dijous, 27 de setembre de 2012

D'allò que en diuen pluja

Aquest matí, al Baix Vinalopó, el cel s'ha emprovat un abric de cotó ennegrit. Un sàtir, aprofitant que Hèlios cunyava en l'Oficina de Treball més propera a l'Olimp, ha furtat les ales a Dèdal i, esfilagarsador, ha agafat pel voral la túnica llòbrega d'un Zeus enfurismat, tot deixant córrer filets i filets d'aigua que el teixien. Quan se n'ha desempallegat del tot (com una colobra de renovada pell), les ales blanques han cobert el firmament sense por a fondre's. Els mecànics han eixit del taller amb els ferraments i la revista porno encara a les mans; les fonerneres, amb la bata enfarinada, han obert el portó i han fet un aplaudiment polsegós al sàtir que, amb avidesa, les ha posseït violentament; tothom ha creuat la foscor del quotidià, de l'estança, per observar la joia. Esguards de sorpresa. Incredulitat. 

La pluja allarga més i més i més la tornada. Ens hi desacostumem. Al camp, olor a terra humida. Ciutat endins, una fortor a clavegueram adormit ha remogut panxes, mentides, secrets i merda oblidada tant de temps sota la foscor laberíntica on plorava Dèdal empressonat. Els paraigües s'han escapat del manicomi i del museu. Mesos i resos després, la pluja ha arribat a aquesta terra. L'argila ha bullit, ha pres forma humana i ha cridat per reclamar que aquest país del migdia li pertany, que tot ho engul.

Aquest matí, tothom mirava al cel amb cara de xiquet. Després, la fressa humana ha abaixat el cap i ha fet via a la rutina, no sense abans dissimular un fins una altra. Els bunyols de vent que han parit les forneres violades han dispersat, finalment, el miratge. Hèlios ha tornat. Anuncia que farà un curset d'ofimàtica mentre cobra i mostra, de nou, uns 420€ lluents, tòrrids, assolellats.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada