dilluns, 30 de maig de 2011

VIIIè Premi Sambori Universitari 2011

El passat dissabte vaig assistir, com a finalista, al VIIIé Premi Sambori Universitari de Narrativa, i vaig quedar embadalit per l'acte de lliurament i per un bolic d'altres raons que us explicaré. Per a mi va ser una cosa genial, principalment per 4 motius de pes. El primer, perquè això de rebre un premi com a finalista (un segon lloc!) era una cosa nova per a qui escriu aquestes línies, tot i ser un gat vell. El segon, pels parlaments i discursos dels presidents d'Escola Valenciana i de la Fundació Sambori, que no es van deixar cap pèl oblidat a la llengua en pro de la unitat i de la normalització de la llengua i la nació catalanes (ja voldrien els Enric Morera & Co tenir la decència d'aquesta gent honesta i sincera), però cap (el Cureta i l'Anna Vanessa en van ser testics també). El tercer, i arran dels discursos, per una dada importantíssima, ja que vaig saber que els Premis Sambori són únics al món. Sí, xicons i xicones, llegiu bé, "únics": no hi ha cap certamen literari al Planeta Terra on participe tant d'alumne, professor i col·legi (vora els 85000!). Cap, ni en anglés, ni en castellà, ni en francés. Sols en català, en la nostra llengua que va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I això m'omple de satisfacció, d'orgull i d'esperança (si semble molt borbó tibeu-me les orelles). I el quart, i més important (o tan rellevant com els tres anteriors), és perquè em va agradar una frase, un detall que potser us semblarà una estupidesa però que per a mi és l'essència de tot plegat, de ser com sóc, de ser com escric i de ser com són els qui m'envolten i m'estimen. De camí per la general d'Elx cap al certamen, anàvem en el meu cotxe tres generacions de crevillentins: ma mare i ma tia Georgina (que ranegen els 70 i els 77 anys, respectivament), la meua nebodeta Paula (que no arriba als 9) i jo, que en tinc 33 però 34 al rabo, i en això ma mare, que anava asseguda al seient de darrere, li espeta a ma tia Georgina, amb una intensitat propera a la vehemència imperativa, el següent: "Geo, puja la finestra que se mos desfà el monyo!"

piqueu a sobre les fotos per ampliar i veure les cares de panfígols

Així que us deixe amb el meu relat premiat, que espere que us agrade i en gaudiu. Gràcies per donar-me suport i per llegir-me (us hauria de pagar per fer-ho, perquè si ja és difícil que hui en dia la gent vulguem llegir, més encara a mi, que sóc un pobletà incorregible). Sort i salut!

http://www.box.net/shared/lm9z7qukyb



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada