dijous, 1 de desembre de 2011

El pixampolles

Del verb pixar i el substantiu ampolla, en plural. Naix, doncs, el 'pixampolles'. O el 'pixabotelles'. "m. inv. Persona que, atacada d'una forta pixera nocturna i sense orinal a l'abast (sota el llit), tira mà ―i piu― d'una ampolla d'aigua mineral natural buida per vessar-hi l'orina." El substantiu compost és d'encuny propi, acabandet d'eixir hui mateix, i el parisc per la necessitat de fixar el sentit d'un acte que, tot i resultar extravagant a primer cop d'ull, és més comú del que us penseu. Espere que l'IEC l'incloga en la propera edició del diccionari, el DIEC3.

Orfes de pixador. Perquè, sincerem-nos: ¿quin home no ha pixat mai, quasi sempre o de vegades en una ampolla buida de Viladrau, Font Vella, Ribes o Font del Regàs d'1,5l o 2l, durant una nit freda i fosca d'hivern? Qui estiga lliure d'ampolla, que tire la primera gota. Jo, confesse ―com diria en Cabré― que ho he fet sovint al llarg dels darrers anys (sense discriminar l'estació), fins i tot amb parella, amb la qual cosa ja podeu donar per desbaratades les teories que s'afanyaran a dir que això és cosa de fadrins sense ofici ni benefici o de gent amb problemes úrics. Res més lluny de la realitat? La realitat era a 2000 i tants quilòmetres! La bona qüestió és que jo guardava el secret amb una certa discreció (tan sols ho sabia la meua ex, que a desgrat ho suportava; algun amic, que no s'espanta de res; i déu, que tot ho veu), fins que vaig arribar a Anglaterra i, rere el sofà de l'habitació que compartisc amb un altre company valencià, em vaig trobar un autèntic celler d'orins, amb un color que no tenia res a envejar al millor Oak Whisky d'Escòcia. Mogut per un mecanisme de sospita universal, he deduït que no som els dos únics homes que practiquem el pixampollisme. El pixampollisme no s'aprén per imitació, sinó que en els mascles de la nostra espècie i del nostre segle és una conducta adaptativa. Jo no vaig tenir referents anteriors. Allà on hi ha homes i ampolles, hi ha d'haver, amagat i esforçant-se per avançar, algun pixampolles.

Pixampollisme: un univers d'avantatges. Per als qui encara (!) no sou practicants del pixampollisme (aquí, a Anglaterra, ja ho faig córrer com a pissbottling), podeu estar-hi tranquils i segurs si us n'hi voleu iniciar. És totalment higiènic, això sí, sempre que feu una pixarrada per botella i per nit, no feu com un que conec i n'ompliu 4 o 5 fins al tap. Tampoc no us preocupeu per la grandària del piu ni de com encabir-lo en la boca de l'ampolla. Una recomanació, si de cas: mai hi estaqueu la cabota a pressió, perquè la física diu que l'aire de dins voldrà eixir, i la mullada de moqueta o parquet o rajoles i mans serà inevitable. Les nóvies, patidores de mena, tampoc no s'han d'amoïnar gaire per la imatge del seu company. Xicones, hem d'aconseguir que la societat valore i accepte positivament aquesta pràctica (recordeu el neguit provocat pels prejudicis culturals amb l'arribada dels tampons ―fins i tot ara les àvies s'estaquen que dóna gust el cotó en pèl cilíndric).

En la foscor de la nit. L'home que es mou a mitjanit per anar a pixar al lavabo no és més viril que el que es posa de gaidó i al cantó del llit i fa una pixadeta ràpida, inodora i neta, sense enrenou ni deixar fred el llit i sola la companya! Hem de fer memòria de com d'antihigiènic era el pixador tradicional que deixàvem sota el llit tota la nit? Per als nadons, el pixador està bé, però el pixampollisme és encara millor: els ajuda amb la punteria (tècnicament: precocitat en el domini de la motricitat fina i el control específic dels esfínters) i es tanca, amb el tap, de forma estanca (disculpeu el meu mariuserranisme accidental). També he mirat de desenvolupar un model de neologisme per a les dones que no volen pixar a la comuna i que, per raons púbiques, no poden fer-ho en una ampolla de plàstic comercial però que tenen les seues pròpies pràctiques secretes per evitar la fredor d'una tassa de vàter (espere amb deler els vostres suggeriments i revelacions).

Fer les necessitats (estrictament lingüístiques). Com deia, els neologismes apareixen quan necessitem definir un objecte o concepte que abans no existia. El meu nou compost, creat mitjançant el mètode de la composició, tan sols esdevindrà neologisme en el diccionari de l'Institut amb la vostra ajuda, ja que, segons l'enciclopèdia, el seu ús dependrà de l'acceptació dels parlants. Per això us encoratge a que eixiu de l'orinal, vull dir, de l'armari de les pràctiques moralment i cultural prohibides, i feu córrer la pràctica pixampollera perquè agafe solera, només així la paraula de nova planta arribarà a la porcellana blanca (ara sí) dels diccionaris. Endavant pixampolles!

Una imatge que passarà a la història

2 comentaris:

  1. Xama, sent dir-te que les dones no tenim ningun mètode que ens estalvie haver d'abandonar la "calentoreta" del llit per anar a pixar. En aquest sentit, no som tan afortunades com vosaltres.
    A part d'això, tu tenies una novia molt consentidora eh? Jo si algun dia tinc per novio un pixampolles l'enviaré al servei. Si jo m'he d'alçar per a pixar ell, encara que siga per solidaritat, també. jajaja
    Com sempre, m'he rigut molt llegint el teu blog però més si el tema tracta de coses estranyes que feu els homes com aquesta, les dones volem saber més. Conta'ns ;)
    besets d'una cairera que està pà establir xDD

    ResponElimina