diumenge, 25 de desembre de 2011

Un conte de reis


Temps era temps, hi havia un rei la filla del qual volia maridar-se amb un jove ros, alt i d’ulls blaus vingut de les terres del nord. La muller del rei, impressionada per la bellesa d’aquell benplantat, va exclamar: Mátame, camión! Era un senyal inequívoc d’aprovació. Es féu un gran convit reial i acudiren milers de convidats. De postres, menjaren Ferrero Rocher Premium, tiramisú de 25 làmines i cabell d’àngel pastat al mateix paradís.

Passà el temps, la jove parella tingué fills, comprà un quad marca Yamaha ATV 450 amb què recorreren les muntanyes rocoses dels Estats Units i criaren un yorkshire terrier anomenat Sabino. Vet aquí, però, que la quadrimoto es va aturar, sense benzina. La jove parella, ofuscada, telefonà al poblat Can Sarsuela per demanar ajuda, amb una única trucada d’emergència de què disposaven al mòbil d’ell. El rei, solidari i planer, els va dir que, per omplir el dipòsit de benzina, havien de tenir diners. Curt i ras, els va aconsellar que posaren una paradeta al mercat medieval, als Apalatxes, per guanyar centaus, i que l’anomenaren Nóos (la transcripció del castellà antic al modern significa “nos vamos a forrar”. Nota del Traductor).

Pensat i fet, muntaren parada cada dissabte laboral. Gent vinguda de tots els estats els compraven els articles exposats, com ara ampolletes de colònia marca Tintoretto, Chispas, Alada i Eau de Ibiza de 70ml; atxes que havien pertanyut als millors aizkolaris i que havien tallat els troncs més grossos; i polseres de quadradets de fusta amb imatges religioses vernissades i de colors que guarien els infants dels càncers i les discapacitats més estranyes.

Havien passat anys bons amb aquella botiga de carrer. Havien fet grans amics i millor caixa. Un dia, però, la muller d’un pastor d’ovelles, es va queixar que la colònia Alada que temps enrere li havien venut havia tacat tots els jerseis que feia servir per munyir els remugants, i que allò no era pas possible perquè ni amb el suc d’unes arrels del bosc anomenades Vanish Kalia Llevataques havia pogut traure aquells medallons groguencs de l’uniforme laboral. Els joves prínceps, que també eren ducs, van dir: “Nóos!? Déu ens guard! No hi tenim res a veure, estimada munyidora. No seran taques de líquid seminal del seu benvolgut marit?” La pobra pastora, ofesa, es va posar en contacte amb l’OCU, un organisme del consell del poblat que vetllava per solucionar les possibles trifulgues entre els vilatans.

En el consell local, però, hi era representat un vell mandatari reial anomenat Uanca, els avantpassats del qual pertanyien a una de les 7 nacions d’indis de Nord-amèrica. En el decurs del plet sobre les taques de Nóos, aquell venerable rei va afirmar, amb solemnitat: “Qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada…”

La part final d’aquest conte no ens ha arribat complet, malauradament, fins als nostres dies. Tanmateix, un grup de científics que treballa amb manuscrits antics i arqueologia bíblica ha descobert un papir on apareix un discurs, presumptament amb el nom d’un rei anomenat Uanca i dirigit a la seua tribu (el manuscrit va signat per un tal Joan, que s’autoproclama apòstol). El discurs, que segons els experts forma part d’un plet comercial on intervindrien altres individus de moment desconeguts, fa així:

―M’ompli d’una satisfacció fonda felicitar-vos en unes dates tan assenyalades com aquestes. La crisi, fatal, que ens afecta a tothom actualment, no ha d’entrebancar els nostres somnis emprenedors, ni tampoc destorbar-nos, amb falsos sorolls i xivarri, del bon camí. En aquest camí, cometrem errors, tots, amics i familiars, sense excepció, però allò important és continuar avançant. Els qui hui seieu a l’altra banda d’aquí bé que ho sabeu, o ja no recordeu quan cobràveu la prestació per l’atur alhora que treballàveu en negre?; o quan li demanàveu factures en B al llanterner que us canviava el lavabo? Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra ―en aquell moment el rei llançà un xicotet cudol rere el tro on seia, sota unes oliveres, tal com mostra una il·lustració polícroma.

»Veig que comenceu a retirar-vos muts, capcots, i que deixeu al vostre pas un camí empedrat però imperceptible. Així doncs ―va dir, dirigint-se a una jove i al seu marit ros, alt i d’ulls blaus, la identitat dels quals no s’ha pogut desxifrar encara―, si ningú no us ha condemnat, jo tampoc no us condemne. Brindem, doncs, amb xampany francés, fumem la pipa de la pau i marxem als Alps a fer unes passades amb la taula de snowboard.

Fi.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada