dissabte, 15 de desembre del 2012

Ep!

La vida és el que duren 4 interjeccions.

Ueeeeeeee! (nàixer)
–Hòòòòòòòstia! (créixer)
–Mmmmmm (reproduir-se)
–Aiiiiiiiiiiiiiiiii! (morir)





divendres, 14 de desembre del 2012

La carnisseria del BE comú


S'obri la porta, que colpeja les campanetes i tubs metàl·lics de darrere per avisar que hi entra un client. El carnisser ix del reservat, afilant un ganivet enorme amb una pedra d'esmolar amb mànec. Bigoti ben poblat, ulleres de vista, ventre prominent i davantal tacat de sang aquí i allà. Flss, flss, flss.

Bon dia Serafí diu el carnisser des de damunt del taulat.
Bon dia Josep.
Què serà?
Hui vinc a fer-te un encàrrec especial per al plenari de Nadal.
A vore. Tu diràs, Serafí. –li diu, mentre pensa que ja hi tornem.

Serafí, amb la mà en la barbeta, observa atabalat i dubtós la vitrina refrigerada, a vessar de penques ben exposades de porc, conill, vedella, cabrit i pollastre escorxat. Dotze guatles panxa amunt dormen en una safata de suro blanc. Amb els ulls salivants, ho repassa tot: melses, cecines, ronyons, llonganisses, manetes, peus, fetges, garretes, faldes, pits, caps, cuixes, magreComença a rodar-li el cap amb aquella exposició macabra de sang i vísceres. Llonzes, entrecuixes, botifarres de ceba, espatles, ossos de l'escapulari, cansalades, carcasses, sangueta, costelles de porc, espinada, cervellets, blanquet... Mentrestant, el ganivet de Josep no deixa de sonar. S’hi disposa a especejar la imminent comanda. Flss, flss, flss.

Ja m'he decidit. Com que porte el carret i puc carrejar-hi pes, em posaràs mitja lliura d'honestedat, un quilo de justícia social, una unza de solidaritat, quart i meitat d'economia sostenible i dos lliures de dignitat i compassió humanes.

Quan Serafí acaba, Josep agafa papers d'embolicar carn que duen imprés en un cantó unes xifres del registre sanitari de color roig. Després es vincla sobre el buit de la vitrina i comença a agafar i tallar peces.

Mitja lliura d'honestedat. Mira-la, acabandeta de portar, Serafí li la mostra, la talla, la deixa caure sobre el paper i la col·loca damunt del pes electrònic. Què fa, que teniu dinar familiar de Santa Llúcia?
No, li ho vull regalar al mamarratxo de l'alcalde.
Ahhh el mira per damunt de les ulleres que li cauen fins a la punta del nas. Bé, ara un quilet de justícia social del cuixot per al tio Pep. Vols que te la prepare fina o més aïnes grosseta?
Fina, fina, que es desfaça en la boca.
Fineta, doncs, com si fóra cuixot. Clss, clss, clss.

Mentre talla, parlen amb energia de les preferents, de la corrupció, de la jubilació anticipada, dels desnonaments, d'un veí, de les rodes de premsa de Mourinho i de les mamelles d'Amparito, la de la immobiliària d’enfront.

Escolta, Serafí, què ha sigut del teu veí, Jaume el rellotger?
Ui, Jaume, aquell va perdre fins la noció del temps. Se l'emportaren a un centre de majors. Ja saps, baveja, es fa damunt, es lleva el pijama de nit. Pobre.
Veus per a què serveix treballar tant!? Tota la vida fent més hores que un rellotge i... Bo, Serafí, amb les lliures de dignitat i compassió ja ho tens tot. Què més? No voldràs emportar-te unes llonzes de competència ferotge que m'han arribat hui? I què me'n dius, del lucre, la mentida i la malícsia que m'acaben de portar de la granja dels Espinosa? li exhibix unes costelletes de porc, una cansalada entreverada i unes xulletes de corder lluentíssimes. Delicatessen!, com diuen ara. Se n'acaba d'anar el furgó justetet ara. li assegura de les peces enormes que sosté amb una facilitat sorprenent, gràcies a les mans descomunals que ha heretat de son pare, en glòria estiga.
No, ja en tinc prou. Fes-me el compte, Josep, que faig tard.
Molt rebé. Serafí, volia fer-te un preguntat. Ja sé que no sóc qui per a ocupar-me dels assumptes dels altres, però, vols dir tu que això funcionarà amb l'alcalde?
Jo crec que sí. Mira, en l'herboristeria del carrer Major hi ha un cartell ben gran enganxat en el vidre que diu: "som el que mengem." Amb el que porte, al proper plenari hi tindrem prou per començar a notar-li-ho, no?
Ummm, home, vist així jo crec que sí li diu amb un convenciment més basat en una fe precària que en ferms postulats científics. Carregat vas, això sí. Si s'ho fot tot d'aquí aleshores potser li vindrà fins un rampell de democràcia en el dit gros del peu que ens sorprendrà a tots.

Josep i Serafí acaben d'enraonar-hi, el carnisser agafa el ganivet i torna al ritual de l'esmolada. 
Adéu Josep.  
–Adéu, Serafí. I que tinga bon profit, l'alcalde.
Flss, flss, flss…

dissabte, 8 de desembre del 2012

Què vol, l'ababol?

D'un 'Papaver' (llatí) i un 'Hababawrah' (àrab), florí el nostre 'Ababol' (català de Crevillent) [la 'Rosella' de l'estàndard].

Aquesta flor ha fet un viatge fascinant de més de 2 mil·lenis. D'ètims fèrtils, de siments, se n'ha omplert el nostre parlar. L'aroma d'ABABOL s'olora encara en la veu dels nostres vells. I perquè la flaire no es marcisca per sempre més, cal que nasquen ababols a cada instant. La nostra llengua mereix més primaveres en boca dels infants. #ababol #crevillent #roigababol #ababola'm

dijous, 6 de desembre del 2012

Santa Tecla, patrona dels teclats

Hui he reorganitzat una mica la meua cambra. He col·locat l'escriptori just a sota d'un dels ulls de bou del sostre. Quan he obert l'ordinador sobre la taula, la llum que arribava directa al teclat m'ha il·luminat un secret totalment desconegut fins avui: un mapa de les empremtes de les tecles que més utilitze quan escric. Curiós, sí. Friqui, també. M'ha cridat l'atenció. Què voleu que hi faça? Hi ha gent que marxa de pont a Boí Taüll. D'altres ens quedem escrivint i descobrint detalls nimis. I no és que el teclat estiguera brut i oliós (que també), sinó que s'hi apreciava el desgast amb una ombra circular informe més fosca, més negra en aquelles tecles que més faig servir, que més sovintege a l'hora d'escriure, des que fa tres anys que tinc aquest portàtil. En canvi, els botons menys gastats presentaven el color gris fosc de fàbrica més natural.

El teclat presenta 28 lletres. De les vocals, A i E són les guanyadores més colpejades, seguides per O, I i U en igualtat de deteriorament. El món vocàlic del tecleig és el vencedor indiscutible, talment ocorre en la ciència de l'acústica, en què els diferents formants de cada vocal es veuen com a parts fosques d'un espectrograma. Les vocals són els sons més estudiats. De les consonants, la S fa la pole amb molts punts de diferència respecte de les altres consonants. Després ve la N, i amb quasi els mateixos punts la M i la C. A continuació, les consonants L, V, D, R, T, P, H, G, F i X també competeixen per fer-se un lloc en el pòdium de les més escrites, tot i que clarament per darrere de les cinc primeres consonants esmentades. 

Pel que fa als signes, la insistència fosca de la dièresi ( ¨ ) denota que sóc un catalanoescriptaire fidel, mite acrescut -tot s'ha de dir- perquè aquesta tecla també aplega el símbol de l'accent tancat ( ´ ). La catalanitat també se m'hi intueix per la foscor de l'accent obert ( ` ). El ( ; ), la ( , ) i el ( . ) ocupen un lloc no menys important en el rànquing. La resta de botons que completen el mapa de les empremtes forma part dels estris purament informàtics (cursors amunt, avall, dreta, esquerra, tornar enrere, Shift, Supr, etc.).

La bona, però, ve ara. Saben vostés quina és la tecla òrfena total d'ombra dels meus deu dits? La Ñ. Nyas. Què farà en #Wert perquè adopte i festege la Ñ? Serà capaç de llevar la N i la Y dels equips informàtics de la LOMCE? La Y, la W, la Z i la K busquen també uns dits suaus que les acaronen i les apadrinen. Hi ha, així mateix, tres sorpreses quant a abandonament i manca de visita dactilar que no esperava: la J, la Q i, sobretot, oh déu, sobretot la nostra estimadíssima Ç. Ja feia pena veure-la tota sola a la part dreta del teclat, aïllada i sense el contacte directe de cap altra lletra, vorejant l'Enter, patint un aparttech d'allò més reprobable. Ah, i els nombres! L'1, 2, 3, 4... semblen per estrenar. Mai he estat home de xifres, sinó de lletres. El signe d'interrogació ( ? ), finalment, no sabria en quin lloc classificar-lo ara per ara. No m'ho acaba de deixar clar, vull dir, negre.


dimarts, 4 de desembre del 2012

Tren a l'amor

(microrelat)
 
-He comprat un bitllet de tren d'anada al teu cor -li escrigué ell amb el whassap. 

Ella li respongué amb una foto adjunta de l'estació: mig pit esquerre al descobert. 

Ell pujà al tren. Ja s'havia empassat un gram d'ungles de la mà dreta i faltava just una parada que aparegué el revisor, acompanyat de dos agents de seguretat de Prosegur que no posseïen el graduat escolar. Palplantats davant d'ell, amb els braços creuats, li comunicaren que havia d'abandonar el vagó. Amb l'emoció, havia oblidat expedir el títol en la màquina.

 
Els nervis de prop, el tren que de lluny fa xup-xup, xup-xup. El jove que es queda sol, sense mòbil (oblidat al seient) i desconcertat, a l'abaixador del colze.

Moralitat: l'amor necessita les artèries de la intendència per bombejar realitat.

diumenge, 2 de desembre del 2012

El valor de les paraules

Aquest matí fred de diumenge hem fet un passeig per les Planisses de Castalla amb Vicent Brotons, professor de la Universitat d'Alacant, que ens ha explicat el valor del paisatge en l'obra d'Enric Valor. Després de pujar la serra de Catí des de Petrer, ens hem endinsat en la boscúria (el terme no és banal). Hem llegit fragments de les Contalles de la boira d'on Brotons n'hi havia extret aquells fragments que parlaven de les rieres, espadats, ramblissos, timberes, masos i pous de neu que anàvem trobant-nos a mesura que avançàvem. Era un museu a l'aire lliure. Amb Brotons de guia, els quadres que Valor va dibuixar en la seua obra es concretaven en els ulls i adquirien dimensions colossals: ocupaven, no debades, tot l'espai visual. Una natura exuberant. Els camins i racons que Valor recorria des de Castalla. S'hi veia el Puigcampana, el Maigmó, Aitana, tota la Foia a ull d'au... T'afiguraves, entre laberints d'imaginació, la família, l'escopeta en mà, la llibreta sota el braç, les velletes de la Penya-Roja fent-ne de les seues allà enfront, a Tibi..

Les senyoretes ens vigilaven des dels pins, encuriosides, joganeres, esquitxets de vida. Hi posaven les primeres notes d'una banda sonora que es completava amb el soroll trencat dels nassos, que miraven de tirar enrere un degoteig constant, i els lladrucs de la gosseta de Vicent, que ens atabalava amb un palet perquè li'l llançàrem constantment (algú ha anotat, molt encertadament, que el petit ca deuria patir un TDAH no diagnosticat). Alguna manada de trencapinyes ha passat per damunt dels nostres caps, potser es dirigien allà baix, dins l'abisme, per la senderola quasi impracticable que puja del poble de Tibi. 

El valor de les paraules de Valor abasta tant, estèticament, i recupera tanta cultura perduda, que hom es resisteix a pensar que tot el que queda allà és aquell mas desballestat, esquelètic, ruïnós, que temps enrere s'ensenyoria de les Planisses, quan encara era propietat de la família del castellut més famós. Tant és així que hui Valor m'ha descobert unes paraules que també són part del valencià de Crevillent: cadollatalequeta.

Cadolla: clot natural en una penya on es formen petits bassals.
Talequeta: bosseta de roba basta per a portar-hi diners o altres objectes menuts.

A Crevillent, no diem cadolla, sinó colla. Com que fem caure, sistematiquíssimament, totes les des intervocàliques, cadolla va passar a caolla, i amb el temps la a caigué i quedà colla. Són famoses les colletes de la serra de Crevillent. Les de Planisses tenien hui uns quants mil·límetres de gel.

Quant a talequeta, a Crevillent hi ha una família que s'anomena així de malnom: els taleques. ¿Qui sap si el primer taleca de Crevillent duia penjant una talequeta farcida sempre de diners i ben vistosa, o si era dels del puny tancat i li costava soltar els quartos entre la colla d'amics quan feien un vi en una taverna després d'anar al mallador a batre el gra?

I qui sap, si algun dia, els crevillentins hi direm quena per cadena? De moment, ja fem caena, com també cony. El cony de Crevillent no és tant el de les dones com el dels arbres: ma mare em diu, metafòricament, i quin cony ajuegaó! (la jota es pronuncia castellana), en comptes de i quin codony ofegador! (el fruit del codony és ofegador al gust del paladar i al pas per la gola). Sempre ens quedarà, però, l'estimat Enric Valor per descobrir el secret de les paraules, el valor de les paraules.

dilluns, 26 de novembre del 2012

Spaintrix: la realitat paral·lela

Costa d'entendre la lectura que fan els mitjans espanyols veïns dels resultats electorals del #25N. Si sumem tots els diputats que han aconseguit els partits unionistes (48) no arriben ni als que ha aconseguit CIU (50) pel seu compte. Encara més: ara hi ha, en total, 87 diputats al Parlament que estan pel dret a decidir. Això significa que el referèndum és, si no passa res, a la cantonada. Així ho veu la BBC, un mitjà que de moment no està fitxat per l'Audiència Nacional per col·laboració amb banda armada o sota sospita de voler ajudar a instaurar fronteres a l'Ebre fetes amb tanques de botifarra de pagès. També ho veuen així els del New York Times, a l'altra banda del gran toll.

Saben què passa quan hi ha uns tals mitjans de comunicació espanyols? Que connecten les ments dels seus ciutadans amb una realitat diferent, falsa, estranya i paral·lela a la que la resta del món (el món català inclòs) viu, veu. I és que Zion, amics espanyols, sí que existeix, com existeix Sant Cugat del Vallès (no San Cucufate), i Carcaixent (no Carcagente), i Sant Quirze de Besora (no San Quirico). El món en va ple, de zions. Així doncs, volen que els ajudem a desconnectar-se de Spaintrix?

divendres, 16 de novembre del 2012

Cop baix a l'unionisme


Oriol Junqueras, aspirant a presidir el palauet de la plaça Sant Jaume de Barcelona i la futura Catalunya independent, ha propinat un cop baix a l'orgull patri de l'unionisme espanyol: "L'estat espanyol deu tenir el rècord del món de països que se li han independitzat". 

Home, Oriol, això és joc brut, nano. Això no es fa. Són moments nacionalment molt delicats en la terra farcida de conills perquè vages recordant-los efemèrides vergonyants, a sobre amb aquella cara que fas, redoneta i bonhomiosa, d'ósset de peluix, en la qual no s'albira cap mala intenció sorneguera. T'ha faltat dir (mentre menjaves un postre de milfulls amb crema de llimona i sorbet de mandarina del teu forn preferit de Sant Vicenç dels Horts) que quin desastre i vergonya de veïns espanyols, que qualsevol temps passat fou millor, amb aquell to de cobla manriquenya, tot recordant temps de Felip II i l'imperi on no es posava mai el sol. ¿Què no veus que poden traure't un caça F18 a baixa altura, amb una pancarta enganxada al reactor i amb el lema amenaçador Dios es español y está de parte de la nación estos días, tal com va dir el comte-duc d'Olivares fa gairebé quatre-cents anys?

Ori, no n'has tingut prou que, a més, has reblat allò de la "República Dominicana va marxar dues vegades [d'Espanya]"? Ais! Això sí que ha fet mal. T'has recreat en la humiliació gratuïta del ciutadà rojigualdo. No s'hi val tot, en eleccions. Cal seny, amic, les postures arrauxades passen factura. Ho hauries de saber. T'he de confessar, però, un secret. ¿Saps que m'has encomanat la curiositat historicista i m'he documentat en allò del 2x1 en el supermercat d'independències d'Espanya? Doncs sí. He agafat el carret de la compra i he descobert (amb interés colombí) que la República Dominicana es va independitzar d'Espanya l'any 1821. El 1844 d'Haití. I finalment, el 1865 d'Espanya, per segon cop.

Ara bé, solament jo sóc sabedor que, cap al final del teu parlament en l'acte central de campanya, has mostrat força contenció i seny amb la finalitat de no ferir encara més el sentiment majoritari sanchezcamachista. Hi haurà que et clavarà pel bigotis que esmentares, que enumerares, fins i tot que t'adelitares en la llista de països que van dir a fer la mà! a Espanya: Holanda, Portugal, Argentina, Mèxic, Cuba... El que desconeixen, però, és el contingut final del guió que jeia, doblegadet, damunt el teu faristol, aquelles paraules que Toussaint L’Ouverture va oficialitzar al gener de 1801 i amb què proclamava, en relació a l'illa La Española (Haití i República Dominicana actuals) que la isla es una e indivisible. Un tercer cop baix en tan poc temps hauria estat fatal.

Imatge: divisió fronterera entre Haití (esquerra) i República Dominicana (dreta). Una illa, com veuen, gens única, gens indivisible.

dilluns, 5 de novembre del 2012

La sordesa del tanga



Si vostés han estudiat llengua catalana a l'institut o la universitat, s'hauran trobat aquell tema dedicat a l’ortografia i fonètica de les oclusives sordes i sonores i les dificultats i confusions que se'n deriven. És a dir, els sons oclusius P/B - T/D - C/G (PETACA -BODEGA) no presenten problemes en l'escriptura quan van precedits de vocal perquè es diferencien pel so: de fet, la sonoritat és el que permet distingir els dos fonemes de cada ordre: diferenciem pala de bala per la sonoritat de la segona en comparació amb la sordesa de la primera. La c de corre seria, doncs, sorda, mentre que la g de gorra seria sonora: 
sords: /p/, /t/, /k/: pala, tia, corre; sonors: /b/, /d/, /g/: bala, dia, gorra
Ara bé, què passa quan les consonants apareixen en altres posicions (a final de paraula, sobretot)? Doncs que aquesta sonoritat es perd i, per tant, la distinció entre sonores i sordes, cosa que genera confusió a l'hora d'escriure-les: llarg/llarc?, cap/cab?, fred/fret? Per evitar aquests errors i alliçonar-nos en el bon camí de la sonoritat, els professors de llengua ens han instruït tradicionalment en una sèrie de regles, acompanyades per llistes ben atapeïdes de paraules amb buits per completar amb la consonant adient.
El cas més famós de confusió fonètica que conec pel que fa a les oclusives sordes i sonores no s'esdevingué en una aula d'institut ni d'universitat sinó en el servei de radiologia d'un hospital públic de la ciutat d'Alacant, amb dos amics meus de Crevillent com a protagonistes, tècnics en radiologia. Un ja és famós per mèrits propis i que no tenen res a vore amb la sonoritat o no de les seues oclusives en posició final, sinó amb la cavitat bucal que fa servir per llançar pinyols d'oliva a més de 18 metres: Salvador Galipienso, el Beja (la jota sona a la manera castellana), flamant campió mundial de llançament de pinyol d'oliva. L'altre, Àngel Asensio, que ja no radiografia ossos esberlats: ara examina amb raigs X -i de tota mena- xiquets en un col·legi de Badia del Vallès, on fa de mestre de Primària i s'ha fet famós pels me cague en l'havana xe! que emet quan perd els estreps a causa de la canalla.

Estant de guàrdia els dos col·legues, van haver de fer unes plaques a una pacient jove, castellanoparlant i sembla que de molt bon vore. El senyor Galipienso la va rebre, tot donant-li indicacions perquè es llevara la roba necessària -i no cap altra més!?- per realitzar la prova radiològica. En això, però, obrí la portà l'altre per entrar-hi, i el primer bonegà el segon amb un tanca!, tanca! perquè la pacient nueta no s'incomodara davant la mirada indiscreta de la resta de pacients de la sala d'espera. La pacient, un cop realitzada la prova i després d'escoltar parlar valencià els dos tècnics, els va confessar que pensava d'ells que havien sigut una mica descarats, ja que havien fet referència al tanga! tanga! que vestia com a peça de roba interior. Els crevillentins van haver d'explicar-li que no era la roba íntima l'objecte de l'atenció professional, sinó la porta de la sala de radiografia, que deixava al descobert les intimitats de la fadrina.

Va ser així com una oclusiva sorda poc confusible en català -per la posició que ocupa en el mot esmentat- va esdevenir sonora a l'oïda de la pacient castellanoparlant, supose que no tant per la semblança dels fonemes i sí per la malfiança que suggeria la cara de pillastres dels tècnics radiòlecs. La sanc no va arribar al riu i el cas del tanga es tancà sense més molèsties. Els riures, però, encara es repeteixen ben sonors quan ens en recordem.

dissabte, 20 d’octubre del 2012

La justícia del telèfon

En temps de crisi, les entrevistes de treball són com la crida de la mort: hi veus una llum al final del túnel, però saps que mai serà per a res bo, sinó per fer-te passar un tràngol incòmode, innecessari. La diferència? Que en les primeres et diuen "ja et telefonarem" (però mai no ho fan) i la segona mai s'equivoca de número de telèfon (que, a més, en sol ser un començat per 807, amb la qual cosa sempre deixes un saldo negatiu injust als familiars que et sobreviuran.)

Una vegada, en l'any de la picor, un amic i jo vam telefonar, ben de nit, a un programa de la ràdio pública valenciana que presentava la periodista Amàlia Garrigós. Hom podia demanar una cançó i dedicar-la. Jo volia telefonar-hi perquè estava enamorat de la veu de la periodista. Era sedosa, balsàmica, sensual. No n'he sentit cap altra semblant. Recorde que li vam demanar una cançó de Lluís Llach, de les preferides per enamorats i manifestants. Vam contactar des d'una cabina pública que funcionava a pessetes. A menys de 10 metres de la cabina hi havia un monòlit dedicat a un feixista: José Antonio Primo de Rivera. El monument encara hi roman dempeus, fins i tot el netegen periòdicament d'actes vandàlics. L'alcalde del PP del meu poble diu que no el vol enderrocar perquè va ser fruit d'una subscripció popular en temps de Franco. És ben sabut per tots vostés que, durant les dictadures feixistes i assassines, hi caben les subscripcions populars i tenen prioritat els referèndums i altres ressorts indiscutiblement democràtics. Deuen ser com les mostres de condol que els nord-coreans dedicaven fa mesos al traspassat president d'aquell estat: lliures, sense coaccions, sentides... populars.

Tornem-hi, però, a la cabina de telèfon. Avui és més moderna, ja no té portes abatibles, i com el monòlit, també hi és i la netegen setmanalment. Qui no continua, però, en aquell programa, ni en l'últim -Alta Fidelitat?- és l'Amàlia Garrigós. A ella també li han aplicat continuadament un programa de neteja: ideològica. De programa en programa, de mica en mica, l'han menystinguda fins a voler rebaixar-la ben bé a falcadora publicitària. Sembla que sempre se n'ha sortit com ha pogut. Quins són els pecats que ha comés al llarg dels anys? Fer programes massa esquerranosos? Massa catalanistes? O, tan sols, de bona qualitat periodística? Coses de la censura institucional.

Quan acabes l'EGB, és costum que els excompanys i excompanyes d'acne i primeres masturbacions col·lectives se citen de tant en tant per celebrar un sopar d'exalumnes. Ben coneguda és l'afició dels antics estudiants de recordar els temps passats, de beure i fer alguna que altra broma. La nostra malifeta preferida consistia a buscar en les pàgines blanques de Telefonica el cognom d'algun dels nostres antics mestres del col·legi. Sempre n'eren víctimes Don Primitivo Benito i Don José María Aznar. Envoltant l'aparell telefònic domèstic, entre silencis i riures, telefonàvem de matinada. Imitàvem veus falses, sorolls d'animals, preguntàvem pels horaris i tarifes del puticlub La Garganta, o vés a saber què.

Ens preníem la justícia pel telèfon i ens cobràvem, així, suspesos, humiliacions o carxotades. El primer no es mereixia l'ensurt del ring a mitjanit, ja que, en el fons, no ens volia cap mal, malgrat les guixades que ens llançava des de la tarima a conseqüència de l'enrenou que féiem. Eren temps d'una incipient revolució hormonal que aflorava per la boca o els genitals. Del segon, però, puc dir-ne que era un gran cafre que va maltractar físicament i psicològica una bona nòmina d'alumnes. Si aquest senyor haguera fet avui totes les maldats de què vam ser testimonis i víctimes a finals dels 80, de ben segur que hauria passat un bon grapat d'anys en la garjola: hauríem gravat amb els telèfons mòbils actuals els escarnis que hi perpetrava. No se n'hauria pogut escapolir. Malauradament, en aquells temps el més semblant a la tecnologia mòbil es limitava als aparells inalàmbrics d'alguna -ben poca- família acomodada.

Saben com es deia -i es diu- la meua escola? "Primo de Rivera". Aquest Primo sembla que era el pare del del monòlit de la cabina de telèfon (aquell que respondria amb la dialéctica de los puños y las pistolas si s'ofenia la Justicia o la Patria). Vaja que, de pare músic, fill dictador. Tampoc "poden" canviar el nom del col·legi perquè, segons diuen, la llei de la memòria històrica no inclou aquell període dictatorial anterior a la Guerra Civil. A qui hem de telefonar ara, doncs, per fer-ne justícia? A l'alcalde? Al PSOE de la falsa memòria històrica? O al cementeri on són enterrats els dictadors?

dissabte, 29 de setembre del 2012

Consuetudinàrium

Ma mare i la veïna sempre queden en dissabte per fer-se el bigoti. Ma mare, agafa cera, la calfa al foc de la cuina i la fon. De les dues peces que té una pinça de fusta d'estrendre la roba, en fa servir una per sucar la cera fosa i estendre la substància sota el nas. Abans d'aplicar-la-hi, però, ma mare la bufa per disminuir-ne els graus. Quants anys fa que ho fan? 20? 30? El ritual sempre es repeteix: després de dinar, la veïna toca el timbre, ma mare li obri i posen una cadira al mig del menjador. La primera s'asseu, es lleva les ulleres de vista, i es passa la mà per la zona on rebrà la descàrrega elèctrica de baixa tensió. I entre tot això, parlen. Sempre parlen del mateix, em sé les converses de memòria, però no em puc estar d'escoltar-les amb atenció i secretisme: què has fet hui per dinar, què ha dit tal altra veïna, què ha comprat en tal lloc, quina oferta ha vist en tal escaparata, aguanta una mica el dolor que ja ho tinc, estic farta del meu home...

Amb l'ungla del dit índex, escata una punteta de la tira. Així prepara i condiciona el terreny. Quan ma mare li pega el tiró amb un colp sec de monyica, ras!, sembla que arranque un full més del calendari. Les tires de cera cauen al poal del fem, talment el temps en els seus muscles. Jo he crescut nadant entre tires de cera, com una abella silenciosa en un rusc atapeït de records. Ma mare, l'observa per damunt de les seues pròpies ulleres per comprovar que ha desboscat com cal qualsevol indici capil·lar en el paisatge epidèrmic. Mig tanca els ulls per aguditzar la vista i certificar-ne el bon treball. Sempre aprofita la tira que ha fet servir en el bigoti per repassar-li algun conat de rebel·lia d'algun pèl que despunta en la barbeta. Enguany han esmentat que, com més va, més els costa acostumar-se al dolorós procés. Jo, en dissentisc. Els ais que emeten continuen tenint la mateixa intensitat. Ni dèbils ni forts ni sentits. Simplement encerats amb un estoïcisme mil·lenari.

Finalment, tot acaba. La veïna se'n va a sa casa, just en la porta d'enfront, el primer primera, amb la propera data del calendari marcada de roig en el bigoti.

dijous, 27 de setembre del 2012

D'allò que en diuen pluja

Aquest matí, al Baix Vinalopó, el cel s'ha emprovat un abric de cotó ennegrit. Un sàtir, aprofitant que Hèlios cunyava en l'Oficina de Treball més propera a l'Olimp, ha furtat les ales a Dèdal i, esfilagarsador, ha agafat pel voral la túnica llòbrega d'un Zeus enfurismat, tot deixant córrer filets i filets d'aigua que el teixien. Quan se n'ha desempallegat del tot (com una colobra de renovada pell), les ales blanques han cobert el firmament sense por a fondre's. Els mecànics han eixit del taller amb els ferraments i la revista porno encara a les mans; les fonerneres, amb la bata enfarinada, han obert el portó i han fet un aplaudiment polsegós al sàtir que, amb avidesa, les ha posseït violentament; tothom ha creuat la foscor del quotidià, de l'estança, per observar la joia. Esguards de sorpresa. Incredulitat. 

La pluja allarga més i més i més la tornada. Ens hi desacostumem. Al camp, olor a terra humida. Ciutat endins, una fortor a clavegueram adormit ha remogut panxes, mentides, secrets i merda oblidada tant de temps sota la foscor laberíntica on plorava Dèdal empressonat. Els paraigües s'han escapat del manicomi i del museu. Mesos i resos després, la pluja ha arribat a aquesta terra. L'argila ha bullit, ha pres forma humana i ha cridat per reclamar que aquest país del migdia li pertany, que tot ho engul.

Aquest matí, tothom mirava al cel amb cara de xiquet. Després, la fressa humana ha abaixat el cap i ha fet via a la rutina, no sense abans dissimular un fins una altra. Els bunyols de vent que han parit les forneres violades han dispersat, finalment, el miratge. Hèlios ha tornat. Anuncia que farà un curset d'ofimàtica mentre cobra i mostra, de nou, uns 420€ lluents, tòrrids, assolellats.

dilluns, 24 de setembre del 2012

El cicle de vida d'una dent d'or

Anys 60. Temps de crisi. El meu tiet Manolet agafa una maleta de roba i un sarró de pors i se’n va a Alemanya. Hi treballa 15 anys. Quasi mai en torna per vacances perquè vol fer créixer ràpidament el feix de marcs alemanys amb què posarà els fonaments de la seua futura casa a Crevillent. Un marc, ara un altre, un més… Les escasses vegades que en vingué, però, es va fer posar unes dents d’or per poder mastegar com cal, atés el mal estat en què tenia les pròpies.

11 de setembre de 2012. Temps de crisi. La meua tieta Georgina, muller del meu tiet Manolet, em demana que el baixe a cal dentista. Em dóna, dins un sobre, la dentadura postissa en què du aquelles tres dents d’or. Empenyent la cadira de rodes carrers avall, arribem a la clínica. Mentre ens atenen, llig en el mòbil que el Congrés espanyol ha tombat la ILP Televisió sense Fronteres, perquè puguem vore de nou TV3 al País Valencià, tenir un espai comunicatiu propi, com qualsevol poble o societat normalitzada; etcètera. Indignació i ràbia, piscolabis diaris. El desconnecte perquè ens sol·licita l’odontòleg. Ens atén. Diagnòstic: el meu tiet s’ha de renovar la dentadura. 400€. No serà cap problema, ja que els pagarà amb la pensió alemanya. El dentista posa dins el sobre la dentadura malmesa i me la torna. De tornada a casa de mon tio –aquella que es va fer amb els marcs alemanys– faig cinc cèntims del diagnòstic a ma tia i li allargue la dentadura. Ella, que no coneix l’egoisme material i es desprén de tot, em diu: nyas, queda-te-la i ven les dents d’or, i el que te’n donen t’ho quedes per a tu. Arribe a casa i, mentre berene, em mire les molars d’or amb què el meu tiet ha triturat, durant més de quaranta anys, alegries, neguits i menjars germànics i de la nostra terra.

20 de setembre de 2012. Crisi als Casals Jaume I i a Acció Cultural del País Valencià. Hi han declarat un ERO. Les multes pels repetidors de TV3 ens ofeguen. Ja han tancat molts casals. El de Crevillent, amb onze anys d’història, encara no. El setge i persecució del govern espanyolista local, autonòmic i estatal no dóna treva. No sé com acabarà tot plegat. D’aquests pensaments, n’hi ha un que em fa apropar-me de seguida a un Compro Oro. Em despatxa una rossa rere uns pits silicònics desmesurats i un taulell envidrat. L’advertisc que no s’espante, però que li porte unes dents d’or perquè les taxe i me’n propose un preu. Em confessa que mai abans l’hi havien dut res semblant. S’emprova uns guants (també) de silicona, se’ls ajusta, dissimula una ganyota de fàstic i comença a fer bocins l’or. Triga cinc minuts. El pesa i em diu que és de 14 quirats i que m’hi ofereix 65€. Ma tia m’havia dit que era de 24 quirats. A desgrat, accepte els euros.

De nit, em gite i deixe la cartera a l’escriptori. M’adone que en sobreïxen els 65€ de les dents d’or del meu tiet que he malvengut hui, i prenc una decisió. Que n’és d’estrany, el cicle de vida d’unes dents d’or, hi pense. Com de valuoses han estat les mossegades que hi ha fet mon tio al llarg de sa vida i que, curiosament, encara serviran per ajudar a pagar una part del lloguer del nostre Casal, o per a ajudar a organitzar un acte o un concert i seguir fomentant la nostra llengua i cultura catalanes a l’extrem meridional del País Valencià. La crisi sembla eterna, crònica. Tota dent fa paret, però.

dilluns, 27 d’agost del 2012

El cant de la xitxarra (microrelat)

-Mare, esta vesprada mataré totes les xitxarres del camp. No en deixaré cap viva -digué el xiquet a sa mare, amb una ganyota de neguit.
-Per què, fill?
-Perquè són insuportables. És el cant, em fa embogir.
-Si mates les xitxarres, el món s'aturarà.
-Què dius ara, mare?
-Són la constància de la vida. Canten fins a morir, moren per a viure.
-No ho entenc. Què és
la constància?
-Voràs. La constància és l'estiu, que porta el cant de la xitxarra. La constància és el ball del sol i la lluna, la pluja que cau a la terra, el riu que alimenta la mar, la mar que ens visita, que ens bressola nit i dia. La constància és el vent, els estels, el niu de l'ocell, el plors, els somriures de ta germana. La constància és la rella, el llaurador, els solcs que dibuixen la terra. La constància és la parra, el fruit, el taronger. Jo sóc la constància, ton pare, els avis, la constància és el teu naixement, el teu futur. La constància és la vida. La constància és la memòria, l'amor, el record del bes.
-I l'hivern, mare?
-També. A l'hivern, el cant de la xitxarra s'amaga sota l'escorça dels ametlers, i en mouen la saba, amunt i avall, amunt i avall, amunt i avall. Si hi apropes l'orella el podràs escoltar. Si jaus al terra, l'escoltaràs córrer per les arrels.
-Però, mare, i jo, tinc "constància"?
-I tant. La constància te l'encomanà el cant d'una xitxarra un matí d'estiu, quan encara nadaves al meu ventre. Si et poses la mà en el pitet la notaràs que et parla: tum-tum, tum-tum, tum-tum...
-Mare...
-Què, fill?
-Crec que esta vesprada no mataré cap xitxarra. Ja m'agrada, la constància del cant de la xitxa...
-Sí, fill, sí.
I així es quedà adormit, entre el bressol de la mare i del cant de la xitxarra.

dijous, 9 d’agost del 2012

La dignitat de les rotondes

Voleu un bon indicador de l'estrés humà!? Una mena d'estressòmetre!? La rotonda. Les persones que la fan en línia recta, quasi tallant-la per la meitat, i no en cercle, van cagades d'estrés fins a les aixelles.

No hi ha pitjor cosa que un treballador defense, justifique un empresari explotador. Arribats a aquest punt, podem dir que és un ximple o un ximple. Bé, si que hi ha una altre fet més ignominiós: fotre una hòstia a un pare o a una mare. Probablement, l'empresari explotador i el treballador que el defensa no foten hòsties als progenitors perquè ja en tenen prou, de fotre'n als treballadors o companys. Quan arriben a casa, li fan un bes a la muller, i cada 4 anys voten el PP. Això s'anomena vida plena i digna. Si escolteu un treballador acusar #SanchezGordillo de lladre, ja us els he definit. Puden a rata de pi i a cagada de gavina. No us hi apropeu. 

M'enamore cada cinc minuts. Cada 10 em desenamore. Sóc un latin lover. El meu amor és de transició.

No hi ha pitjor cosa (aquesta seria la tercera pitjor cosa) que estar estirat vora la mar i vore l'alcalde del teu poble passar fumant un havà amb el pit i les cames nues(!) i mirant l'infinit. Què hi vorà, urbanitzacions d'ultramar amb un 10% de comissió? O polígons industrials creadors de 400 llocs de treball ficticis? He sentit vergonya aliena, sobretot pels pèls que sobreeixien per sota del banyador. No hi havia cap altra platja on els seus amics li regalaren el bungalou? Faça el favor, que vosté ja té un nivell, que és un prohom i això de relacionar-se amb la plebs i deixar-s'hi vore ja no està de moda ni apuja la intenció de vot. Vaja-se'n a estiuejar al Club de Tenis de València.




dissabte, 4 d’agost del 2012

El coolisme


L’olimpisme encomanat pels mitjans fa que, cada vesprada, complisca la cita dels 2000 metres marxa vora mar. Em col·loque l’emapetrés i els auriculars-bastonets netejaoïdes i faig camí pel voral sorralenc, atapeït d’altres esportistes que, com jo, compleixen dietes d’alt rendiment: escopinyes, clòtxines, creïlletes, cacaus, barcelós amb cola...

Arriba, però, un punt de la línia de la costa en què el món normal ensopega amb el conegut univers cool. Apareix, com del no-res, una mena de resort entre la mar i les dunes. Unes palmeres i unes banderoles, amb un disseny cool marquen els límits on comença aquest món. En el món cool de vora mar, hi apareixen cabanes d’estil hawaià molt cool, hamaques i sofàs cool, s’escolta una música cool, que és escoltada per una gent cool que mou llurs músculs cool amb un ritme no menys cool, mentre sostenen en les mans cigarrets de marques cool i daiquiris i mojitos fets per cambrers ciclats de molt cool veure. Amb bronzejats cool, practiquen esports cool: kite surf, optimist, motorisme aquàtic i altres modalitats coolíssimes encara per registrar en els diccionaris terminològics. Com que són gent molt cool, protegeixen la vista amb ulleres… com diria? Sí, cool. Els éssers humans cool mai no patiran melamona perquè les cremes protectores cool que fan servir les han aconseguides a partir de fórmules farmacèutiques de placentes de parts no dolorosos els bebés perfectes dels quals tindran un futur ben cool.

Hom ja pot esbrinar que, en aquest oasi cool, no hi cap la crema solar comprada a última hora en el Basar Panxo o en el Supermercat Trini; com tampoc no s’hi permeten els sandvitxos de Nocilla, ni les ombrel·les regalades de Trinaranjus o de la itevé, tampoc aquells artilugis patentats que serveixen per clavar en la sorra els para-sols amb un ràpid moviment de monyiques en espiral. Oblideu-vos de trobar-hi neveres blaves, xancletes Decathlon, canyes de pescar per quan la gent marxe en caure el sol ni famílies nombroses fent castells de sorra d’una precarietat fragilíssima, imminent. De les narius dels individus cool, mai no hi rajarà un filet de moc. El moc no és gens cool, i s’ha d’evitar de totes totes perquè suposaria l’expulsió indefinida d’aquest exclusiu club social cool.

L’aurèola de pressió que traspua l’univers cool és insuportable per a la gent normal que creuem de passada. La gent cool xafa amb pas ferm la sorra humida, i els podogrames hi inscriuen formes, fondàries justes, equilibrades, ni massa profundes ni massa superficials. Quan hui he passat per allà, dos bitllets de 100€ que flotaven amb harmonia en el buit m’han passat fregant la pituïtària. Era el preu del perfum cool que un ser  cool duia. El fenomen cool -clarament diferenciat del fenomen xic-, amb els seus culs cool, és massa cool per al meu body, nenes. 

Cau la nit en la galàxia cool. Un operari (aquest terme no és gens cool), anomenat crew o staff, encén unes torxes cool. La gent, ara, vist de blanc cool. En el món cool de vora mar, la competència cool continua tallant l’aire, fins i tot de nit, en les nits especialment cool.

dimarts, 17 de juliol del 2012

No tirarem la tovalloleta!

Senyor Rajoy, seré explícit. És una canallada que haja apujat l’IVA fins al 21% de productes culturals com els DVD, els llibres electrònics i d’altres productes de tants diversos sectors; o que haja deixat els funcionaris sense paga extra de nadal. Les canallades, però, acaben digerint-se tard o d’hora, i si enguany els Reis Mags ens deixaran els Juegos Reunidos en comptes de la WIFI o l’Iphone, ho podrem finalment pair. Fins i tot de vegades, i passat el temps, en fem conya, quan les recordem a la vora del foc, en petit comité, o prenent el vermut en una terrassa assolellada. Ara bé, el que és un drama, un cataclisme de conseqüències inimaginables, és que apuge procel·losament el preu de les meues tovalloletes humides per culpa del seu IVA (patrocinat, per si fóra poc, per la botifarra verbal d'Andrea Fabra).
Vosté ha demostrat que no reïx com a estadista de carrer (Pujol sí que ho era). Si vosté haguera aprés del mestratge de l’enano que no parlava castellano, sabria que hi ha tres coses amb què no pot jugar, tres pilars de l'estat del benestar a què no pot declarar la guerra: un, les telenovel·les veneçolanes de TVE; dos, els catedràtics de café, copa i puro del bar Avenida; i tres, les tovalloletes humides de WC. Tampoc no és, ni de lluny, un home d'estat com cal, un gran estratega, un diplomàtic brillant (De Gaulle o Churchill ho eren); si fóra així, sabria que les tovalloletes humides són, d’entre totes les conquestes socials, la fita més celebrada de l’encara curt segle XXI. Com és que no l'hi ensenyaren en els cursos d'estiu del seu partit?

Hauria de saber que les tovalloletes humides han assolit el rang de cinqué poder (a la Ciutat de la Llum ja preparen Ciudadano Hacendado). Quan una societat acudeix diàriament a la comuna, s’asseu en la tassa del vàter i llig el periòdic, se sent crispada, enutjada pels esdeveniments polítics i econòmics que hi troba, com ara mateix. Des que se n’inicià la comercialització, però, aquest malestar trobava la dissuasió efectiva, el bàlsam consolador més potent que ha existit mai: torcar-se el cul religiosament i suau amb un nombre generós de tovalloletes humides, després de la deposició.

Amb l’augment del preu d'aquest producte d'higiene íntima a partir de l’1 de setembre, Senyor Rajoy, s’ha cavat la seua pròpia tomba política. Hui ja es podia observar una munió de gent fent arreplega de tovalloletes en la cua del Mercadona i del Dia, abans que no arribe el setembre negre. L’ha ben cagada, senyor president, amb aquest TovalloletGate. El merder que ha ocasionat amb les tovalloletes humides ens n’aboca al racionament indecorós i humiliant. Una? Dues? Quantes, Mariano, per torcada, n’haurem de fer servir per no balafiar la nostra ja eixarreïda butxaca? Li assegure que la nostra higiene, captIVA del seu despropòsit, tocarà a sometent ben ben d’hora.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Ludolingüística

He generat unes quantes endevinalletes lingüístiques. Endevineu...

1. "Valentia de les vaques angleses"

2. "Nom d'una bandera fluvial que, llatinament, agermana dos països d'una mateixa nació quadribarrada."

3. "Tranquil·litat produïda per la mirada aquosa d'un ser humà ictiomorf."


Les solucions... vostres, en els comentaris. Apa, nois, respostes refrescants.

dissabte, 16 de juny del 2012

Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres. Dotze hores, divuit euros, quaranta quilòmetres.

Hi ha una parella de joves magribins que viu al meu barri. Treballen en un magatzem de fruita d'Oriola. De moment. Cada vesprada, amb la calor, agafen una bicicleta i fan camí al treball. Treballen en el "torn de nit", de 6 de la vesprada a 6 de la matinada. Treballen 12 de les 24 hores que té un dia. Migdia. Com a treball, no compten el temps que pedalegen per arribar-hi. Per 12 hores diàries els paguen 18€. 90€ per setmana. Un dia té 1440 minuts. Ells en treballen 720, per 18€. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi. Sense comptar el temps que pedalegen per arribar-hi, ni el perill dels 40 quilòmetres de carretera nacional que separen la casa humil del treball i el treball de la casa humil, ni el perill als colps de calor, ni les punxades de roda...

Un oficial de primera enrajolador de Crevillent que havia sigut autònom, arran de la crisi, va quedar sense treball i va demanar feina al capatàs de la nova urbanització El Pinar de Crevillent, fa uns quants anys, quan començaven a fer aquells blocs on ara hi viu el regidor d'Obres de Crevillent, Rafael Candela de la Fuente. L'encarregat li va dir que si volia treballar-hi li pagaria 3,50€ per hora. L'expert enrajolador va acotar el cap... i en va marxar. Mentre eixia de l'obra de Ramon Salvador i César Augusto Asencio, deixava enrere un bon nombre d'enrajoladors i paletes romanesos, magribins, sud-americans i d'altres racons del món que també acotaven el cap, i els ulls, de cansament. L'enrajolador, ara, és a la costa est occitana omplint cases i pisos de rajoles, amb un sou digne.

Una crevillentina que ajuda ma mare en les tasques de neteja de la casa durant dues hores, cobra 18€. Si els valors numèrics no foren tan exactes, de la comparació entre els 18€ del i de la magribina i els de la crevillentina, en diria ficció, però són una realitat. I el que marca la diferència entre realitat i ficció no són les mans dels marroquins clivellades per punxes de fruita, ni els genolls mòlts d'anys d'enrajolar de l'enrajolador crevillentí, ni les mans cansades que netegen els mobles de casa de ma mare, sinó els explotadors que hi ha entre nosaltres. Aquests són el veritable perill, als Països Catalans, a Grècia, al món.

Si aquest estiu, camí d'Oriola, mentre aneu amb el vostre cotxe amb l'aire condicionat engegat, trobeu una parella de treballadors en bicicleta pel voral del quitrà, recordeu que no són moros, sinó treballadors explotats. I que els vostres pares ja van lluitar perquè vosaltres aneu amb un cotxe amb l'aire condicionat engegat i contra aquells que ara paguen 18€ a treballadors que es juguen cada dia la vida per 18€.

diumenge, 3 de juny del 2012

La mort com a 'performance'

Els hipocondríacs som cavalls de dos potes que tenim la sana virtut d'haver sobreviscut a morts sobtades i fatals. Definitivament estem tocats, pels déus protectors.

dilluns, 28 de maig del 2012

Bankia i l'interés turístic europeu

Notícies €urosagramentals. La Setmana Santa 2013 de Crevillent presenta novetats. Naix una jove confraria i la respectiva imatge i peanya: la Confraria de la Bankia Rescatada. Formarà parella amb la del Jesús Rescatat en una versió anticrisi de la nostra celebració passional. Un dels objectius d'aquesta nova incorporació és fomentar la competitivitat entre aquesta parella d'imatges sagrades de nova planta i la tradicional del Jesús Nazareno i la Verònica del mocador ensanguinat. De ben segur que els actius pujaran millor la costera del Calvari i nosaltres farem una penitència com cal: sense menjar ni carn ni peix ni rosegons de pa negre. Un cop l'abraçada divina s'haja consumat a trenc d'alba, deixaran volar desenes de bitllets immaculats de 500€ que eixiran de sota els 4 pasos, per a goig i joia dels ploraners devots presents. El pregoner d'ofici serà -i tant!- en Rodrigo Rato, a qui no faltarà l'exèrcit de llepons i alça-rabos de costum. Continuarem creient, doncs, en els miracles. Les primeres quatre paraules de la primera roda de premsa de la Bankia posrescatada seran "Gràcies per la propina", un homenatge de retruc al best-seller de Ferran Torrent.

Notícies de Matxa. És un plaer comprovar que els gitanos de Crevillent et parlen un perfecte català del nostre poble per a contestar-te una pregunta o comentari que els has dirigit. Em mereixen tot el respecte del món. Tot. Qui no em mereix cap respecte ni consideració són els castellans que fa 40 anys o més que viuen a Crevillent entre nosaltres i no diuen ni pruna en la llengua pròpia del País Valencià. No em mereixen, deia, cap deferència ni cortesia, encara més quan en castellà em fan algun comentari sobre l'ètnia gitana i que s'apropa al racisme, tot fent referència al seu hipotètic incivisme, inadaptació social i manca d'integració cultural. L'"adaptació cultural" que esperen del poble romaní és la mateixa que ells pràctiquen en relació a la nostra terra.

Notícies d'Europ-ah! L'efecte visible d'Eurovisió és l'increment considerable d'euroescepticisme.  Preferisc els xiulets de divendres del Calderón contra el Borbó i l'himne veí, perquè comparats als berrits de la Pastora Soler, els primers són bells cants de castrati. La Pastora és més escaient per fer de prota d'un anunci de clíniques d'ortodòncia. Deu haver-hi algun lobby anglés antieuropeu rere el finançament d'aquesta mena d'apologia musicocultural de l'estupidesa continental. 

Europ eus! La gran batalla perquè els valencians guanyen el títol de ciutadans europeus no es lliurarà als despatxos de Brussel·les, sinó als pasos de peatons de Crevillent. Als conductors sarraïns (més aïna pilots de la Luftwaffe), els afloren els instints més primaris quan són al davant dels pasos zebra, supose que, empelits per l'herència dels cromosomes de caçador africà que encara duem ben endins.