dilluns, 24 de setembre de 2012

El cicle de vida d'una dent d'or

Anys 60. Temps de crisi. El meu tiet Manolet agafa una maleta de roba i un sarró de pors i se’n va a Alemanya. Hi treballa 15 anys. Quasi mai en torna per vacances perquè vol fer créixer ràpidament el feix de marcs alemanys amb què posarà els fonaments de la seua futura casa a Crevillent. Un marc, ara un altre, un més… Les escasses vegades que en vingué, però, es va fer posar unes dents d’or per poder mastegar com cal, atés el mal estat en què tenia les pròpies.

11 de setembre de 2012. Temps de crisi. La meua tieta Georgina, muller del meu tiet Manolet, em demana que el baixe a cal dentista. Em dóna, dins un sobre, la dentadura postissa en què du aquelles tres dents d’or. Empenyent la cadira de rodes carrers avall, arribem a la clínica. Mentre ens atenen, llig en el mòbil que el Congrés espanyol ha tombat la ILP Televisió sense Fronteres, perquè puguem vore de nou TV3 al País Valencià, tenir un espai comunicatiu propi, com qualsevol poble o societat normalitzada; etcètera. Indignació i ràbia, piscolabis diaris. El desconnecte perquè ens sol·licita l’odontòleg. Ens atén. Diagnòstic: el meu tiet s’ha de renovar la dentadura. 400€. No serà cap problema, ja que els pagarà amb la pensió alemanya. El dentista posa dins el sobre la dentadura malmesa i me la torna. De tornada a casa de mon tio –aquella que es va fer amb els marcs alemanys– faig cinc cèntims del diagnòstic a ma tia i li allargue la dentadura. Ella, que no coneix l’egoisme material i es desprén de tot, em diu: nyas, queda-te-la i ven les dents d’or, i el que te’n donen t’ho quedes per a tu. Arribe a casa i, mentre berene, em mire les molars d’or amb què el meu tiet ha triturat, durant més de quaranta anys, alegries, neguits i menjars germànics i de la nostra terra.

20 de setembre de 2012. Crisi als Casals Jaume I i a Acció Cultural del País Valencià. Hi han declarat un ERO. Les multes pels repetidors de TV3 ens ofeguen. Ja han tancat molts casals. El de Crevillent, amb onze anys d’història, encara no. El setge i persecució del govern espanyolista local, autonòmic i estatal no dóna treva. No sé com acabarà tot plegat. D’aquests pensaments, n’hi ha un que em fa apropar-me de seguida a un Compro Oro. Em despatxa una rossa rere uns pits silicònics desmesurats i un taulell envidrat. L’advertisc que no s’espante, però que li porte unes dents d’or perquè les taxe i me’n propose un preu. Em confessa que mai abans l’hi havien dut res semblant. S’emprova uns guants (també) de silicona, se’ls ajusta, dissimula una ganyota de fàstic i comença a fer bocins l’or. Triga cinc minuts. El pesa i em diu que és de 14 quirats i que m’hi ofereix 65€. Ma tia m’havia dit que era de 24 quirats. A desgrat, accepte els euros.

De nit, em gite i deixe la cartera a l’escriptori. M’adone que en sobreïxen els 65€ de les dents d’or del meu tiet que he malvengut hui, i prenc una decisió. Que n’és d’estrany, el cicle de vida d’unes dents d’or, hi pense. Com de valuoses han estat les mossegades que hi ha fet mon tio al llarg de sa vida i que, curiosament, encara serviran per ajudar a pagar una part del lloguer del nostre Casal, o per a ajudar a organitzar un acte o un concert i seguir fomentant la nostra llengua i cultura catalanes a l’extrem meridional del País Valencià. La crisi sembla eterna, crònica. Tota dent fa paret, però.

2 comentaris:

  1. Una crònica fantàstica! Mereix ser més coneguda.

    ResponElimina
  2. si li ho contes, a ton tio, n'estarà ben orgullós. Segurament serà del teu parer, que allò que ajudà a rosegar els somnis de l'emigrant amb "quatre queixalades" ara també servirà per a fer realitat els somnis d'alguns crevillentins. I podrà dir: "les meues dents, que han sigut per a menjar a quatre barres, ara faran que unes altres quatre barres florisquen a cada instant"

    ResponElimina