dimecres, 14 de desembre de 2011

..._/\__/\__/\__________________

La crosta nostra. Viure en un 'poble dormitori' com Crevillent té els seus avantatges. Pots observar grans quantitats de morts vivents (també coneguts com a 'no-morts') sense haver d'engegar la Fox. Batinets; tesis cum laude sobre permanents; garrepes viscerals; xovinisme aromaticomedicinal; i pensament corintelladesc, conformen aquesta Walking Dead endèmica. Tothom camina amb la mateixa sonsònia, al compàs del no-res: el coma cultural induït. 

Sempre hi ha un pedaç per a un descosit. M'han dit que l'ajuntament de Crevillent subhasta, en forma de col·leccionables, els vidres del fal·lus blau, anomenat obelisc. Algun regidor podrà fer-lo servir de vidre de butxaca, per allò de traure'l en algun lavabo públic (el contrast entre el blanc i blau pot ser d'allò més suggeridorament al·lucinant).

Plou sobre blau. Quants litres de laca Nelly farà servir Sor Mallol per mantenir trempat el tupé arriba españa que llueix? No he vist una versatilitat versallesca capil·lar tal des dels temps d'institut, en què estudiàvem els habsburg i els borbons.

Pidolar normalitat. "Un miracle, un miracle, Crevillent ja té teatre!", cantaran les corals. I és que don Asencio ho té ben muntat: tira la pedra (i la tanca) i amaga la mà. Don Cèsar, com sempre, fent escola: aquí, pose un teatre, allà, un succedani de mindola. I tothom feliç i content, a dormir, eternament. Ben mirat, millor un descampat, perquè amb l'empatx de sarsueles, mataran totes les güeles.

Casat amb la paràfrasi. Defecte dels qui som poc assenyats. Em passa la que a aquell gran pensador espanyol, Santiago Bernabéu: M'agrada Crevillent, malgrat els crevillentins.




















                           Remake de la bijou

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada