dimecres, 11 de maig de 2011

El bons veïns valen el seu pes en or [ficció]

Hi ha qui diu que els veïns, com més lluny millor. Encara hi ha qui va una mica més enllà, i tot canviant “fills” per “veïns”, parafraseja la dita popular rimada que afirma que “Qui té veïns, té clevills”. Ara bé, no seré pas jo ni dels primers ni dels segons. Contràriament, sóc dels qui se senten benaurats i orgullosos del veïnat, i sempre faré córrer aquella vella dita que fa així: “Val més un veí a la porta que un parent a Mallorca”. Si n’és de certa, la dita popular! Mai no m’hauria pogut imaginar que un veí fóra tan important, ni que la saviesa del poble hi fera tanta justícia. Ara els explicaré el perquè de tot plegat.

Visc a la primera planta d’un edifici on resideixen sis veïns, i al meu replà viuen de lloguer en Josep i na Teresa, una parella forastera de mestres joves que ara fa dos anys que s’hi van mudar i que cada setmana li demanen a ma mare “un poc de llima per a l’arròs”. Llimes no, llimacs! -li dic a ma mare que els hauria de donar, de tan pesats. Deixa't, que són bona gent -em respon. El cas és que, el proppassat dissabte, el meu germà menut va patir un atac d’asma a les dues de la matinada. Els meus pares i jo, astorats pels ofecs, el vam baixar ràpidament al cotxe per emportar-nos-el a urgències, però, ves per on, el vehicle no arrencava. Ma mare no deixava de cridar i de demanar ajuda, mentre que mon pare estava bloquejat sense saber què fer. Per si fóra poc, al meu poble no existeix servei nocturn d’ambulància els caps de setmana. Però jo, pensat i fet, vaig pujar al pis i vaig picar amb força la porta del veí. Va eixir de seguida, i sense pensar-s’ho i encara en calçotets, va agafar el seu Golf i ens va apropar a l’hospital en un tres i no res. El metge ens va assegurar que podíem estar ben agraïts a en Josep (i als seus "gaiumbos"), perquè va anar d’un pèl que el meu germanet no morira ofegat, i que si haguérem trigat gaire estona més no haurien pogut fer res per salvar-li la vida.

Encara ara recorde la imatge d'en Josep, passejant les cames peludes i els bòxers blancs per la sala d'espera del centre hospitalari. I continue preguntant-me de què li haurien servit al meu germanet tot de cosins, tiets, amics i coneguts "mallorquins" que tenim, la matinada de dissabte. Ara ja saben, de totes totes, que qui té un veí, té un tresor. Si volen un consell, conreen sense miraments les bones relacions de veïnatge, tal com fa la meua família. No s'estiguen de deixar als veïns quilos no, tones de llimes, sal, telèfon, el butà, bastonets de furgar-se les orelles, fins i tot diners, encara que els semblen uns pesats, uns tafaners o uns descarats. Mai no poden saber quin mal aire els pot agafar un dissabte a la matinada. Paraula de bon veí.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada