Alegrar-se dels mals d'altri?

Ma mare sempre em diu que "certs costums acaben adquirint condició de lleis". I no sé si, amb aquesta idea en el subconscient, hi ha un grup de gent lluitadora i compromesa a Crevillent que va camí d'elevar a llei popular un costum arrelat des de l'any 2002, si fa no fa: el llançament de coets i petards cada vegada que la selecció de futbol de la molesta nació veïna encaixa un gol o perd un partit. No són pocs els espanyolistes locals que bramen contra tan digna forma de protesta i acte de rebel·lia davant d'un estat feixista per definició; amb tot, no són menys els qui cada vegada més expressen mostres de simpatia i complicitat envers aquesta iniciativa.

Si Espanya multa, boicoteja -que li ho diguen, sinó, al senyor Lisavetsky i els seus tripijocs-, censura i acaba amb la carrera professional dels nostres esportistes que es neguen a jugar en representació d'una bandera (la rojigualda) i una cultura (la caÑí) que no consideren com a pròpia, el mínim que podem fer nosaltres és mostrar el rebuig a l'estat esmentat i la més ferma solidaritat als jugadors i esportistes "quadribarrats".

A Crevillent, com a a la resta de pobles i ciutats dels Països Catalans, aquest mes de juny -i ara ja!- haurem de patir males digestions amb el bombardeig espanyolista diari dels mitjans de comunicació, amb tot de consignes nacionalistes parabèl·liques: la rojigualda, la armada invencible, a por ellos, podemos, la roja, vivas y arribas españas. Sabuts i malfaeners com les raboses, els espanyols saben que el futbol -com a nova religió- homogeneïtza i referma el sentiment patri i esperen amb deler una victòria en els campionats de futbol. Tots els mitjans, tant de dretes com d'esquerres (Cuatro n'és un exemple canònic, en aquesta pràctica), participen de la difusió de la pallola nacionalitària que deixa durant mesos taques roges i grogues per les balconades de casa nostra, tal com va passar amb la infecció patida fa dos estius.

Aquesta pràctica, contràriament al que pot pensar algun lector despistat i indignat, no és aïllada ni exclusiva de nosaltres, els catalans-valencians-balears, sinó que masclets, coets i material pirotècnic de tota mena fan acte de legítima presència -i defensa- als carrers i avingudes de països que suporten veïnatges indecents (Palestina, Escòcia, Irlanda, Còrsega, Kosovo, Bretanya, Kurdistan i un llarg etcètera).

Per això, aquest mes de juny, esperem tenir grans aliats (com en ocasions anteriors ja ho foren els EUA, Corea, Itàlia...) que ens donen l'oportunitat de celebrar el dia de Sant Joan amb molt, molt de foc, i encara més, més coets amb què contribuir a l'encesa de la Flama i la utopia que ens agermana. Alegrar-se del mal d'altri!? No més lluny de la realitat. Si ells guanyen, llurs victòries ens empetiteixen, ens aixafen com a cuques; però amb cada derrota seua nosaltres esdevenim una mica més lliures, almenys anímicament. No ens alegrem del seu mal, sinó dels resultats beneficiosos que té per a nosaltres el seu fracàs, i sobretot, perquè ens envaeix una mena de sentiment immens de justícia. O és que hem de recordar contínuament que a nosaltres no ens mou ni la rancúnia ni la supèrbia -com a ells-, sinó valors genuïnament humans com la llibertat i la justícia? Tot depén de les ulleres amb què es mire. Així doncs, quina senyera, a més de la nostra, ens toca hissar enguany?