dalt a baix. I no és que siga una obsessió particular, és que ho afirmen els entesos en el tema, gent assenyada, dia rere dia (“…en paraules de Gustau Muñoz, té l’objectiu “d’evitar per tots els mitjans l’arrelament d’un sentiment nacional diferenciat i erosionar a llarg termini les bases del fet nacional…”, pàg. 79). No volen un altre País Basc, una altra Catalunya, i són sabedors que acabant amb aquesta trilogia identitària tenen guanyada gran part de la batalla.


El parany de L’AVL

Filòlegs com en Jordi Colomina o en Rafael Alemany que van acceptar formar part de l’AVL quan Zaplana els va tocar al departament, haurien hagut de tenir una mica de dignitat, de vergonya, i no moure’s per interessos messiànics ni protagonismes estúpids. Això s’anomena, curt i ras, col·laboracionisme. Portem setanta llargs anys amb un estàndard policèntric acceptat per tothom, i no ens ha anat malament. No ens calen més acadèmies: ens cal més gent compromesa, com la d’Escola Valenciana, com la de la Mesa per l’Ensenyament, com la d’Acció Cultural… Però els valencians som així. Això és el que diferencia les nacions dignes de les no mereixedores de cap respecte. Els bascos, per exemple, no són així, no els van les mitges tintes, anteposen els principis i beneficis de tot el “col·lectiu”.


L’última mostra l’han donada els jugadors de la selecció basca de futbol: els mateixos jugadors van exigir a la seua federació que, ho jugaven sota la denominació Euskal Herria i no Euskadi, o no jugaven el partit que anualment disputen per nadal. O es feien bé les coses com anys anteriors, i era representada tota la nació (les set províncies basques, de les quals hi ha jugadors en la selecció), o ni cas ni calendari. I així va ser, no van jugar el partit programat per al desembre de 2008.


Han parit un monstre: el valencià-català

La dreta, el que pretén és una altra “galleguització”, en aquest cas del català, Fraga a Galícia, Zaplana-Camps a València. El mateix partit consevador espanyolista vol una llegua residual i folklòrica diferent a banda i banda del Minho i del Sénia, perquè la que realment importa és la “lengua común”, que és la que representa el seu gran projecte polític que volen perpetuar fins a la fi dels dies. L’estratègia és clara i precisa: primer dividir, per a després arraconar i reduir a esperpent la llengua.


La doble denominació no és viable, ni històrica, ni convenç ningú. Recordeu com va acabar el serbocroat, el gallegoportugués, el francoprovençal, el retoromànic… Amb escissió en uns casos i desaparició quasi absoluta en altres. La transició era el moment clau per haver finiquitat aquestes indecisions per sempre més. Maria Josep Cuenca cita l’Adolf Beltran i rescata una enquesta de l’any 78 on es reflecteix que el 41% dels enquestats preferia la denominació “País Valencià”, encarregada pel Consell Preautonòmic a l’agència Consulta. Era un bon moment, però el principal partit (PSPV-PSOE) va cedir a les pressions, va abandonar les qüestions importants, i ara tenim el que tenim. Els altres territoris de parla catalana no van cedir i van oficialitzar la denominació “català” com a llengua pròpia. No és que als altres territoris hi haguera moltíssim més consens, que no, simplement van ser més valents.


Quina barra!

La Maria Josep Cuenca afirma amb contundència: “…els més intransigents lingüísticament solen ser els que més bel·ligerants es tornen quan ells són situats en un segon nivell lingüístic, potser perquè estan acostumats a ser ells els que dominen, els que imposen la seua llengua” (pàg. 43). Efectivament, això em recorda el cas de Puerto Rico. Sabíeu que l’any 1991 un dels premis Príncep d’Astúries de les Lletres va ser atorgat al “Pueblo de Puerto Rico”?


Doncs sí, a l’excolònia espanyola (El pueblo de Puerto Rico reafirmó el pasado día 5 de abril de 1991 sus raíces culturales hispanas con la declaración del español como única lengua oficial de la isla. En el transcurso de una ceremonia solemne, el gobernador del Estado Libre Asociado, Rafael Hernández Colón, derogó una ley de 1902 que establecía la cooficialidad del inglés y de la lengua española como idiomas puertorriqueños). Osti tu, si això és el que vull jo per al meu País i la meua llengua!! Com és que a mi em tracten de terrorista per defensar la meua nació i el català com a única llengua oficial dels Països Catalans i als portoriquenys, el fill del cap de la benemèrita, els dóna un premi i els rep en audiència? A ca meua em diuen que el bilingüisme és la fórmula idònia que necessitem i a l’altre cantó de l’oceà defensen el monolingüisme castellà. Quina barra!


Ho he dit abans, l’objectiu últim de totes aquestes maniobres és clar: una Espanya indivisible, indisoluble, amb una llengua, una bandera, un territori (“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, Títol Preliminar, Article 2). És a dir, en una seqüència de tan sols setze paraules, dues fan referència explícita a adjectius partitius que porten el prefix in com a clàusula de rescissió vitalícia. I si continuem llegint, aquesta relíquia jurídica amenaça amb l’exèrcit (“tienen [les forces armades] como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad…”, Títol Preliminar, Article 8.1). Posat així fa por i tot, veritat? D’això es tracta.


L’observatori de la llengua catalana, l’any 2005 va emetre un informe de 240 pàgines on afirmava rotundament que la fragmentació política dels territoris de parla catalana és clau per perpetuar aquesta situació de desavantatge, falta de cohesió i discriminació de les llengües minoritzades de l’estat. Relacionat amb açò, m’agradaria citar un altre article de la perla mesetària més ben conservada: “En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”, Capítol III. De les Comunitats Autònomes, Artícle 145.1). Quan pares atenció al text pots notar el caràcter d’advertiment, d’amonestació, de consell (¡?), d’avís, del missatge que vol transmetre. Hom es preguntarà, per què un article com aquest? Perquè Castella-La-Vella i La Nova no es federen? Per què voldrien federar-se les dues Castelles, per a produir més excedent de blat del que ja produeixen? No, evidentment. L’obvietat no deixa lloc al dubte: contra los nacionalismos perifèricos.


Aconseguiran secessionar, escindir la llengua catalana?

El temps ho dirà. El cert és que tenim un País farcit de ties maries doctes totes elles en qüestions filològiques, lletraferides que parlen de llengua a la carnisseria, al forn, a la plaça, amb una presunta legitimitat i saviesa semblant a la del mateix Meyer-Lübke o en Joan Coromines. Cuinen llengües, sofrigen històries lingüístiques i teories de la gramàtica com si fossen figatells o panets de figa: a l’engròs. En alguns sectors pul·lula la falsa idea amb la qual s’afirma que si en tant de segle no han pogut acabar amb el català del País Valencià ara no ho faran. Fa seixanta anys no hi havia televisió ni sistema escolar generalitzat, ni estat de benestar, ni trens d’alta velocitat ni xarxes de carreteres pertot arreu. La llengua romania intacta en la major part del territori. “Ells” sí que estan aconseguint el que volien: que el català recule, s’estanque, estiga indefinidament refundant-se, immobilitzat, mentre el castellà continua sumant adeptes a la seua ja milionària xifra de parlants, d’espais i usos conquerits.


Tocant a les llengües i la seua salut, arriba un moment en què els canvis són exponencials, en poc temps els problemes es fan irreversibles, pel número de parlants, pel poc ús social… De res ens serveix criar en captivitat i cultivar espècies autòctones de plantes i animals si mai més tindran un medi on desenvolupar-se. Això mateix està ocorrent amb el català en la major part del seu territori natural: consagrat i protegit en guetos quasi inexpugnables -universitat, escola- però incapaç d’accedir a l’espai que li era propi abans: el carrer. Els quioscos, les sales de cinema, els pavellons esportius, la ràdio, els restaurants, els centres comercials, el bar de la cantonada, les comissaries de policia, la televisió, el carrer... no parlen català. Aquest es fa present únicament i de forma trontollant a la universitat, bressol del coneixement. I què més?


Hi ha qui encara pensa que Europa rescatarà els nostres drets lingüístics i posarà fi a tant de disbarat. Aquells que confien en les institucions del vell continent van errats: el que no ens guanyem i lluitem a casa no ens ho donarà Brussel·les, perquè del club de Brussel·les no en som socis.


Al·là és gran, al·là ho veu tot. I Part: Canal 9

Tot règim té un mitjà per trasmetre de forma compulsiva el seu missatge. Hi ha les madrasses i els minarets, amb llurs altaveus a la part més alta, el so dels quals arriba fins a l’últim racó del soc i la medina per recordar una i mil vegades que Al·là vigila atentament els infidels que gosen abandonar el recte camí. I hi ha la dreta valenciana, espanyolista per definició, que té una versió no tan centenària però més sofisticada i no menys efectiva. Hi ha un minaret a Burjassot anomenat Canal 9 que emet 365 dies a l’any, vint-i-quatre hores al dia, fem dogmàtic i doctrinari gens apte per a la salut mental i la higiene democràtica, a cadascuna de les llars entre el Sénia i el Segura. En castellà, naturalment!


Entre cullerada i cullerada, missatge d’odi directe a la panxa de boca de la mujaidín Empar Recatalà (Amparo, para las amigas. Ha de ser molt bona en el seu treball, ja que amb aquest cognom haurà d’haver-se fet un lloc amb molt de patiment). Això, de forma sistemàtica pot fer molt de mal. Censura a tots els nivells i en totes direccions, demagògia, sense llibre d’estil ni principis deontològics, proselitisme, pensament únic... Si fa no fa, com si parlàrem del règim actual de Teodoro Obiang a la Guinea Equatorial. Que tenim manca d’aigua? Els catalans són els culpables. Que l’economia i el comerç valencians van malament? L’estat és injust i dóna més diners i subvencions als catalans i el port de Barcelona boicoteja el de València.


Tot s’hi val, allò important és tenir l’instrument per a transmetre-ho. Algun dia hom haurà d’estudiar abastament i amb rigor quins han estat els efectes devastadors d’aquesta pràctica, d’aquesta ràtzia anticatalana i proespanyolista en les ments de milions de valencians. No s’ha de ser molt il·lustrat per adonar-se’n dels immediats: el color blau aclapara l’arc parlamentari valencià.


Al·là és gran, al·là ho veu tot. II Part: La jihad hispànica o brunete mediàtica

L’imam hispànic més ben remunerat -i escoltat!-, Muhammad Jiménez Losantos, atia el foc des de les altures radiofòniques amb discursos incendiaris que serveixen de suport i consolidació a les tesis anticatalanistes. Són la brunete mediàtica (ABC, El Mundo, La Razón, La Cope, Fernando Savater, les tertúlies matineres de les TV, i tants i tants altres…). Aqueixa gran família de mercenaris amb corbata, triats per la gràcia divina i amb la finalitat d’aconseguir tan alta empresa. Estan al servei de la causa panhispànica, vigilants recelosos i atents de la gran unidad.


Rere la boira, hi ha futur, i tant que sí!

Lluny de ser pesimista, la Maria Josep Cuenca ens esperona a destapar i neutralitzar totes aquestes mentides i estratègies que pretenen acabar amb la nostra llengua, a tirar endavant. Al meu entendre, ella és un clar exemple de recuperació lingüística, potser no és la tònica dominant, però és important assabentar-se de gent que recupera la llengua del Tio Canya, que fidelitza el seu posat. Com ella, serem fidels a la utopia, i amb aquesta farem camí.