diumenge, 25 de desembre del 2011

Un conte de reis


Temps era temps, hi havia un rei la filla del qual volia maridar-se amb un jove ros, alt i d’ulls blaus vingut de les terres del nord. La muller del rei, impressionada per la bellesa d’aquell benplantat, va exclamar: Mátame, camión! Era un senyal inequívoc d’aprovació. Es féu un gran convit reial i acudiren milers de convidats. De postres, menjaren Ferrero Rocher Premium, tiramisú de 25 làmines i cabell d’àngel pastat al mateix paradís.

Passà el temps, la jove parella tingué fills, comprà un quad marca Yamaha ATV 450 amb què recorreren les muntanyes rocoses dels Estats Units i criaren un yorkshire terrier anomenat Sabino. Vet aquí, però, que la quadrimoto es va aturar, sense benzina. La jove parella, ofuscada, telefonà al poblat Can Sarsuela per demanar ajuda, amb una única trucada d’emergència de què disposaven al mòbil d’ell. El rei, solidari i planer, els va dir que, per omplir el dipòsit de benzina, havien de tenir diners. Curt i ras, els va aconsellar que posaren una paradeta al mercat medieval, als Apalatxes, per guanyar centaus, i que l’anomenaren Nóos (la transcripció del castellà antic al modern significa “nos vamos a forrar”. Nota del Traductor).

Pensat i fet, muntaren parada cada dissabte laboral. Gent vinguda de tots els estats els compraven els articles exposats, com ara ampolletes de colònia marca Tintoretto, Chispas, Alada i Eau de Ibiza de 70ml; atxes que havien pertanyut als millors aizkolaris i que havien tallat els troncs més grossos; i polseres de quadradets de fusta amb imatges religioses vernissades i de colors que guarien els infants dels càncers i les discapacitats més estranyes.

Havien passat anys bons amb aquella botiga de carrer. Havien fet grans amics i millor caixa. Un dia, però, la muller d’un pastor d’ovelles, es va queixar que la colònia Alada que temps enrere li havien venut havia tacat tots els jerseis que feia servir per munyir els remugants, i que allò no era pas possible perquè ni amb el suc d’unes arrels del bosc anomenades Vanish Kalia Llevataques havia pogut traure aquells medallons groguencs de l’uniforme laboral. Els joves prínceps, que també eren ducs, van dir: “Nóos!? Déu ens guard! No hi tenim res a veure, estimada munyidora. No seran taques de líquid seminal del seu benvolgut marit?” La pobra pastora, ofesa, es va posar en contacte amb l’OCU, un organisme del consell del poblat que vetllava per solucionar les possibles trifulgues entre els vilatans.

En el consell local, però, hi era representat un vell mandatari reial anomenat Uanca, els avantpassats del qual pertanyien a una de les 7 nacions d’indis de Nord-amèrica. En el decurs del plet sobre les taques de Nóos, aquell venerable rei va afirmar, amb solemnitat: “Qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada…”

La part final d’aquest conte no ens ha arribat complet, malauradament, fins als nostres dies. Tanmateix, un grup de científics que treballa amb manuscrits antics i arqueologia bíblica ha descobert un papir on apareix un discurs, presumptament amb el nom d’un rei anomenat Uanca i dirigit a la seua tribu (el manuscrit va signat per un tal Joan, que s’autoproclama apòstol). El discurs, que segons els experts forma part d’un plet comercial on intervindrien altres individus de moment desconeguts, fa així:

―M’ompli d’una satisfacció fonda felicitar-vos en unes dates tan assenyalades com aquestes. La crisi, fatal, que ens afecta a tothom actualment, no ha d’entrebancar els nostres somnis emprenedors, ni tampoc destorbar-nos, amb falsos sorolls i xivarri, del bon camí. En aquest camí, cometrem errors, tots, amics i familiars, sense excepció, però allò important és continuar avançant. Els qui hui seieu a l’altra banda d’aquí bé que ho sabeu, o ja no recordeu quan cobràveu la prestació per l’atur alhora que treballàveu en negre?; o quan li demanàveu factures en B al llanterner que us canviava el lavabo? Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra ―en aquell moment el rei llançà un xicotet cudol rere el tro on seia, sota unes oliveres, tal com mostra una il·lustració polícroma.

»Veig que comenceu a retirar-vos muts, capcots, i que deixeu al vostre pas un camí empedrat però imperceptible. Així doncs ―va dir, dirigint-se a una jove i al seu marit ros, alt i d’ulls blaus, la identitat dels quals no s’ha pogut desxifrar encara―, si ningú no us ha condemnat, jo tampoc no us condemne. Brindem, doncs, amb xampany francés, fumem la pipa de la pau i marxem als Alps a fer unes passades amb la taula de snowboard.

Fi.

dissabte, 24 de desembre del 2011

Innocent (amb ena geminada)

Des de fa dies que em desperte ben d’hora. Cap a les cinc de la matinada, el follet biològic em diu que és hora de deixar d’humitejar amb baveta el coixinar. Com de costum, però més aviat, faig repàs de la premsa nacional (Ara, Vilaweb, Nació Digital, El Punt/Avui) i internacional (El País, Público, The Guardian, El Mundo). M’agrada començar pels grans titulars (“Què n’és de González Pons?”) i acabar amb l’opinió dels articulistes. És una sort aixecar-se ben d’hora, perquè, a més de complir amb el pla Guardiola, ets dels primers a trobar les actualitzacions de la premsa escrita. Et sents un més de la redacció.

Hui, però, m’he quedat "bocabadat" (de veres que algú fa servir aquest adjectiu en la vida real?). Coneixeu aquells anuncis que col·loquen a sota dels articles i notícies? Sí, aquells que venen missatges com “Dos tallas max de pecho sin cirugía. Sé la primera en conseguirlo. Aumentax.”, o “Quieres un Ipad 2?”. Són icones i espais publicitaris que sovint ens passen desapercebuts, ja que n’hem fet l’aprenentatge previ i la ment els discrimina automàticament perquè no ens interessen gens ni mica. El cas és que, després de llegir l’article d’en Monzó, m'he fixat, involuntàriament, en un missatge: “¿Qué dan por tu nómina? Encuentra el banco con el regalo que más te interesa por domiciliar tu nómina.”

Al principi pensava que era una visió il·lusòria. Dues hores més tard, però, encara em preguntava per què la meua ment no havia discriminat, visualment, aquell missatge (real).  I he arribat a una conclusió (ja sé que el meu punt fort no és la productivitat): em sorprenia que un anunci, a l’estil Rastreator, donara per fet que la majoria dels potencials clients gaudíem d’una nòmina. No m’haguera sorprés trobar-me un anunci comercial que m’oferira un cercador de feina, una oportunitat de negoci, uns cursos de formació contínua, fins i tot una línia de crèdit (!) per a PIMES, però mai de la vida que em buscara un banc amb el regal més sucós per hostatjar la nòmina. Banc-Nòmina-Regal? Amb franquesa, la santíssima trinitat és una qüestió de fe, no d'aritmètica.

Sense voler-ho, he aprés no només que existeix el Banqueator que (encara) ‘regala' presents, sinó que existeix un gènere específic de màrqueting que, com més a prop del 28 de desembre, més accentua la presència frívola i l’efecte en els mitjans virtuals. Amb tot, gràcies per l’aprenentatge i per despertar-me els sants i innocents sentits.

dimarts, 20 de desembre del 2011

'Ex libris'

D'Empar Moliner, Quim Monzó, William S. Burroughs, Kirmen Uribe i Sergi Pàmies. D'ells han sigut els llibres que he triat de les biblioteques universitàries per llegir aquestes festes de Nadal. De la primera, T'estimo si he begut, que ja l'havia llegit a mitges abans; del segon, Mil cretins; de l'autor nord-americà, L'esmorzar nu; del jove poeta i novel·lista basc, Bilbao-New-York Bilbao; i, finalment, d'en Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Com a adquisició per a la biblioteca personal, m'he demanat Primavera, estiu, etcètera, de na Marta Rojals. Tal com diu una cita que vaig llegir fa poc en Internet: "Els qui llegim fem descobriments, com els científics, però ells en fan molt de tant en tant i els lectors en fem cada dia." (Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa, 1994). Bona lectura i bones festes.

dijous, 15 de desembre del 2011

Què han de fer un valencià, un català i un mallorquí a Madrid?

Doncs, precisament, açò:

"SM Joan Carles de Borbó
Rei d’Espanya
Palau de la Zarzuela
Madrid, 14 de desembre 2011

Rei d’Espanya,

He vingut a comunicar-vos que volem sortir del regne d’Espanya. Tot i així, agraeixo la vostra invitació. Com a persona us respecto i us mostro cortesia. Ara bé, la crida a visitar-vos avui és institucional, i en aquest sentit, he considerat que havia de protestar per la naturalesa, l’actitud i la posició de la institució que encarneu. La protesta es basa en tres principis:

1. Els que m’han votat també volen votar la independència del nostre país, i per tant no es poden sotmetre a una corona que lidera les forces armades amb la missió de preservar la unitat d’Espanya. No podem estar d’acord amb una figura com la vostra que nega, per llei i per força, el dret a l’autodeterminació. No acceptem unions imposades; les amistats i el diàleg han de ser lliures.

2. Un cap d’estat que no ha estat elegit a les urnes i que constitueix l’única figura del funcionariat que es transmet per via sanguínia, va en contra dels principis més elementals de la democràcia. Com a republicans i com a ciutadans de ple dret, èticament i per respecte als nostres 256.393 votants, no ho podem reconèixer.

3. Des de fa anys, hem estat reclamant transparència i fiscalització parlamentària de la Casa Reial, primer a Madrid i després a Estrasburg. No hem obtingut cap gest ni resposta. Els fets demostren que aquesta transparència és del tot necessària, sobretot en hores greus, en què les persones estan acusant el dany de la crisi. S’està ferint la sensibilitat social, nosaltres ens considerem ignorats i jutgem que les vies del diàleg s’han estroncat.

Aquest seria el moment adequat per evocar l’antic jurament que es feia als nostres reis segles enrere i que entenem s’ha interromput:

“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.”

Per tot plegat, voldria fer-vos arribar el mandat que m’han encomanat els votants de la coalició que encapçalo; que nosaltres anhelem viure en plena llibertat i volem sortir del Regne d’Espanya. I m’agradaria fer-vos arribar la meva convicció de fons; que com amics ens avindríem més i millor que no pas com a amos i súbdits.

Ben cordialment,

Alfred Bosch
Portaveu ERC-RCat-CatSí
Diputat al Congrés espanyol"

(Carta que ha fet arribar Esquerra Republicana al borbó)

dimecres, 14 de desembre del 2011

..._/\__/\__/\__________________

La crosta nostra. Viure en un 'poble dormitori' com Crevillent té els seus avantatges. Pots observar grans quantitats de morts vivents (també coneguts com a 'no-morts') sense haver d'engegar la Fox. Batinets; tesis cum laude sobre permanents; garrepes viscerals; xovinisme aromaticomedicinal; i pensament corintelladesc, conformen aquesta Walking Dead endèmica. Tothom camina amb la mateixa sonsònia, al compàs del no-res: el coma cultural induït. 

Sempre hi ha un pedaç per a un descosit. M'han dit que l'ajuntament de Crevillent subhasta, en forma de col·leccionables, els vidres del fal·lus blau, anomenat obelisc. Algun regidor podrà fer-lo servir de vidre de butxaca, per allò de traure'l en algun lavabo públic (el contrast entre el blanc i blau pot ser d'allò més suggeridorament al·lucinant).

Plou sobre blau. Quants litres de laca Nelly farà servir Sor Mallol per mantenir trempat el tupé arriba españa que llueix? No he vist una versatilitat versallesca capil·lar tal des dels temps d'institut, en què estudiàvem els habsburg i els borbons.

Pidolar normalitat. "Un miracle, un miracle, Crevillent ja té teatre!", cantaran les corals. I és que don Asencio ho té ben muntat: tira la pedra (i la tanca) i amaga la mà. Don Cèsar, com sempre, fent escola: aquí, pose un teatre, allà, un succedani de mindola. I tothom feliç i content, a dormir, eternament. Ben mirat, millor un descampat, perquè amb l'empatx de sarsueles, mataran totes les güeles.

Casat amb la paràfrasi. Defecte dels qui som poc assenyats. Em passa la que a aquell gran pensador espanyol, Santiago Bernabéu: M'agrada Crevillent, malgrat els crevillentins.




















                           Remake de la bijou

dimarts, 6 de desembre del 2011

Benvinguts al Crevillent del segle XVII

Amb motiu de la Declaració d'Interés Turístic Internacional de la Setmana Santa de Crevillent, presentaré aquest disseny perquè puga esdevenir cartell oficial. L'eslògan: "ITI, International Tourist Interest (un 'INRI' revisat, en sintonia amb els nous temps)"


retocat meu a partir d'un stencil de Banksy
(descarregueu-vos la foto i brodeu-vos-la
en la vesta)

dijous, 1 de desembre del 2011

El pixampolles

Del verb pixar i el substantiu ampolla, en plural. Naix, doncs, el 'pixampolles'. O el 'pixabotelles'. "m. inv. Persona que, atacada d'una forta pixera nocturna i sense orinal a l'abast (sota el llit), tira mà ―i piu― d'una ampolla d'aigua mineral natural buida per vessar-hi l'orina." El substantiu compost és d'encuny propi, acabandet d'eixir hui mateix, i el parisc per la necessitat de fixar el sentit d'un acte que, tot i resultar extravagant a primer cop d'ull, és més comú del que us penseu. Espere que l'IEC l'incloga en la propera edició del diccionari, el DIEC3.

Orfes de pixador. Perquè, sincerem-nos: ¿quin home no ha pixat mai, quasi sempre o de vegades en una ampolla buida de Viladrau, Font Vella, Ribes o Font del Regàs d'1,5l o 2l, durant una nit freda i fosca d'hivern? Qui estiga lliure d'ampolla, que tire la primera gota. Jo, confesse ―com diria en Cabré― que ho he fet sovint al llarg dels darrers anys (sense discriminar l'estació), fins i tot amb parella, amb la qual cosa ja podeu donar per desbaratades les teories que s'afanyaran a dir que això és cosa de fadrins sense ofici ni benefici o de gent amb problemes úrics. Res més lluny de la realitat? La realitat era a 2000 i tants quilòmetres! La bona qüestió és que jo guardava el secret amb una certa discreció (tan sols ho sabia la meua ex, que a desgrat ho suportava; algun amic, que no s'espanta de res; i déu, que tot ho veu), fins que vaig arribar a Anglaterra i, rere el sofà de l'habitació que compartisc amb un altre company valencià, em vaig trobar un autèntic celler d'orins, amb un color que no tenia res a envejar al millor Oak Whisky d'Escòcia. Mogut per un mecanisme de sospita universal, he deduït que no som els dos únics homes que practiquem el pixampollisme. El pixampollisme no s'aprén per imitació, sinó que en els mascles de la nostra espècie i del nostre segle és una conducta adaptativa. Jo no vaig tenir referents anteriors. Allà on hi ha homes i ampolles, hi ha d'haver, amagat i esforçant-se per avançar, algun pixampolles.

Pixampollisme: un univers d'avantatges. Per als qui encara (!) no sou practicants del pixampollisme (aquí, a Anglaterra, ja ho faig córrer com a pissbottling), podeu estar-hi tranquils i segurs si us n'hi voleu iniciar. És totalment higiènic, això sí, sempre que feu una pixarrada per botella i per nit, no feu com un que conec i n'ompliu 4 o 5 fins al tap. Tampoc no us preocupeu per la grandària del piu ni de com encabir-lo en la boca de l'ampolla. Una recomanació, si de cas: mai hi estaqueu la cabota a pressió, perquè la física diu que l'aire de dins voldrà eixir, i la mullada de moqueta o parquet o rajoles i mans serà inevitable. Les nóvies, patidores de mena, tampoc no s'han d'amoïnar gaire per la imatge del seu company. Xicones, hem d'aconseguir que la societat valore i accepte positivament aquesta pràctica (recordeu el neguit provocat pels prejudicis culturals amb l'arribada dels tampons ―fins i tot ara les àvies s'estaquen que dóna gust el cotó en pèl cilíndric).

En la foscor de la nit. L'home que es mou a mitjanit per anar a pixar al lavabo no és més viril que el que es posa de gaidó i al cantó del llit i fa una pixadeta ràpida, inodora i neta, sense enrenou ni deixar fred el llit i sola la companya! Hem de fer memòria de com d'antihigiènic era el pixador tradicional que deixàvem sota el llit tota la nit? Per als nadons, el pixador està bé, però el pixampollisme és encara millor: els ajuda amb la punteria (tècnicament: precocitat en el domini de la motricitat fina i el control específic dels esfínters) i es tanca, amb el tap, de forma estanca (disculpeu el meu mariuserranisme accidental). També he mirat de desenvolupar un model de neologisme per a les dones que no volen pixar a la comuna i que, per raons púbiques, no poden fer-ho en una ampolla de plàstic comercial però que tenen les seues pròpies pràctiques secretes per evitar la fredor d'una tassa de vàter (espere amb deler els vostres suggeriments i revelacions).

Fer les necessitats (estrictament lingüístiques). Com deia, els neologismes apareixen quan necessitem definir un objecte o concepte que abans no existia. El meu nou compost, creat mitjançant el mètode de la composició, tan sols esdevindrà neologisme en el diccionari de l'Institut amb la vostra ajuda, ja que, segons l'enciclopèdia, el seu ús dependrà de l'acceptació dels parlants. Per això us encoratge a que eixiu de l'orinal, vull dir, de l'armari de les pràctiques moralment i cultural prohibides, i feu córrer la pràctica pixampollera perquè agafe solera, només així la paraula de nova planta arribarà a la porcellana blanca (ara sí) dels diccionaris. Endavant pixampolles!

Una imatge que passarà a la història