dilluns, 30 de maig de 2011

VIIIè Premi Sambori Universitari 2011

El passat dissabte vaig assistir, com a finalista, al VIIIé Premi Sambori Universitari de Narrativa, i vaig quedar embadalit per l'acte de lliurament i per un bolic d'altres raons que us explicaré. Per a mi va ser una cosa genial, principalment per 4 motius de pes. El primer, perquè això de rebre un premi com a finalista (un segon lloc!) era una cosa nova per a qui escriu aquestes línies, tot i ser un gat vell. El segon, pels parlaments i discursos dels presidents d'Escola Valenciana i de la Fundació Sambori, que no es van deixar cap pèl oblidat a la llengua en pro de la unitat i de la normalització de la llengua i la nació catalanes (ja voldrien els Enric Morera & Co tenir la decència d'aquesta gent honesta i sincera), però cap (el Cureta i l'Anna Vanessa en van ser testics també). El tercer, i arran dels discursos, per una dada importantíssima, ja que vaig saber que els Premis Sambori són únics al món. Sí, xicons i xicones, llegiu bé, "únics": no hi ha cap certamen literari al Planeta Terra on participe tant d'alumne, professor i col·legi (vora els 85000!). Cap, ni en anglés, ni en castellà, ni en francés. Sols en català, en la nostra llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això m'omple de satisfacció, d'orgull i d'esperança (si semble molt borbó tibeu-me les orelles). I el quart, i més important (o tan rellevant com els tres anteriors), és perquè em va agradar una frase, un detall que potser us semblarà una estupidesa però que per a mi és l'essència de tot plegat, de ser com sóc, de ser com escric i de ser com són els qui m'envolten i m'estimen. De camí per la general d'Elx cap al certamen, anàvem en el meu cotxe tres generacions de crevillentins: ma mare i ma tia Georgina (que ranegen els 70 i els 77 anys, respectivament), la meua nebodeta Paula (que no arriba als 9) i jo, que en tinc 33 però 34 al rabo, i en això ma mare, que anava asseguda al seient de darrere, li espeta a ma tia Georgina, amb una intensitat propera a la vehemència imperativa, el següent: "Geo, puja la finestra que se mos desfà el monyo!"

piqueu a sobre les fotos per ampliar i veure les cares de panfígols

Així que us deixe amb el meu relat premiat, que espere que us agrade i en gaudiu. Gràcies per donar-me suport i per llegir-me (us hauria de pagar per fer-ho, perquè si ja és difícil que hui en dia la gent vulguem llegir, més encara a mi, que sóc un pobletà incorregible). Sort i salut!

http://www.box.net/shared/lm9z7qukyb



dimecres, 25 de maig de 2011

Osama, Obama i Onan en VHS

Fa unes setmanes, i dies després que la diplomàcia ianqui fera pública la captura i execució del terrorista mundialment més famós i líder d’Al-Qaida, Osama Bin Laden, llig als diaris el següent titular: «Bin Laden tenia pel·lícules pornogràfiques a casa». I no sabia si agafar la “notícia” com a un element més del gènere periodístic al qual pertany o com a contingut rosa de les revistes que exposen a les sales d’espera de les clíniques odontològiques, ginecològiques, psicològiques... (a les parapsicològiques tan sols hi mostren Más allá i Cuarto Milenio, i és que al negre, li fa por la competència rosa) ¿Com és que açò mereix una notícia, si el 99% dels mascles tenim —o hem tingut— pel·lícules porno a casa?, em preguntava. Ja sé que també, i sobretot, us estareu preguntant què passa amb l’1% restant, i us jure que per a mi n’és d’igualment inquietant, a què carai es dedica aquesta minoria percentual.

Després de molt encaparrar-m’hi, he comprés que sí, que tal esdeveniment mereixia el tractament de notícia, i el fet interessant no eren el termes morbosos “pornogràfiques”, ni “pel·lícules”, ni “casa”, sinó “cintes”. Sí, ostres, cintes, i no dels cabells ni d’inaugurar aeroports on no aterren avions, sinó cintes en VHS!! Perquè si no, en comptes de cintes haurien informat de cedés o devedés, dic jo. El primer que m’ha vingut al cap ha estat: mira, tu, els americans ens han descobert el gran misteri del líder d’Al-Qaida; la veritable raó d’amagar-se com una rabosa, amb els col·legues barbuts, era per poder pelar-se-la en pau i com a mones desficioses en grup per evitar que Al·là i la CIA els pogueren enxampar tocant a cor que vols la simbomba. Quina manera més repugnant que tenen els diaris –i els serveis d’intel·ligència ianquis– de frivolitzar amb la vida sexual dels famosos, oi? (si és que el rosa era, finalment i des del principi, el color de la intenció informativa). ¿I ara, què voleu, enmig d’una muntanya del Paquistan, sense Internet ni repartidors de Telepizza ni el canal 18♦♦ de Telecrevillent o la porno del Digital+? Tothom en té dret, ¿no?, fins i tot un terrorista, a cobrir com bonament puga les necessitats més bàsiques. Si Déu ha de passar-hi comptes, ja ho farà, però el que va davant va davant, i el que u du entre les mans és sagrat. Perquè no em contradireu que, entre les cinc necessitats fisiològiques imperants per a un home de món, ni que siga que se n’amague, del món, s’hi troba menjar, beure, pixar el que es beu, fer del cos amb el que es menja, i imitar Onan tot vessant la sement arreu. “Bin Laden, el profeta pervertit”? “Bin Laden’s handjob”? “Bin Laden hards on in the mountain” (la portada perfecta del The Sun).

Però tornem-hi a la meua idea-força de la notícia: el retorn del VHS. Sóc de la generació del VHS, sóc el que es coneix comunament com a vehaquessista. Oh, quina nostàlgia, la neteja de capçals, el toca-hi el tracking quan s'escanyava, i tota aquella mecànica rectangular. Els microxips, la nanorobòtica i tota la pesca informàtica japonesa encara eren una insolència esnob, en aquells temps quan jo no alçava un pam de terra i els meus cabells eren més a prop del blanc que del ros. Jo sempre havia d’anar a cals amics o a cals veïns per poder gaudir d’aquells avenços tecnològics (també em va passar amb l’arribada dels walkman, dels Amstrad 126KB, dels condons Durex extrafeeling i dels cotxes full equip), perquè la meua família era pobra, mon pare jornaler i ma mare mestressa de casa (és el moment perquè tragueu el mocador de paper). ¿Qui sap si, potser ara, hi haurà una pelegrinatge massiu d’occidentals ibèrics cap a les muntanyes del nord del Paquistan, per commemorar aquells anys de travessia transpirinenca per veure pel·lis de poca roba i argument tirat, a Perpinyà? De ben segur que en Laden hi haurà instaurat una nova moda i, contra pronòstic, haurà contradit aquells qui apel·laven a la seua mort per evitar el xoc de cultures o civilitzacions entre Occident i Orient. En Laden, mitjançant les VHS, haurà unit els dos blocs (únicament i imaginària enfrontats per als polítics, siga dit de passada).

No seré pas jo qui acuse en Bin Laden d’obscé, pel simple fet de freturar d’escalfor femenina, la qual cosa és totalment comprensible per a la natura masculina (el piu no distingeix entre bombes o mamelles adossades al cos). Pel que sí que podríem fer-li un retret és que, com a bon burgés i religiós convençut que era, el porno no es corresponia amb la seua formació intel·lectual ni revolucionària, i perquè hi ha films eròtics d’allò més sucosos i que s’adiuen més a un líder de masses com ell. Si n’hi ha, de cinema eròtic de qualitat!!: L’imperi dels sentits, Turks fruit, L’últim tango a París, La Passió turca, El carter sempre truca dues vegades... La religió i el porno sempre han mantingut una relació tant conflictiva com estreta, i si bé Jesucrist es muntava la festa mullant amb Magdalenes, al més pur estil hippy, en Laden no podia permetre’s anar d’il·luminat pel món tot ensenyant el rave i arrambant afganes o paquistaneses pels marges o camins polsegosos, que ja n’havia fet de ben grosses anys enrere, i no estava el forn per a rosques.

El segon que m’ha sobtat de la nova és que és d’allò més rastrer que els homes forts d'Obama hagen difós l’anècdota, perquè la intencionalitat és clara: fer veure a totes les nacions musulmanes del món que en Laden no era un líder carismàtic i ple de simbolisme i èpica, sinó un hipòcrita pervertit que es gastava els quartos de la causa jihadista en pel·lícules fetes a Califòrnia, de la Penthouse, del Rocco o del Nacho Vidal. La veritat és que la notícia, llegida i analitzada amb atenció, més que deixar en evidència en Laden, ridiculitza l’espionatge i la intel·ligènica militar nord-americana. La notícia, segons Reuters, afirma literalment que els capos de l’espionatge barraestrellat saben ben poca cosa de l’afer. “No saben si ell se les mirava o si eren d’algú del seu entorn”, ni que “Bin Laden hagués adquirit les cintes personalment –o que hagués ordenat comprar-les–. Ni tan sols saben si se les mirava ell o bé era material utilitzat per algú del seu entorn.” Per si fóra poc, tampoc “no està clar com haurien adquirit les pel·lícules.” ¿No em direu que no fa pena, que un dels serveis d’intel·ligència més poderosos del món no sàpiga si Bin Laden es mirava les pel·lis després, abans o durant la preparació i coordinació d’atemptats? Això, als canalles del MOSSAD no els hauria ocorregut, perquè eixos s’haurien assabentat fins i tot si els films provenien dels prestatges del racó del fons del Video Club Mendoza. Senyors de la CIA, quan jo me n’anava de bolos onanistes amb la resta de la canalla, s’assabentava fins el jutge de pau del poble!

I el tercer que m’ha vingut al cap ha estat que jo i els col·legues, de ben jovenets (joventut egebèsica!), també improvisàvem de tant en tant saraus en honor a Onan, quan encara conservàvem desinhibit el lòbul frontal i no ens feia vergonya comparar-nos la grandària de les pistoles o la destresa simbombera. I en recorde, a desgrat, un d’aquells aplecs. Furtàvem revistes de ca la Consuelito, a l’eixida del col·legi. Generalment eren la Lib, la Playboy, la... Un dia, al migdia, vam anar el Ximo, jo i un altre músic que no recorde, a la Rambla, una mica més amunt d’on és ara la Casa de la (In)Cultura i on hi havia uns tallers tèxtils abandonats. De camí al nostre amagatall, em vaig trobar una cria volandera de verderol, que havia caigut d’algun niu dels tarongers que hi quedaven dempeus (colló, hi havia de tot en aquella bella Rambla, ara que hi pense!). Cadascun dels tres vam seure en un bloc de formigó, ens vam traure la titola i vam reballar la revista oberta al terra per poder observar-la mentre ens concentràvem per arribar al clímax, cadascun pel seu compte. Jo havia deixat el pollet de verderol també al terra, dins d'una capseta de cartró, i el Ximo, amb l’emoció i el seu tarannà innat de despistat (tots els megaintel·ligents pateixen del mateix!), el va esclafar amb el peu, sense adonar-se’n. Em va trencar el clímax i el cor, amb la matança involuntària del pollet (quan eres tan menut no és el mateix trobar un poll de teuladí que un de verderol, allò era una gran troballa!). Tot i això, encara és un dels meus grans i millors amics, però ara cadascun se la pela a la seua manera i pel seu compte, no com en Bin Laden.

La coprofàgia majoritària

"Valenciaaanos, crevillentiiinos, abrid vuestras fauces, que os vamos a dar la cantidad diaria recomendada de vuestro alimento preferido: heces de gaviota, ho!ho!ho!". Això és el que m'imagine jo que els passarà pel cap a les Rites, Cèsars, Rusos i Camps en la intimitat o el que comentaran en petit comité. I efectivament, crevillentins i valencians han triat, majoritàriament, continuar amb la ingesta col·lectiva i voluntària de fem (del cos). D'això, se'n diu coprofàgia. Bon profit!!!!


dimarts, 24 de maig de 2011

100% Crevillent. 100% Delicatessen

Tant si sou de Crevillent com si no, i us agrada la història d'aquest poble, la cultura popular, els seus paisatges, la gent que hi habita, la llengua, el seu tarannà... no us podeu estar de visitar el blog de l'amic i historiador crevillentí Josep Menargues. Aquest prohom de les lletres i de la recuperació de la nostra història ha intitulat el seu nou blog "100x100 Crevillent". Tot un plaer per als sentits. 100% Delicatessen. He de dir, de passada, que mai no estarem suficientment agraïts, tant a en Menargues com al professor Vicent-Josep Pérez i Navarro, per la tasca anònima i desinteressada de recerca, recuperació, divulgació i dignificació de la nostra cultura i tradicions. El deute amb ambdós crec que no el podria pagar ni la Merkel. Per molts anys, per molts posts i per molts blogs i hòmens com aquests.

PS: a Crevillent, encara queda quelcom de lucidesa, malgrat la mediocritat manifesta dels seus mandataris.

diumenge, 15 de maig de 2011

L'atracció de les coses fosques

Situem-nos: Crevillent, extrem sud del País Valencià, l’atlàntida dels “Països Catalans”, 30000 habitants, 5000 aturats, sense teatre, sense cinemes, sense carril bici, sense empreses, sense... La pregunta que, recíprocament, més es fa la gent a Crevillent des de fa 15 anys és: “Xe, tu li votes al PP?”, i el 100% de les respostes que emeten els demanats és: “Jo, no!”. I des de fa 15 anys el PP guanya per majoria absoluta. Les darreres, esborronadores: de 21 possibles regidors, n’ixen 14 gaviners (8605 vots), 5 psoelistes (3436) i 2 compromisos (1794). I clar, els infarts de miocardi i els ictus entre la gent d’esquerres s’apropen també al 100%: “ai, què vols, si tots deien que nanai.”

S’acaben les eleccions 2007, es desperta el dilluns, passa el dimarts, el dimecres, el dijous, i arriba el divendres. Mercat de carrer. L’aplec social més esperat per aquests baixvinalopins d’argila i serra alta. Els sarraïns, que des del 1995 continuen, recíprocament, preguntant-se si han votat el PP, mantenen la negativa per resposta: “Jo, no!”. I torna-li, ambulàncies amunt i avall (n’hi ha qui encara es pensa que són colps de calor, nanai!), però ara de les pujades de tensió a causa de la indignació, i no pas de la sorpresa, davant una resposta que no s’adiu a uns resultats aclaparadors.

Votar el PP a Crevillent és, si més no, un secret que no es pot confessar. És, com diria jo?, una cosa fosca, tèrbola, que ningú no diu però que tothom practica, com quan del poble se’n van, posem-ne per cas, marits locals a una sexshop d’Alacant a comprar-se d’amagat argamboys i potets per jugar amb l’amant amb qui treballen, mentre la muller té cura dels infants i de les pilotetes al foc. I és que al ser humà ens atrauen, magnèticament, les coses prohibides, hi sentim una debilitat irrefrenable, i clar, el crevillentí de classe treballadora té força assumit que votar el PP és una de les coses més fosques i sinistres que s’han fet mai per aquelles contrades (sobretot perquè abans votava majoritàriament el partit comunista).

Enguany, al mercat de Crevillent, a l’estafeta dels boletos de la Tiesa, a cal Paco el del companatge o a cal Xurrero, la gent ja no s’interrogarà, retòricament, si votaran el PP o no, perquè ningú no vol més disgustos, ni ambulàncies, ni aturades cardiorespiratòries. I perquè ja se sap que tornaran a ser 14, 15 o 16 faves a l'ajuntament ben comptades del PP. Amb tot, no estaria gens malament que instal·laren algun desfibril·lador als fanals propers, no siga que encara hi haja algun morbós a qui se li acudisca preguntar allò de: “Xe, tu votes al PP?”.

dissabte, 14 de maig de 2011

Un món feliç

Quan les bosses de torrat (fruits secs, mescla, cacaus...) tinguen més proporció d'ametles, avellanes i pistatxos que no pas de pipes ràncies i cacaus indigestos. Quan les cabines de Telefónica retornen el canvi que, legalment, ens pertany. Quan les bosses de Lays (les Matutano de tota la vida), Doritos, Tex-Mex vinguen tan acaramullades que se't caiguen només obrir-les. Quan les maquinetes d'escoltar música de la FNAC -altrament anomenades coitus interruptus macchina- no et tallen en el segon 50 el single de 3 minuts de l'últim disc del teu grup preferit que t'ha fet passar fretura durant anys i l'has esperat amb deler i panys (no debades, no va ser fins que vaig provar els cascos de fer xumba-xumba de la FNAC, que vaig arribar a copsar el sentiment que experimenten les dones quan algun aspirant a tarzan, com jo, les deixa a mitges, del llit estant). Quan Rita, i tota la cúpula del PP valencià isquen de l'armari etilicosexual, sacre, lingüístic i cultural (llegiu nacional). Quan l'alcalde del meu poble, Don Cèsar Augusto Asencio Adsuar, diga, clarament i sense embuts davant dels micròfons i les càmeres, que de menut i també de gran hauria matat per ser pretor llorejat de la Tarraconensis. Quan les beques del Ministeri d'Educació siguen ingressades en els comptes corrents dels estudiants al mes de novembre en comptes del mes d'abril o maig. Quan Jiménez Losantos deixe de dir-nos tegoguistas de Tega Lliugue! i aconseguisca etzibar-nos un gran, perfecte i fonèticament immaculat terroristas de Terra Lliure!, lliure de rotacismes dislàlics cacofònics. Quan als pisos d'estudiants els companys es barallen per netejar i per omplir la nevera fraternalment, en comptes de fer servir els flexos i el lavabo com a jardí d'infància i lloc d'esbarjo de la Marihuana. Quan el CSID torne a penjar en Youtube i en Youporn el vídeo d'en Pedro J. Ramírez on aquella mulata li muntava a cavall i li posava un supersupositori per la reraguarda. Quan Montilla i Rus aproven els certificats de Català Superior (D) i el Superior de la JQCV, respectivament. Quan puguem volar i migrar en llibertat com els ocells sense que ens tracten com a immigrants il·legals... serà llavors que el món serà món, que el Planeta Terra farà la rotació i la translació sense cap fricció ni fregament, i l'HOME viurà huxleianament en pau i harmonia (amb el permís, clar, d'Ejpaña).

dimecres, 11 de maig de 2011

El bons veïns valen el seu pes en or [ficció]

Hi ha qui diu que els veïns, com més lluny millor. Encara hi ha qui va una mica més enllà, i tot canviant “fills” per “veïns”, parafraseja la dita popular rimada que afirma que “Qui té veïns, té clevills”. Ara bé, no seré pas jo ni dels primers ni dels segons. Contràriament, sóc dels qui se senten benaurats i orgullosos del veïnat, i sempre faré córrer aquella vella dita que fa així: “Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”. Si n’és de certa, la dita popular! Mai no m’hauria pogut imaginar que un veí fóra tan important, ni que la saviesa del poble hi fera tanta justícia. Ara els explicaré el perquè de tot plegat.

Visc a la primera planta d’un edifici on resideixen sis veïns, i al meu replà viuen de lloguer en Josep i na Teresa, una parella forastera de mestres joves que ara fa dos anys que s’hi van mudar i que cada setmana li demanen a ma mare “un poc de llima per a l’arròs”. Llimes no, llimacs! -li dic a ma mare que els hauria de donar, de tan pesats. Deixa't, que són bona gent -em respon. El cas és que, el proppassat dissabte, el meu germà menut va patir un atac d’asma a les dues de la matinada. Els meus pares i jo, astorats pels ofecs, el vam baixar ràpidament al cotxe per emportar-nos-el a urgències, però, ves per on, el vehicle no arrencava. Ma mare no deixava de cridar i de demanar ajuda, mentre que mon pare estava bloquejat sense saber què fer. Per si fóra poc, al meu poble no existeix servei nocturn d’ambulància els caps de setmana. Però jo, pensat i fet, vaig pujar al pis i vaig picar amb força la porta del veí. Va eixir de seguida, i sense pensar-s’ho i encara en calçotets, va agafar el seu Golf i ens va apropar a l’hospital en un tres i no res. El metge ens va assegurar que podíem estar ben agraïts a en Josep (i als seus "gaiumbos"), perquè va anar d’un pèl que el meu germanet no morira ofegat, i que si haguérem trigat gaire estona més no haurien pogut fer res per salvar-li la vida.

Encara ara recorde la imatge d'en Josep, passejant les cames peludes i els bòxers blancs per la sala d'espera del centre hospitalari. I continue preguntant-me de què li haurien servit al meu germanet tot de cosins, tiets, amics i coneguts "mallorquins" que tenim, la matinada de dissabte. Ara ja saben, de totes totes, que qui té un veí, té un tresor. Si volen un consell, conreen sense miraments les bones relacions de veïnatge, tal com fa la meua família. No s'estiguen de deixar als veïns quilos no, tones de llimes, sal, telèfon, el butà, bastonets de furgar-se les orelles, fins i tot diners, encara que els semblen uns pesats, uns tafaners o uns descarats. Mai no poden saber quin mal aire els pot agafar un dissabte a la matinada. Paraula de bon veí.

dimarts, 10 de maig de 2011

Mocs, equívocs i acne

Quan jo era petitet, em deien: “Les coses s’han de pensar abans de no dir-les”. Quan de jovenet havia de dir alguna cosa, la deia i au, l’escopia sense pietat i després la pensava, no sé si tant per fer-li la punyeta als progenitors com perquè em posava calent que les coses es posaren en la meua contra després de dir-les sense pensar-les. Símptomatologia primerenca d’un masoquisme precoç. Ja se sap què té l’adolescència emfebrada de raó: molt d’acne i de relliscades bucals. Sempre m’ha agradat la sensació provocadora del perill “oral”. Ara, que ja en sóc grandet, he evolucionat —mínimament, esclar—, i les coses, en comptes de pensar-les abans de no dir-les, les escric directament i pública, i un cop escrites repasse —mínimament, esclar— les possibles faltes ortogràfiques, els gramaticals errors, de sintaxi, els girs, la puntuació, el maquetat… però continue sense repassar —ni restaurar!— les de pensament. Quan jo, de gran i avui, escric tal com pensava de petitet, no faig sinó adverar que la llibertat de pensament no té ni edat ni —menys encara— preu, i que l’evolució, si existeix, és un procés lent, lent, pausat, entrebancat, etern. Sempre podré al·legar que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Mocs i equívocs, material de rebuig necessari. No us esteu de bramar, això no obstant. Dieu! Dieu!, que la llibertat s'acaba!

dimecres, 4 de maig de 2011

La frase del dia, o el dia de la frase

La frase del dia és, no cal ni dir-ho, de l'Empar Moliner, una escriptora com una catedral de gran. L'Empar Moliner, no cal ni dir-ho, me la va descobrir la Júlia Tortosa, una gran mestra de català i bona amiga de Monòver.

Ho pose així, entre cometes, cursiva, color taronja i amb lletra gran i diferent a aquesta, que fa més efecte i tota la pesca:

"La vida matrimonial i els ordinadors portàtils tenen en comú que costen més d'arreglar que de substituir."

No em negareu que té més raó que un sant, el sant de la grandària catedralícia de l'Empar.

dimarts, 3 de maig de 2011

Quan matar esdevé bona notícia

Hui, quan he entrat a l'aula, i els meus alumnes arribaven amb forces renovades per les vacances de Pasqua, el primer i més comentat entre ells era: "visca, han mort el Bin Laden!", "Yuhu! Ja han mort el dolent". M'he posat, de pensament, les mans al cap, i m'he dit: ¿i ara, què he de fer jo d'açò, si a més no puc dur, encara, les regnes de la classe perquè sóc practicant?. M'he indignat en comprovar com els mass media fan interioritzar, a criatures i adults, com a fet normal, la (in)justícia de la venjança, la pau imposada amb la por i el crim, la celebració de la guerra i de la mort, l'ull per l'ull, el cercle viciós de la cultura de la rancúnia i la revenja, el qui riu l'últim riu dues vegades. ¿Com, quins valors, transmetre en un aula si el carrer els ensenya just el contrari? ¿Què serà, la propera setmana, quan un jihadista dolent s'immole en un bus de Londres, al metro de Nova York, en un restaurant dels Camps Elisis...? Es tornarà a obrir el cicle i justificarem, justificaran, més matances a civils i terroristes, més invasions, més negocis bruts i tot el que ja sabeu. ¿Qui explicarà als meus xiquets i als xiquets nord-americans que els dolents són, també i sobretot, els seus, els nostres governants, que ensinistren terroristes, els venen armes, donen suport a dictadures indecents durant dècades, comercien amb vides per petroli...? ¿Ens podem endinsar, encara més, en aquesta espiral de supèrbia, de la raó de la força, on cowboys o marines són els bons de la pel·li i maten indis salvatges i incults, vietnamites rojos o moros fanàtics?

Al cap i a la fi, i potser, no és tan greu el fet puntual que hagen mort un terrorista sanguinari (que de ben segur que haurien pogut enxampar i ajusticiar davant d'un tribunal internacional), sinó que, quan tot de contravalors, com la mort innecessària, l'odi gratuït i els conflictes armats esdevenen entreteniment televisiu per a infants i adults, no hi ha lloc per a la lògica de la pau i de la justícia vertadera, perquè ja hem quedat orbs per entendre-les. Quan matar esdevé bona notícia i part del currículum humà, competència basiquíssima, hi ha alguna cosa que no rutlla gens bé. El perdó, l'enteniment, la fraternitat, el respecte per la vida, han perdut la guerra. No és món, aquest, per a Gandhis. Hem deixat el món sense ulls. Quina llàstima de societat podrida.

dilluns, 2 de maig de 2011

Classificats per a incrèduls

Us adjunte un anunci classificat que m'ha cridat l'atenció hui, mentre llegia els diaris espanyols.

TSJ & TC: Pucherazos a la carta, ilegalizamos a medida, reconvertimos decisiones políticas en sentencias judiciales. Reformas y recortes de Estatuts i leyes lingüísticas. 100% casos ganados en la periferia peninsular. Nos avala una larga experiencia al servicio de ustedes y de la rojigualda. Buffet fundado el 18 de Julio de 1936. Pida presupuesto -y culpables- sin compormiso. Si contrata una ilegalización antes del 22 de mayo, le obsequiamos con una autorización de escuchas telefónicas ilegales. 12101492