Mocs, equívocs i acne

Quan jo era petitet, em deien: “Les coses s’han de pensar abans de no dir-les”. Quan de jovenet havia de dir alguna cosa, la deia i au, l’escopia sense pietat i després la pensava, no sé si tant per fer-li la punyeta als progenitors com perquè em posava calent que les coses es posaren en la meua contra després de dir-les sense pensar-les. Símptomatologia primerenca d’un masoquisme precoç. Ja se sap què té l’adolescència emfebrada de raó: molt d’acne i de relliscades bucals. Sempre m’ha agradat la sensació provocadora del perill “oral”. Ara, que ja en sóc grandet, he evolucionat —mínimament, esclar—, i les coses, en comptes de pensar-les abans de no dir-les, les escric directament i pública, i un cop escrites repasse —mínimament, esclar— les possibles faltes ortogràfiques, els gramaticals errors, de sintaxi, els girs, la puntuació, el maquetat… però continue sense repassar —ni restaurar!— les de pensament. Quan jo, de gran i avui, escric tal com pensava de petitet, no faig sinó adverar que la llibertat de pensament no té ni edat ni —menys encara— preu, i que l’evolució, si existeix, és un procés lent, lent, pausat, entrebancat, etern. Sempre podré al·legar que qui té boca s’equivoca i qui té nas es moca. Mocs i equívocs, material de rebuig necessari. No us esteu de bramar, això no obstant. Dieu! Dieu!, que la llibertat s'acaba!