diumenge, 25 de desembre de 2011

Un conte de reis


Temps era temps, hi havia un rei la filla del qual volia maridar-se amb un jove ros, alt i d’ulls blaus vingut de les terres del nord. La muller del rei, impressionada per la bellesa d’aquell benplantat, va exclamar: Mátame, camión! Era un senyal inequívoc d’aprovació. Es féu un gran convit reial i acudiren milers de convidats. De postres, menjaren Ferrero Rocher Premium, tiramisú de 25 làmines i cabell d’àngel pastat al mateix paradís.

Passà el temps, la jove parella tingué fills, comprà un quad marca Yamaha ATV 450 amb què recorreren les muntanyes rocoses dels Estats Units i criaren un yorkshire terrier anomenat Sabino. Vet aquí, però, que la quadrimoto es va aturar, sense benzina. La jove parella, ofuscada, telefonà al poblat Can Sarsuela per demanar ajuda, amb una única trucada d’emergència de què disposaven al mòbil d’ell. El rei, solidari i planer, els va dir que, per omplir el dipòsit de benzina, havien de tenir diners. Curt i ras, els va aconsellar que posaren una paradeta al mercat medieval, als Apalatxes, per guanyar centaus, i que l’anomenaren Nóos (la transcripció del castellà antic al modern significa “nos vamos a forrar”. Nota del Traductor).

Pensat i fet, muntaren parada cada dissabte laboral. Gent vinguda de tots els estats els compraven els articles exposats, com ara ampolletes de colònia marca Tintoretto, Chispas, Alada i Eau de Ibiza de 70ml; atxes que havien pertanyut als millors aizkolaris i que havien tallat els troncs més grossos; i polseres de quadradets de fusta amb imatges religioses vernissades i de colors que guarien els infants dels càncers i les discapacitats més estranyes.

Havien passat anys bons amb aquella botiga de carrer. Havien fet grans amics i millor caixa. Un dia, però, la muller d’un pastor d’ovelles, es va queixar que la colònia Alada que temps enrere li havien venut havia tacat tots els jerseis que feia servir per munyir els remugants, i que allò no era pas possible perquè ni amb el suc d’unes arrels del bosc anomenades Vanish Kalia Llevataques havia pogut traure aquells medallons groguencs de l’uniforme laboral. Els joves prínceps, que també eren ducs, van dir: “Nóos!? Déu ens guard! No hi tenim res a veure, estimada munyidora. No seran taques de líquid seminal del seu benvolgut marit?” La pobra pastora, ofesa, es va posar en contacte amb l’OCU, un organisme del consell del poblat que vetllava per solucionar les possibles trifulgues entre els vilatans.

En el consell local, però, hi era representat un vell mandatari reial anomenat Uanca, els avantpassats del qual pertanyien a una de les 7 nacions d’indis de Nord-amèrica. En el decurs del plet sobre les taques de Nóos, aquell venerable rei va afirmar, amb solemnitat: “Qualsevol actuació censurable haurà de ser jutjada i sancionada…”

La part final d’aquest conte no ens ha arribat complet, malauradament, fins als nostres dies. Tanmateix, un grup de científics que treballa amb manuscrits antics i arqueologia bíblica ha descobert un papir on apareix un discurs, presumptament amb el nom d’un rei anomenat Uanca i dirigit a la seua tribu (el manuscrit va signat per un tal Joan, que s’autoproclama apòstol). El discurs, que segons els experts forma part d’un plet comercial on intervindrien altres individus de moment desconeguts, fa així:

―M’ompli d’una satisfacció fonda felicitar-vos en unes dates tan assenyalades com aquestes. La crisi, fatal, que ens afecta a tothom actualment, no ha d’entrebancar els nostres somnis emprenedors, ni tampoc destorbar-nos, amb falsos sorolls i xivarri, del bon camí. En aquest camí, cometrem errors, tots, amics i familiars, sense excepció, però allò important és continuar avançant. Els qui hui seieu a l’altra banda d’aquí bé que ho sabeu, o ja no recordeu quan cobràveu la prestació per l’atur alhora que treballàveu en negre?; o quan li demanàveu factures en B al llanterner que us canviava el lavabo? Aquell de vosaltres que no tinga pecat, que tire la primera pedra ―en aquell moment el rei llançà un xicotet cudol rere el tro on seia, sota unes oliveres, tal com mostra una il·lustració polícroma.

»Veig que comenceu a retirar-vos muts, capcots, i que deixeu al vostre pas un camí empedrat però imperceptible. Així doncs ―va dir, dirigint-se a una jove i al seu marit ros, alt i d’ulls blaus, la identitat dels quals no s’ha pogut desxifrar encara―, si ningú no us ha condemnat, jo tampoc no us condemne. Brindem, doncs, amb xampany francés, fumem la pipa de la pau i marxem als Alps a fer unes passades amb la taula de snowboard.

Fi.

dissabte, 24 de desembre de 2011

Innocent (amb ena geminada)

Des de fa dies que em desperte ben d’hora. Cap a les cinc de la matinada, el follet biològic em diu que és hora de deixar d’humitejar amb baveta el coixinar. Com de costum, però més aviat, faig repàs de la premsa nacional (Ara, Vilaweb, Nació Digital, El Punt/Avui) i internacional (El País, Público, The Guardian, El Mundo). M’agrada començar pels grans titulars (“Què n’és de González Pons?”) i acabar amb l’opinió dels articulistes. És una sort aixecar-se ben d’hora, perquè, a més de complir amb el pla Guardiola, ets dels primers a trobar les actualitzacions de la premsa escrita. Et sents un més de la redacció.

Hui, però, m’he quedat "bocabadat" (de veres que algú fa servir aquest adjectiu en la vida real?). Coneixeu aquells anuncis que col·loquen a sota dels articles i notícies? Sí, aquells que venen missatges com “Dos tallas max de pecho sin cirugía. Sé la primera en conseguirlo. Aumentax.”, o “Quieres un Ipad 2?”. Són icones i espais publicitaris que sovint ens passen desapercebuts, ja que n’hem fet l’aprenentatge previ i la ment els discrimina automàticament perquè no ens interessen gens ni mica. El cas és que, després de llegir l’article d’en Monzó, m'he fixat, involuntàriament, en un missatge: “¿Qué dan por tu nómina? Encuentra el banco con el regalo que más te interesa por domiciliar tu nómina.”

Al principi pensava que era una visió il·lusòria. Dues hores més tard, però, encara em preguntava per què la meua ment no havia discriminat, visualment, aquell missatge (real).  I he arribat a una conclusió (ja sé que el meu punt fort no és la productivitat): em sorprenia que un anunci, a l’estil Rastreator, donara per fet que la majoria dels potencials clients gaudíem d’una nòmina. No m’haguera sorprés trobar-me un anunci comercial que m’oferira un cercador de feina, una oportunitat de negoci, uns cursos de formació contínua, fins i tot una línia de crèdit (!) per a PIMES, però mai de la vida que em buscara un banc amb el regal més sucós per hostatjar la nòmina. Banc-Nòmina-Regal? Amb franquesa, la santíssima trinitat és una qüestió de fe, no d'aritmètica.

Sense voler-ho, he aprés no només que existeix el Banqueator que (encara) ‘regala' presents, sinó que existeix un gènere específic de màrqueting que, com més a prop del 28 de desembre, més accentua la presència frívola i l’efecte en els mitjans virtuals. Amb tot, gràcies per l’aprenentatge i per despertar-me els sants i innocents sentits.

dimarts, 20 de desembre de 2011

'Ex libris'

D'Empar Moliner, Quim Monzó, William S. Burroughs, Kirmen Uribe i Sergi Pàmies. D'ells han sigut els llibres que he triat de les biblioteques universitàries per llegir aquestes festes de Nadal. De la primera, T'estimo si he begut, que ja l'havia llegit a mitges abans; del segon, Mil cretins; de l'autor nord-americà, L'esmorzar nu; del jove poeta i novel·lista basc, Bilbao-New-York Bilbao; i, finalment, d'en Sergi Pàmies, Si menges una llimona sense fer ganyotes.

Com a adquisició per a la biblioteca personal, m'he demanat Primavera, estiu, etcètera, de na Marta Rojals. Tal com diu una cita que vaig llegir fa poc en Internet: "Els qui llegim fem descobriments, com els científics, però ells en fan molt de tant en tant i els lectors en fem cada dia." (Josep Valls, Sant Feliu de Pallerols, la Garrotxa, 1994). Bona lectura i bones festes.

dijous, 15 de desembre de 2011

Què han de fer un valencià, un català i un mallorquí a Madrid?

Doncs, precisament, açò:

"SM Joan Carles de Borbó
Rei d’Espanya
Palau de la Zarzuela
Madrid, 14 de desembre 2011

Rei d’Espanya,

He vingut a comunicar-vos que volem sortir del regne d’Espanya. Tot i així, agraeixo la vostra invitació. Com a persona us respecto i us mostro cortesia. Ara bé, la crida a visitar-vos avui és institucional, i en aquest sentit, he considerat que havia de protestar per la naturalesa, l’actitud i la posició de la institució que encarneu. La protesta es basa en tres principis:

1. Els que m’han votat també volen votar la independència del nostre país, i per tant no es poden sotmetre a una corona que lidera les forces armades amb la missió de preservar la unitat d’Espanya. No podem estar d’acord amb una figura com la vostra que nega, per llei i per força, el dret a l’autodeterminació. No acceptem unions imposades; les amistats i el diàleg han de ser lliures.

2. Un cap d’estat que no ha estat elegit a les urnes i que constitueix l’única figura del funcionariat que es transmet per via sanguínia, va en contra dels principis més elementals de la democràcia. Com a republicans i com a ciutadans de ple dret, èticament i per respecte als nostres 256.393 votants, no ho podem reconèixer.

3. Des de fa anys, hem estat reclamant transparència i fiscalització parlamentària de la Casa Reial, primer a Madrid i després a Estrasburg. No hem obtingut cap gest ni resposta. Els fets demostren que aquesta transparència és del tot necessària, sobretot en hores greus, en què les persones estan acusant el dany de la crisi. S’està ferint la sensibilitat social, nosaltres ens considerem ignorats i jutgem que les vies del diàleg s’han estroncat.

Aquest seria el moment adequat per evocar l’antic jurament que es feia als nostres reis segles enrere i que entenem s’ha interromput:

“Nós que valem tant com vós, jurem davant vós que no sou millor que nós, que junts valem més que vós, i que us acceptem com rei i sobirà sempre i quan respecteu nostres llibertats i lleis, però si no, NO.”

Per tot plegat, voldria fer-vos arribar el mandat que m’han encomanat els votants de la coalició que encapçalo; que nosaltres anhelem viure en plena llibertat i volem sortir del Regne d’Espanya. I m’agradaria fer-vos arribar la meva convicció de fons; que com amics ens avindríem més i millor que no pas com a amos i súbdits.

Ben cordialment,

Alfred Bosch
Portaveu ERC-RCat-CatSí
Diputat al Congrés espanyol"

(Carta que ha fet arribar Esquerra Republicana al borbó)

dimecres, 14 de desembre de 2011

..._/\__/\__/\__________________

La crosta nostra. Viure en un 'poble dormitori' com Crevillent té els seus avantatges. Pots observar grans quantitats de morts vivents (també coneguts com a 'no-morts') sense haver d'engegar la Fox. Batinets; tesis cum laude sobre permanents; garrepes viscerals; xovinisme aromaticomedicinal; i pensament corintelladesc, conformen aquesta Walking Dead endèmica. Tothom camina amb la mateixa sonsònia, al compàs del no-res: el coma cultural induït. 

Sempre hi ha un pedaç per a un descosit. M'han dit que l'ajuntament de Crevillent subhasta, en forma de col·leccionables, els vidres del fal·lus blau, anomenat obelisc. Algun regidor podrà fer-lo servir de vidre de butxaca, per allò de traure'l en algun lavabo públic (el contrast entre el blanc i blau pot ser d'allò més suggeridorament al·lucinant).

Plou sobre blau. Quants litres de laca Nelly farà servir Sor Mallol per mantenir trempat el tupé arriba españa que llueix? No he vist una versatilitat versallesca capil·lar tal des dels temps d'institut, en què estudiàvem els habsburg i els borbons.

Pidolar normalitat. "Un miracle, un miracle, Crevillent ja té teatre!", cantaran les corals. I és que don Asencio ho té ben muntat: tira la pedra (i la tanca) i amaga la mà. Don Cèsar, com sempre, fent escola: aquí, pose un teatre, allà, un succedani de mindola. I tothom feliç i content, a dormir, eternament. Ben mirat, millor un descampat, perquè amb l'empatx de sarsueles, mataran totes les güeles.

Casat amb la paràfrasi. Defecte dels qui som poc assenyats. Em passa la que a aquell gran pensador espanyol, Santiago Bernabéu: M'agrada Crevillent, malgrat els crevillentins.




















                           Remake de la bijou

dimarts, 6 de desembre de 2011

Benvinguts al Crevillent del segle XVII

Amb motiu de la Declaració d'Interés Turístic Internacional de la Setmana Santa de Crevillent, presentaré aquest disseny perquè puga esdevenir cartell oficial. L'eslògan: "ITI, International Tourist Interest (un 'INRI' revisat, en sintonia amb els nous temps)"


retocat meu a partir d'un stencil de Banksy
(descarregueu-vos la foto i brodeu-vos-la
en la vesta)

dijous, 1 de desembre de 2011

El pixampolles

Del verb pixar i el substantiu ampolla, en plural. Naix, doncs, el 'pixampolles'. O el 'pixabotelles'. "m. inv. Persona que, atacada d'una forta pixera nocturna i sense orinal a l'abast (sota el llit), tira mà ―i piu― d'una ampolla d'aigua mineral natural buida per vessar-hi l'orina." El substantiu compost és d'encuny propi, acabandet d'eixir hui mateix, i el parisc per la necessitat de fixar el sentit d'un acte que, tot i resultar extravagant a primer cop d'ull, és més comú del que us penseu. Espere que l'IEC l'incloga en la propera edició del diccionari, el DIEC3.

Orfes de pixador. Perquè, sincerem-nos: ¿quin home no ha pixat mai, quasi sempre o de vegades en una ampolla buida de Viladrau, Font Vella, Ribes o Font del Regàs d'1,5l o 2l, durant una nit freda i fosca d'hivern? Qui estiga lliure d'ampolla, que tire la primera gota. Jo, confesse ―com diria en Cabré― que ho he fet sovint al llarg dels darrers anys (sense discriminar l'estació), fins i tot amb parella, amb la qual cosa ja podeu donar per desbaratades les teories que s'afanyaran a dir que això és cosa de fadrins sense ofici ni benefici o de gent amb problemes úrics. Res més lluny de la realitat? La realitat era a 2000 i tants quilòmetres! La bona qüestió és que jo guardava el secret amb una certa discreció (tan sols ho sabia la meua ex, que a desgrat ho suportava; algun amic, que no s'espanta de res; i déu, que tot ho veu), fins que vaig arribar a Anglaterra i, rere el sofà de l'habitació que compartisc amb un altre company valencià, em vaig trobar un autèntic celler d'orins, amb un color que no tenia res a envejar al millor Oak Whisky d'Escòcia. Mogut per un mecanisme de sospita universal, he deduït que no som els dos únics homes que practiquem el pixampollisme. El pixampollisme no s'aprén per imitació, sinó que en els mascles de la nostra espècie i del nostre segle és una conducta adaptativa. Jo no vaig tenir referents anteriors. Allà on hi ha homes i ampolles, hi ha d'haver, amagat i esforçant-se per avançar, algun pixampolles.

Pixampollisme: un univers d'avantatges. Per als qui encara (!) no sou practicants del pixampollisme (aquí, a Anglaterra, ja ho faig córrer com a pissbottling), podeu estar-hi tranquils i segurs si us n'hi voleu iniciar. És totalment higiènic, això sí, sempre que feu una pixarrada per botella i per nit, no feu com un que conec i n'ompliu 4 o 5 fins al tap. Tampoc no us preocupeu per la grandària del piu ni de com encabir-lo en la boca de l'ampolla. Una recomanació, si de cas: mai hi estaqueu la cabota a pressió, perquè la física diu que l'aire de dins voldrà eixir, i la mullada de moqueta o parquet o rajoles i mans serà inevitable. Les nóvies, patidores de mena, tampoc no s'han d'amoïnar gaire per la imatge del seu company. Xicones, hem d'aconseguir que la societat valore i accepte positivament aquesta pràctica (recordeu el neguit provocat pels prejudicis culturals amb l'arribada dels tampons ―fins i tot ara les àvies s'estaquen que dóna gust el cotó en pèl cilíndric).

En la foscor de la nit. L'home que es mou a mitjanit per anar a pixar al lavabo no és més viril que el que es posa de gaidó i al cantó del llit i fa una pixadeta ràpida, inodora i neta, sense enrenou ni deixar fred el llit i sola la companya! Hem de fer memòria de com d'antihigiènic era el pixador tradicional que deixàvem sota el llit tota la nit? Per als nadons, el pixador està bé, però el pixampollisme és encara millor: els ajuda amb la punteria (tècnicament: precocitat en el domini de la motricitat fina i el control específic dels esfínters) i es tanca, amb el tap, de forma estanca (disculpeu el meu mariuserranisme accidental). També he mirat de desenvolupar un model de neologisme per a les dones que no volen pixar a la comuna i que, per raons púbiques, no poden fer-ho en una ampolla de plàstic comercial però que tenen les seues pròpies pràctiques secretes per evitar la fredor d'una tassa de vàter (espere amb deler els vostres suggeriments i revelacions).

Fer les necessitats (estrictament lingüístiques). Com deia, els neologismes apareixen quan necessitem definir un objecte o concepte que abans no existia. El meu nou compost, creat mitjançant el mètode de la composició, tan sols esdevindrà neologisme en el diccionari de l'Institut amb la vostra ajuda, ja que, segons l'enciclopèdia, el seu ús dependrà de l'acceptació dels parlants. Per això us encoratge a que eixiu de l'orinal, vull dir, de l'armari de les pràctiques moralment i cultural prohibides, i feu córrer la pràctica pixampollera perquè agafe solera, només així la paraula de nova planta arribarà a la porcellana blanca (ara sí) dels diccionaris. Endavant pixampolles!

Una imatge que passarà a la història

dimarts, 22 de novembre de 2011

dimecres, 16 de novembre de 2011

'Sexo, drogas y PP'

«Os espero el día 20 por la noche en Valencia, champán y mujeres». Ho deia, la nit de dimarts en un sopar, Alfonso Rus, president de la Diputació de València i del PP provincial, segur de la victòria electoral. Les associacions feministes i Controla Club s'hauran dut les mans al cap amb la incorrecció política d'Il Cavaliere(t) de Xàtiva. Amb tot, s'ha d'agrair la sinceritat per compartir, amb tothom i sense embuts, els seus hàbits bohemis nocturns. Vosté va per davant, sempre. Mentre que la majoria de polítics fa públiques únicament les seues propietats i renda, vosté ho fa també amb els vicis.

Com que una tal invitació sols la podrien refusar els hipòcrites o els qui no troben al·licient en el plaer que confereix la companyia femenina i l'eufòria de l'alcohol, m'he decidit a traure un bitllet de Talgo Alacant-València per al 20N. I he comprovat, amb frustració, que s'havien exhaurit (el còctel d'alcohol i dones és irresistible per als valencians, sobretot per als casats). He tancat la web de Renfe i he continuat llegint l'article sobre el senyor Rus, per esbrinar si la invitació incloïa la gratuïtat del desplaçamaent fins al cap i casal amb bus organitzat. Contràriament, don Alfonso, conscient de l'ensalada discursiva que acabava d'amollar, va i postil·la poc després, juganer: «las nuestras», les mullers pròpies, no les alienes, s'entén. Aleshores, tot era broma? Gairebé sempre havia pensat que anar de putes era pràctica tant de gent d'esquerres com de dretes, però resulta que sols és d'esquerres. O la dreta ja no és el que era o jo sóc un complet soca. Amb la il·lusió que em feia assistir al bolo i comprovar, de primera mà, l'estratègia que fa servir Rus per enfilar-se als tamborets dels prostíbuls1.

En un altre indret de la grande y libre, el registrador de la propietat de Santa Pola en excedència, Mariano Racoy (a qui un servidor li duia cartes quan hi feia de carter), ha afirmat que modificarà la llei antitabac perquè es puga tornar a fumar en alguns bars. I la vol canviar perquè opina que fumar no és una droga ni una addicció, sinó que "fumar és una virtut" (vegeu imatge a sota). La dreta espanyola és experta a fer dels vicis virtuts, que no ho sabíeu? No sé per què us hi indigneu. La foto, presa als anys 90, és de la revista "El fumador", la Interviú dels homes xemeneia. Tampoc no té desperdici l'estudi que ressalta la portada de la revista esmentada: "Demostrado, la nicotina activa la memoria". Oli en un cresol2 en la prevenció contra l'alzheimer. Paraula dels amics de Racoy (que alhora són amics del seu cosí, el qui deia que ni canvi climàtic ni calentament global). Jo crec que, tot i les afirmacions del líder popular, acabarà deixant la llei tal com està, no fóra que, fumant fumant, ens vinga a tothom un excés de memòria històrica i haja d'acceptar que Franco fou un assassí, un genocida que va cometre crims contra la humanitat, i no solament don Francisco, un paisà a qui es podrà visitar i deixar floretes en una vall de la serra madrilenya.

"Fumar és una virtut". La frase de don Mariano m'ha trasbalsat. Si, segons el periòdic que llig Racoy diàriament (amb la c pronunciem a la manera catalana la j castellana, fricativa velar sorda inexistent en català), a l'Estat espanyol una persona mor a causa del tabac cada deu minuts, sols cap la possibilitat que aquests difunts siguen uns virtuosos i, a més, caídos por Dios y por España (l'estanquera). A partir d'aquest 20N ho sabrem, quan Mariano isca a celebrar la victòria al balcó de Gènova amb una lleugera modificació de la salutació feixista: amb el braç dret tibat però sostenint un cohiba a la mà dreta i una ampolla de Dom Pérignon a l'esquerra.

1Per als qui no coneixeu Rus, dir-vos que és un mascle d'Homo (Sapiens) força més baixet que la resta dels seus congèneres. Un tap de bassa que té a Silvio Berlusconi com a icona a qui imitar. Rus, però, no s'emporta les jovenetes a una gran mansió, sinó que prefereix una barraqueta valenciana vora la marjal. Es mereix un caganer al pessebre.

2Parèmia que significa "ser un remei ràpid i molt eficaç"

diumenge, 13 de novembre de 2011

Per unes sabatilles d'anar per casa eficients

Les eleccions espanyoles fan com la política comercial d’Ikea: això de les repúbliques independents (eficients) és de sabatilles d’anar per casa; el bipartidisme monàrquic ens dóna la benvinguda amb llibre d’instruccions únic, gran i indivisible per al mobiliari públic.

dissabte, 12 de novembre de 2011

Descansen en pau (i 'glamour'!)

Metro, el principal periòdic gratuït d’Anglaterra, ens informa que un paio rus, un historiador de 45 anys i que parla 13 llengües, ha estat detingut per la policia perquè es dedicava a profanar tombes de dones que havien traspassat recentment i perquè emmagatzemava els cossos (exactament 29 cadàvers femenins d’entre 15 i 25 anys) al seu xicotet apartament. No es limitava, però, a ficar les mòmies en potets en conserva per a després fer-se un bon arròs amb pota, sinó que les exposava aquí i allà per tota la casa i les abillava amb molt i molt de glamour. Hi posava tant de zel a l’hora de vestir les difuntes que, segons la policia, quan les van trobar semblaven “nines”, ja que les arreglava amb bright, colourful dresses.

Carregar-li el mort (i amb raó). El cas s’ha destapat perquè els pares del “desenterrador” (sense plaça de funcionari reconeguda), de retorn d’unes llargues vacances, han denunciat a la policia que, l’apartament que compartien amb el fill, semblava la mansió de la família Monster –en versió soviètica. Aquest és, podríem suposar, un nou cas de fill-emperador no emancipat que supera la trentena d’anys i no vol marxar de casa, i tira mà d’imaginació macabra per fer fóra els pares. El encarregats del cas expliquen que, després de la denúncia, van seguir Anatoly Moskvin, el fill de la parella denunciant, i el van enxampar carrejant una maleta plena d’ossos humans.

Les mares perepunyetes i les núvies cadàver. Finalment, la nota de premsa explica que el profanador no ha estat condemnat però que serà sotmés a una anàlisi psicològica. Tothom coneixia la fascinació malaltissa que Anatoly tenia pels cementeris (n’havia visitat més de 750, tal com va afirmar en una entrevista). Així mateix, en un article aparegut en un diari no fa gaire temps, Moskvin va relatar que, a l’edat de 12 anys, fou obligat a fer-li un bes a la cara d’una xiqueta morta d’11 anys durant un enterrament. I pel que podem deduir, aquell bes macabre, (que pel que sembla es fa com a senyal de respecte o ves a saber què), va traumatitzar profundament el nostre amic, que s’ha passat tota la vida intentant oblidar la fredor que desprenen els morts i que notà als llavis, i no ha trobat cap altra estratègia per sentir-se millor que la de maquillar i vestir mortes. O qui sap, potser li va agafar el gustet i, fadrí com estava i sols a casa, es va muntar una festa de Halloween hiperrealista. Mai no ho sabrem.

Sentit comú versus pràctiques populars. La veritat és que jo li he d’estar molt agraït a la meua mare per no haver-me obligat a empassar-me tots els dinars (menjars de calent, que en diem aquí) que, de menut, em feien un fàstic terribilíssim, i que ella substituïa, submisament, per truitetes, pitets de pollastre i hamburgueses casolanes. I és que, amb el temps, m’he acostumat a menjar (quasi) de tot. Si la meua santa mare haguera fet com la senyora Moskvin, ¿qui sap si, de grandet, m’hauria dedicat a assaltar supermercats de nit i pintar de colors els paquets de llentilles, posar llacets rojos a les bledes destinades a l’arròs caldós i omplir de llepolies els sobres de purés de verdura per fer-los una mica més agradables? Mai no ho sabrem, tampoc. El cas és que, ja em perdonareu que acabe l'escrit, però me’n vaig a comprar un paquet de muffins de xocolata.

dimecres, 2 de novembre de 2011

Notícia d’Anglaterra

A Anglaterra, qui ve de fora, té sempre l’anguniosa sensació que el temps s’esgota, que se li escola sense haver-se, amb prous feines, apartat les lleganyes del matí. És com si, una vegada havent sonat el despertador, el destí ens posara un dorsal sexagesimal numerat, com si el temps fóra un jutge de pista que fera sonar un tir vertical i cada jorn esdevinguera un compte enrere. Aquest sentiment de pèrdua temporal contrasta amb la tranquil·litat amena i la parsimònia silent dels plataners, castanyers, nouers i fajos gegantins, de l’esquelet d’alguns dels quals, cauen, com a plomes d’au, les fulles mortes. Cada fulla groga deixa al darrere el propòsit que cada bristolià s’havia plantejat per a l’any que ara acaba. El proper, tornaran a enganxar fulles verdes a les branques, amb nous projectes qui sap si, fins i tot, il·lusionants.

Aquí, quan no ets en un pub o a dins de casa, l’entreteniment és anar al supermercat ASDA i observar les cares, sobretot, de la classe treballadora anglesa. Sempre em fa la sensació que encara duen sobre les galtes, heretat, el cansament provocat per segles de grisa industrialització. Si mai volíeu saber com treballava un ós peresós, només heu d’observar un anglés com escaneja productes en una caixa de supermercat. Duen el tedi inscrit als tatuatges i als moviments corporals. Descuiden com ningú l’aparença, el seu posat, tothora malgirbat. No puc, sinó, trobar fascinant i digna d’objecte d’estudi aquesta forma de ser, d’acarar-se a la feina. En cap moment intenten dissimular el malestar que els provoca la rutina laboral.

De tornada del supermercat, i quasi de nit, escolte amb l’emapetrés El Cigne, per a cello i piano, de Saint Saëns. És una delícia reconfortant. Amb els braços tibats pel pes dels queviures, observe el mant groc que ha provocat la caiguda de fulles, sobre la gespa verda i sota els plataners de tiges inabarcables; tot és regat lleugerament per una llum blana, de comiat; m’estremix un sentiment de felicitat en participar de tanta bellesa. Poc després, i no massa lluny de mi, veig un home assegut en un banc del parc que travesse. Els bancs dels parcs són de fusta, i rarament no presenten, en un cantó, una plaqueta metàl·lica amb una dedicatòria per a una persona que ha traspassat.

El senyor, de mitjana edat, té entre les mans un llibre, que reposa sobre les mans i aquestes sobre les cames, creuades la dreta damunt l’esquerra. De sobte, alça la vista de l’escrit i mira cap endavant, com si buscara alguna cosa perduda entre la línia de cel i les teulades de les cases. Fa una mirada penetrant, de la qual es pot endevinar un pensament de trajectòria existencial, com si buscara un badall d’horitzó on trobar respostes que seran, malauradament, retòriques. Poc després arribe a casa i, dins la mansarda, gitat en l’air mattress de 15₤, comence a escriure, mentre escolte com una pluja fina inicia el castig diari sobre el vidre de la finestra amb so de ferro fundit. Recorde l’escrutini visual d’aquell anglés. I pense que, qui sap si, aquesta mirada vers l’imponderable, és Anglaterra.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

No country for sunglasses


Fa poc més d’una setmana que vaig aterrar a Anglaterra. Es poden traure ben poques conclusions del país en què fa 7 dies que t’estàs. Amb tot, i com que sóc un boquimoll a qui agrada prendre per finals uns judicis provisionals, no em puc estar de fer unes primeres i escadusseres impressions. Sense encara haver aixafat terra anglesa, de l’avió estant i a la meua esquerra, seia un gal·lés que semblava el germà major de Barney, aquell personatge de gola sorollosa dels Simpsons. A causa de les sandàlies d’estiu que duia, vaig poder comprovar que tenia pintades les ungles dels peus. Totes, de roig carmesí. (Us deixe les conclusions sobre el perfil psicològic per a vosaltres.) Fou en aquell moment que em vaig adonar que feia una incursió temporal en una societat ben diferent a la meua. De camí a la cinta transportadora de les maletes, vaig veure com un home adult vestia una faldilla a quadres, anomenada kilt. No sé si anava camí d’Escòcia o no, tampoc em vaig acotxar per verificar si duia el piu a l’aire sota la tela, tal com em diuen que n’és costum.

Són, aquells, els dos primers senyals d’una societat que s’organitza lleugerament a l’inrevés de la meua? No ho sé, és massa aviat per extraure’n conclusions de pes. Tampoc no sé si és molt encertat establir una certa igualtat entre els conceptes “diferent” i “inrevés”, el cas és que del país d’on jo vinc els orificis dels endolls són redons, aquí, a Anglaterra, quadrats; a casa nostra, les finestres compten amb cortines, aquí no; les escales de les cases, al País Valencià, es fan servir per superar els desnivells del terreny i accedir a les plantes superiors de les habitances, mentre que aquí competixen per veure qui fa els esglaons més xicotets, més estrets i amb més pendent; els nightclub no són, en aquestes illes, llocs on els pares duen llurs fills perquè superen la primera fimosi, sinó llocs on gaudir d’un concert o un show artístic de tota mena i per a tota la family (si hi ha una cosa que es fa en família aquí on m’estic és anar al pub a fer-la petar i a agafar el pet); a casa nostra, en canvi, no m’imagine tota la família acudint en processó a una casa de putes, çò és, nightclub (l’estrangerisme no adaptat no coincideix ni amb l’horari d’obertura i tancament d’allà); i què me’n dieu, de les cerveses? Hom, a casa nostra, sempre afirma que la mida no importa, serà per això que aquí demanes una birra de 33cl i t’amollen ben bé una litrona. Et fan sentir que pateixes la síndrome de Koro. D’Anglaterra estant, els homes passem l’aspiradora al parquet emmoquetat, tot imitant l’ànsia de llibertat de Freddie Mercury (però sense la pitrera que mostrava en I want to break free).

Per si fóra poc, quan als Països Catalans encara és hora perquè ens flitem amb perfum aixelles, collons i coll davant l’espill, aquí ja fan la retirada beguts com un llimó i de gaidó cap a les cases; i per descomptat que 1₤ no equival a un 1€, aquesta és, potser, la diferència més gran de totes; bé, la més gran de totes no, ja que, com la lliura –però ara a l’inrevés–, el sol anglés no té res a veure amb l’astre rei valencià. Si en la pel·lícula diària dels valencians l’estrella principal que ho il·lumina tot és el protagonista, en el film dels anglesos el sol no arriba ni a figurant. Aquí, doncs, ser “l’home del temps” és, més que una professió, un handicap ennuvolat. I és que veure la cara de l’home –o la dona– del temps aquí és sinònim de mal temps, i les relacions són odioses. Jo rebatejaria la professió com la de “l’home del mal temps”, definitivament.

Fóra un no parar d’esmentar diferències i “inrevesos” (conduir per l’esquerra; a la working class li ofereixen un gran ventall d’ajudes i subvencions, però no reps res si pateixes una baixa laboral per accident, segons m'informen, paradoxalment…), no obstant això, ho deixaré per més endavant, quan puga jugar a trobar, no les diferències, sinó les semblances (!). De moment, però, tan sols puc afegir una diferència més: des que he xafat terres angleses, no he necessitat ulleres de sol per evitar d'entropessar per l’enlluernament o la temperatura, tal com Ícar, perquè ja em direu què fan unes ulleres de protecció en un país on el fill de Dèdal hagués volat eternament.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

Entre catet i catet, caure hipotesa avall

Classe de català. Verbs. Dijous de bon de matí. Un alumne em preguntà, descarat i burleta:

—Mestre, a que la diferència entre "atendre" i "entendre" és "l'all tendre"? -la classe esclafix a riure.

—Et tornes a equivocar, Antoni, com sempre. És "suspendre". Entre "atendre" i "entendre" hi ha un camí que tu mai no vols recórrer per a "deprendre"1 —li vaig etzibar, fart i avorrit que em boicotejara contínuament les sessions.

Hi ha pupils que demanen, a crits i a fonades, que els caiga tota la força de Pigmalió. Antoni, amb tan sols 11 anys, deia que volia ser llanterner, com son pare. Tot i els esforços, d'aquella jove figuereta, no en podia traure cap ull nou que fes brollar tija jove per poder-la endreçar. Com a mal menor, sempre em quedarà demanar-li que em repare l'aixeta de la pica i m'instal·le l'osmosi inversa. Els mestres mai marxem al llit amb la consciència tranquil·la del tot, tot i saber que no som culpables del mals del món, encara menys de les expectatives dels pares.

________

1 aprendre

dijous, 13 d’octubre de 2011

Una, dues, tres... xocolata belga


Als belgues, això de "parlant la gent s'entén" no els fa el pes. Un any i quatre mesos ha estat l'estat belga sense govern. O dit d'una altra manera: quasi any i mig. En any i mig passen moltes coses: naixen milers de nous xiquets; moren milers de vells ancians; passen, com a mínim, 3 temporades de rebaixes; centenars de milers de faxs de lobbies arriben a les terminals de fax dels centenars d'eurodiputats de Brussel·les; les empreses facturen milers de milions d'euros; milers de bilions de tràilers s'aturen als trilions de bordells de carretera belgues... I ves per on, Bèlgica sense govern i sense que al lleó rampant li hagen caigut els anells, ni les ungles ni la llengua roja. Tampoc no els han hagut de rescatar d'un col·lapse econòmic els capitans sarkos ni les catwomans merkels. (De fet, i segons l'omnipotent Moody's, Bèlgica gaudeix de la segona millor nota quant a la qualificació del seu deute sobirà.)

Convindreu amb mi que, amb una situació com la descrita, si hi ha algú que hauria d'estar acollonit, no és precisament la ciutadania belga (amb any i mig, han tingut temps per fer-ne acudits i travesses de tota mena), sinó els (aspirants a) governants dels estats veïns i llunyans, que tremolen perquè l'excepció no faça el salt a la norma i la gent deixe de votar i deslegitimar les poltrones dels estats bipartidistes que imperen arreu. Jo, si pensara guanyar-me la vida en el partit conservador o progressista de torn de l'estat bipartidista de torn, sí que patiria per aquesta mena d'ERE polític autoinfligit a la belga. Perquè, ben mirat, i tal com han evidenciat flamencs i valons, val més un no-govern que un mal govern.

A Bèlgica, han passat les estacions, el temps de la sembra i la collita, però res no s'ha malbaratat, ja que la xocolata no s'ha fundit, ni la cervesa d'abadia ha baixat de graduació, ni els gofres han perdut la quadratura de les cel·les ensucrades. Ans al contrari, hem -han- de donar gràcies perquè els polítics són molt més prescindibles, i qui sap si, algun dia, amb una mica de sort, els veurem treballar servint gofres amb xocolata calenta i cervesa freda? Eixe dia serà un dia que durarà anys.

Espetecs a 40€


Aquest diumenge marxe per un temps a l’estranger, becat pel ministeri per millorar les meues habilitats en la llengua dels pirates anglesos. Fa dies que ma mare no deixa de rondinar, consirosa, passadís amunt passadís avall, perquè ha rebut un “no” per resposta a la seua proposta d’ataconar-me la maleta amb espetecs i no sé quants pots en conserva i altres productes descompte Dia. Tot i que sóc conscient que, ma mare, com totes les mares de la seua època, han estat programades genèticament i culturalment (a parts iguals) amb aquesta flaca protectora pels cadells, no puc deixar que m’embotisca el passatge amb tota aquella carnassa, perquè li donaré el gust –i la gana– al senyor Michael O’Leary, conseller delegat de Ryanair, i em somriurà amb un recàrrec de 40€ més per excés de pes, per uns espetecs que costen euro-i-poc. (No contenta i encara freturosa, ja pregunta al primogènit de la família, transportista internacional de professió i visitant habitual de les british, si l’autopista per on ell circula queda a tir de pedra d’on jo m’hi estaré.) Sempre he pensat que, balders com anem d’enteniment de la natura humana, els diners invertits en descobrir vida a l’espai exterior o en l’accelerador de partícules és fer el lleig a la intel·ligència i als sentiments humans, necessitats com estan de respostes. Ens estalviaríem fills eixuts i mares passionàries.

Estic de dol. Sí, oficialment, i després de llegir que Iúlia Timoxenko, exprimera ministra ucraïnesa, ha estat condemnada, mesquinament, a 7 anys de presó. Les motivacions per vestir de negre no són polítiques, malgrat que sé que la Iúlia és una gran demòcrata, tot i els possibles errors que l’hagen pogut dur a la garjola. La raó de pes és més sentimental, etèria, perquè he de confessar que sentia una atracció estètica insondable per l’ensaimada o tortell que li coronova la testa i que lluïa amb pas de ferro però elegant. Sí, de sempre, les belleses èlfiques dels Càrpats m’han fet embadalir, i aquesta vegada el cop que m’ha despertat de la meua atmosfera mental onírica ha estat doble. Primer, perquè era una de les poques caps d’estat del vell continent jove, valenta i visualment agradable; en segon terme, perquè tenia l’esperança fonamentada que, en una hipotètica Eurovisió de líders polítics, la Iúlia desbancaria qualsevol carisma centreeuropeu amb el seu posat aparentment fràgil, una veu sirènica i un pentinat imponent que recordava les serralades d’aquell sistema muntanyós quasi europeu.

Hui, després de conéixer la notícia, he estripat el pòster de la Iúlia que tenia enganxat damunt el capçal del meu llit. He plorat desconsoladament, mentre em posava un espetec al cap, en un intent idòlatra d’imitar una dona que em desvetllava. Crec que, com a gest de respecte envers ma mare i totes les dones lluitadores del món, facturaré el salsitxons de la discòrdia. Amb tot, no puc evitar de menjar-me les mans a mossos de ràbia en pensar que els Ianukòvitx i els O’leary es fregaran les mans amb la cansalada embarcada.

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Higiene mòbil

No sé si us he contat alguna vegada què em va passar una vegada ara fa 3 anys. Eixa vegada, jo conduïa el meu Ford Fiesta roig per la carretera A-31, camí de la Universitat de València. Era diumenge. En acabant de dinar, isc disparat com un coet de casa, perquè no volia que se'm fera de nit per la carretera. Pujava tot sol. Com a copilot, duia les carmanyoles amb pilotetes de ma mare i la motxilla escolar, d'on sobreeixia el meu raspall de dents Deliplus de Mercadona. Avorrit com un mort en el seu propi enterrament, i desficiós al volant, gire la mirada a la dreta i el raspall de dents em mirava amb cerres* de pena. En aquell moment, recorde que, amb les presses, no havia tingut temps de rentar-me els ullals.

L'agafe amb la mà bona i comence a raspallar-me les dents. Amb l'altra, conduïsc. Hi ha poc de trànsit. De tant en tant, es veu algun conill com fa bots i alça la cua blanca pels verals paral·lels a l'autovia. De sobte, un cotxe m'avança. Es posa al davant meu, però a una distància una mica a prop del morro del meu flamant Fiesta. L'avance, perquè vull netejar-me les dents amb tranquil·litat. De tant en tant, òbric el vidre per deixar anar una escopinyada a la pica de quitrà. El mateix cotxe em torna a avançar i, de nou, es posa al meu davant, molt a prop.

Colló, quin pesat dic per a mi.

El torne a avançar. Recorde perfectament la marca del cotxe. Fiat Punto, blau obscur i amb els vidres tintats. Un vehicle xicotet, més aviat de gent humil o d'oficinista que guanya no arriba a 1000 €. Per a la meua sorpresa, em torna a avançar.

Quin tio més picat remugue entre dents i raspall.

De sobte, veig com un llum, com de neó de puticlub, s'encén intermitent en el interior del vidre de darrere del cotxe. "GUARDIA CIVIL TRÁFICO", o alguna cosa semblant posava als llumenets. M'alce les ulleres de sol que duia posades, per cerciorar-me que el que veig no és una al·lucinació de les que relata amb veu de fals misteri Íker Jiménez. Puta mare, efectivament, és la bòfia. Tire el raspall al seient, ature el cotxe i dos joves vestits de verd quarter vénen cap al meu cotxe. Em fixe que, cap d'ells, no pot amagar un riure ample a la cara.

Buenas tardes.

Buenas tardes.

¿Estaba usted cepillándose los dientes mientras conducía?

Sí, mire, es que he salido de una comida familiar en Elda y, con las prisas, ¡he! ¡he!, ya sabe, no he podido lavarme y me he dicho: 'voy a darme una cepilladita rápida ahora que no hay tráfico'...

Yo es que le iba comentando a mi compañero que no me creía lo que estaba viendo. Déjeme su documentación, por favor. ¿A dónde se dirige?

Aquí tiene. Voy a València, estudio Magisterio.

La verdad, qué quiere que le diga, no sé si lavarse los dientes es sancionable, es extraño. Supongo que sí, como fumar, però no me había encontrado nunca un caso igual deia, i no podia deixar anar un mig riure que era sencer en la boca del seu company que tenia al darrere.

Eh, pues, sí, es verdad que no es muy habitual; yo, de hecho, es la primera vez que lo hago.

Bueno, reanude con precaución la marcha y procure no cepillarse más los dientes mientras conduce. Aquí tiene su documentación...

Quan van marxar, encara reien. Jo, també. Podreu o no creure-ho, però, no sé si fou perquè el raspall era de tipus "suau", la qüestió és que no em van posar cap sanció administrativa, i pel que deduïsc, la intenció, 3 anys després, també ha prescrit, així és que m'he decidit a escriure-ho. Anaven camuflats en un Fiat Punto amb els vidres tintats. I pel que vaig entendre, m'avançaven una i altra vegada perquè m'observaven (sense jo saber-me observat) raspallada amunt raspallada avall, dins del meu Fiesta roig amb portaequipatges, i volien donar crèdit al que veien. Com volíeu que ho sabera, que a dins d'aquell Fiat hi havia una parella de guàrdies civils? Des de llavors, i al volant, sempre em fixe en aquest tipus de marca comercial d'automòbil, sobretot, si porten els vidres tintats. I ho faig perquè, en el meu repertori de noves i bones lliçons de mestre, sempre me'n guarde alguna quan puge o baixe l'A7. La higiene no té preu, ni temps, ni espai.


*cerra f. Pèl gros i aspre de porc o de senglar molt apreciat per a la fabricació de brotxes, brotxetes, pinzells i raspalls.

La mossegada eterna


A una poma, li fas un mos suau i intuïtiu, i esdevens un dels homes més recordats de la història. En l'altre cantó de la història (la fosca) estem els valencians que, desdentats, li fem mossos a rajoles i formigó des de fa decennis. Jobs, que ha demostrat que fer una mossegada a una poma no era un pecat original, somriuarà eternament als déus; nosaltres, haurem d'anar a l'odontòleg de per vida tot tapant-nos la boca de vergonya. Per si fóra poc, encara hi ha qui, dentarrut perdut, li riu les gràcies als amos que volen reactivar l'enèsima fase del desarrollismo a base de totxo i cement. És per arrencar a córrer o no?

divendres, 7 d’octubre de 2011

Grafiaforisme

Falla

Títol: "Queremos ser tu falla"

Artistes fallers: Taller de Cèsar Augusto Asencio, Juana Guirao i els 10 gitanos amb radial

Patrocina: Banco Santander (el banc del PP i dels indígenes de Sud-amèrica)

dimecres, 5 d’octubre de 2011

9 d'octubre, diada del País Valencià


El 9 d'octubre de l'any 1238 el rei català Jaume I plantava una pica amb aquests mateixos colors a València, cap ni un més, la senyera quadribarrada sense blaus, ni borralls, ni penjolls. Alguns, això sí, no voldrien veure-la, mira que ho han intentat; nosaltres, els valencians de pro, però, encara resistim. Aquest diumenge, un any més. Ningú millor que l'alcoià Ovidi Montllor per cantar el que som i el que serem.

'La cançó del cansat'

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

Per senyera, senyors, quatre barres.
Per idioma, i senyores, català.
Per condició, senyors, sense terres.
Per idea, i senyores, esquerrà.

Queda clara, per tant, per a tothom,
la meua carta de naturalesa.
No és miracle, ni és un mal son;
m'ha tocat, i és la meua feblesa.
m'ha tocat, i és la meua feblesa.

Quede clar, també, que són covards,
tots els qui obliden les arrels.
Seran branca d'empelt en altres prats.
I en la mort, rellogats desl estels.

És ben trist encara avui parlar,
i posar al seu lloc una història.
Fins ací ens heu fet arribar.
De tan grossa raó, naix la glòria.

I torne a repetir: sóc alcoià.
Tinc senyera on blau no hi ha.
Dic ben alt que parle català.
i ho faig a la manera de València.
i ho faig a la manera de València.

Em va tocar tocant Mediterrani.
Per barret Pirineus, i una llesqueta.
Per sabata Oriola d'estranquis.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.
I per cor duc a Alcoi, la terreta.

diumenge, 2 d’octubre de 2011

La tribu dels escatòfags

El poble valencià, com la resta de la nació catalana, és únic en parlar de merda quan la taula és parada. A poc que les sofrides mares valencianes han escudellat, de les boques dels comensals valencians aplegats al voltant de l'altar diari de la menja comencen a olorar-se les primeres expressions excrementícies.

-Xe, açò està més bo que un bon cagar!

No sé d'on ens ve aquesta dèria a l'esment escatològic, però per al nostre poble és l'homilia d'una religió encara per estudiar. Sempre hi ha algú que, conscientment o no, troba l'excusa perfecta per posar un cagalló damunt la taula. Si feu memòria, i una bona anàlisi amb la consegüent publicació d'una taula d'Excel sobre els resultats, trobareu merda en les converses de més del 60% dels dinars, sopars i esmorzars familiars, amicals o de negocis entre valencians. (Estic convençut que en el passat el percentatge era molt superior, fins i tot aclaparador, però la interferència forastera quant a protocol i normes d'educació hi ha provocat una davallada fulgurant.) Mentre fumegen els plats amb els àpats, comencen a rajar de les nostres cordes vocals tot de textures, formes i colors del beneït producte de desfet. Som únics en convocar la merda a taula.

Tinc la panxa fotuda, cague bla últimament, el color del cagalló és d'un terròs avinagrat, estic de diarrea, en acabant de menjar me'n vaig a cagar, estes creïlles són una merda, t'has cremat la llengua i l'has cagat llaurador, i una merda per a tu, menja't una merda, com a cagalló per séquia... són sols algunes de les expressions i dites que ens omplin la boca de merda a l'hora de menjar, sobretot. No cal ni recordar que a Catalunya també posem un caganer als pessebres, mostra gràfica pagana de cagar-se a més no poder en un Déu que no acabem de fer del tot nostre, ja que, com he dit abans, la nostra religió té el seu propi culte i divinitats (és una religió politeista, de cagars, n'hi ha de molts tipus).

Si els cristians tenen una ALFA (A) i una OMEGA (Ω) entre els seus símbols divins més cobejats, per indicar el principi i la fi de l'existència (Déu és l'alfa i l'omega), els valencians tenim el menjar i el cagar com a inici i final de la nostra futil existència. Menjar, menjaràs glòria, però cagar, cagaràs merda, diu una altra expressió popular que ens fa divinament immortals. Glòria celestial, i ressurecció de la merda redemptora. El que ens entra per la boca desemboca per l'altra boca. I tot a taula. La nostra és, doncs, una història circular, com l'esfera del món en què vivim, com les taronges, com el sol que asseca els cagallons, com els propis cagallons dels conills trossejats dins les nostres paelles d'arròs. Quina és, doncs, la nostra bíblia, el llibre dels manaments que ens dóna sentit, moral i recer? Doncs El virgo de Visanteta, de l'antic moisès Josep Bernat i Baldoví. I el concurs de pets que relata, la gènesi de tot plegat.

Si parlem de sagrades escriptures, de boca i cul d'Estellés la nostra literatura ha cagat famosos versos, que han engrandit i enfilat les llestres catalanes fins a claveguerams universals insospitats:

bon dia, grapat d’aigua,/ escarpidor, gilette, sabó, dentífric,/ bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,/ volum de merda que he amollat i mire./ oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat./ aquesta bona merda, assaonada i fràgil,/ dóna ganes/ d’invitar a sucar-hi el veïnat./ com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,/ així són de fugissers els plaers/ que la vida ens depara, els amors, tot això./ ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,/ i el nostre darrer acte o darrera voluntat/ serà també una cagada gratuïta, uns orins./ (Horacianes, XVII, Estellés)

L'amor. L'amor el demostrem com millor i merdosament sabem:

Te vull més que a un bon cagar.

Així és el nostre imaginari col·lectiu. Encara ens queden molts misteris que desxifrar i dimensions que descobrir, com els forats negres de l'univers, galàcticament, germans majors dels nostres forats negres per on ens empassem el menjar i desapareixem els detritus. La panxa és (cal recordar-ho?) el centre del nostre univers. El naixement i la mort sempre els concebrem aponats, asseguts amb el cul reposat. Combreguem amb els pantalons abaixats. Com el poble jueu, nosaltres també patim l'ocupació d'un eximperi, l'espanyol, i encara restem embadalits sota el seu jou. Hauríem de tenir present la lluita armada com a via possible per aconseguir l'ansiejat alliberament nacional. I les armes d'aquesta lluita, les haurem de comprar al mercat negre armamentístic? Ni de lluny. Hem de poder interioritzar que si, amb els nostres culs, apuntem tots alhora cap a Madrid, empastifarem de forma irreversible la meseta i de tal manera que, seran els castellans, els qui plegaran de la nostra terra i s'emportaran els seus virreis cagats. Sols aleshores, podrem alçar muixerangues de cagallons verticals i cantar el nostre crit de guerra, esdevingut himne nacional: Menjarem sà, cagarem fort i no tindrem por a la mort. Amén.

Senyera de lluita del MANCA (Moviment d'Alliberament Nacional "Cagant Arribarem"), que actualment centra les seues activitats en el boicot al programa de Canal 9 Gormandia, que no esmenta la merda en cap dels reportatges i ofén miserablement els principis fundacionals del nostre poble

Una cita amb la cita

"El seny, si no va acompanyat d'una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies" Francesc Macià

dimarts, 27 de setembre de 2011

Soldadets de plom

El present ja és passat, crema,

Caminem, no mirem enrere,

Els somnis, els nostres ulls,

Sols la imaginació ens mena.


De les mans dels déus,

Arrabassàrem els propis designis,

El precipici és un miratge,

Del camí, tan sols l’inici.


Agafem tabals,

Invoquem els vents,

Obrim els braços,

El cor marca els temps.


Som els xiquets del futur,

Som els adults del passat.

Hem fet caure els murs,

El nostre horitzó, l’eternitat.


"Poematge": Lletra: Xama; Música/Imatge: Sigur Ros (Glósóli)

1 aforisme/dia

Sinceritat

El broker anglés que somiava un llumí, una recessió i un bidó de gasolina. Els somnis de recessió d'estiu d'un broker anglés. Ara bé, el silenci hipòcrita o l'exabrupte forçat que provoca entre la classe neocon, liberal, és teatre d'altura (de l'escola surrealista).

diumenge, 25 de setembre de 2011

51535291

Tobies obri i tanca els ulls lentament amb el caminar dels vianants que passen. Fa tres anys que s'està amb Mike, l'únic amo que ha tingut. Sempre seu a la seua dreta. Es van trobar en un abocador dels afores de la ciutat. De seguida que es van veure, es van agradar. Buscaven alguna cosa per tirar-se a la boca. Avui, el cel ha despertat gris i deixa caure lleus ruixades intermitents. Els paraigües semblen bolets mòbils a la caça d'humitats de tardor. Són les nou del matí i és dia de mercat de carrer. Mike, el captaire, s'ha estremit en notar-se unes gotes d'aigua penetrant-li pel trau que du a la punta d'aquelles velles sabates de cuir, trobades en un contenidor ara fa dos anys.

Quan cessa la pluja, els transeünts pleguen els paraigües i deixen veure rostres greus i rosats. Mike aguanta el xàfec de mirades que li plouen d'aquells caminants autòmats. Aconsegueix identificar-ne de tot tipus: compassió, fàstic, vergonya aliena, por, menyspreu, pena, desconfiança; també hi ha mirades d'innocència infantil que tiben la mànega d'adults que acceleren el pas per no aturar-se. Sols de tant en tant, un braç fugaç i anònim deixa caure una moneda que en colpeja una altra a dins la capsa de cartró que Mike té davant de les cames plegades.

-Gràcies, Déu vos guard -diu Mike, incapaç de veure els ulls d'aquell desconegut.

Amb cada clinc de monedes i l'agraïment, Mike acarona el cap de Tobies, que tanca els ulls i mou la cua amb una complaença coneguda. Tobies i Mike tenen la sensació que no existeixen per a aquella societat, no consten en cap registre, no paguen impostos, no voten, no van al futbol els dissabtes, no combreguen els diumenges. El seu món tan sols connecta breument amb l'exterior quan una moneda fa dringar els fonaments de la societat i trenca, amb el seu soroll, aquell silenci tàcit.

Abans que el campanar de l'església toque les dotze, un dèbil raig de sol ha enlluernat la mirada de Tobies. Sap que no falta gaire perquè Mike li diga que és hora de plegar. Avui, però, Tobies nota una mica més excitat en Mike, que observa com el coure i plata dels penics pinta el cartró més del que és habitual.

-És el gran dia, Tobies.

Tobies s'aixeca, estira les potes davanteres i badalla. Remena la cua i llepa la mà que Mike fa servir per recollir les monedes.

Doblen la cantonada i s'apropen a una sucursal bancària que fa paret mitgera amb la botiga d'electrodomèstics més gran de la ciutat. Mike li fa un gest a Tobies perquè sega. A Mike li sap greu, perquè els diners que aconsegueixen són dels dos, però en aquell món de transició no deixen entrar gossos als palaus de diners. Quan Mike entra al banc i és davant el vidre que el separa d'aquella empleada, es fica la mà a la butxaca dreta mig descosida, trau un paper estripat i mullat pels cantons i li'l passa a la caixera pel buit. El paper du escrit el número 51535291. De seguida, tria vint de les vint-i-cinc monedes que aquest matí han sonat al seus peus. Per un dia, les mira amb ulls de satisfacció i alegria, tot i el tel de pobresa i solitud que la retina acumula des de fa anys. S'empassa saliva i s'escura la gola.

-Volia fer un ingrés en aquest compte, si és tan amable.

Mike, després d'uns minuts i sota la mirada escrutadora i insolent d'uns clients, ix amb el comprovant a la mà i l'hi ensenya a Tobies, que l'olora. Quan passen per davant l'enorme escaparata de la botiga d'electrodomèstics, els dos amics es queden mirant atònits els deu televisors gegants que emeten imatges lluminoses i ràpides d'un món que no és al seu abast. Pocs dies abans, i en aquelles mateixes pantalles, en Mike i Tobies van observar com uns xiquets de color famolencs i amb la panxa inflada ploraven sense consol possible, mentre unes mosques assajaven una sinistra dansa de la mort davant d'aquelles boques immenses i difícils de sadollar. Un número, 51535291, que ressaltava a la part baixa de les imatges, demanava pietat i ajuda amb un missatge concís però llunyà.

És l'hora de dinar. Torna a caure un plugim suau, continu. En Mike acaba d'eixir del supermercat que hi ha en aquella plaça plena de gent que viu a un ritme diferent al dels dos amics. Du a les mans un cartró de llet. Tobies, que se sacsava l'aigua que li regalimava pel llom, en veure el menjar ha obert tant els ulls que els podria haver fet servir de plat on abocar aquell líquid blanc tan esperat. Avui, en Mike i el seu company inseparable sols beuran llet per passar el dia, però semblen més feliços i farts de menjar que mai. Arriben als baixos d'un bloc de pisos en ruïnes dels afores, una llar improvisada amb sostre foradat des d'on veuen una lluna de llet immensa les nits de cel net. S'asseuen damunt un matalàs ple de molles que grinyolen. Mike vessa un poc de llet en el plateret de Tobies. La cua del ca fa ballar milions de partícules de pols en suspensió, il·luminades per una llum oblíqua, dèbil. Sempre segueixen aquest ordre. Primer beu i menja Tobies, tot seguit ho fa ell. És l'ordre dels cavallers i gentils, dels bons companys, una llei que han signat entre ells. Ara, en Mike fa un glop al tetrabric mentre mira l'extracte bancari, i repassa amb la mirada el número de compte, els penics impresos, el gramatge del paper, el logotip del banc, d'un verd fosc com l'herba que s'enfila pels finestrals trencats d'aquell cau. Acarona el cap de Tobies, que es llepa els gotims de llet que li han quedat pel nas i els bigotis. Quan cau la nit, i abans d'adormir-se, en Mike té un sentiment que havia estirpat de la seua consciència feia molts anys, i del qual no recordava ni l'aparença: l'esperança; només desitja, sorprenentment esperançat, que les vint monedes de Tobies i d'ell puguen desterrar les mosques d'aquelles boques d'infants de color que, no sap ben bé per quina raó, sent més familiars i properes que les veus que ara s'escolten pels carrers de la ciutat.


dissabte, 24 de setembre de 2011

1 aforisme x 1 dia

Màrqueting

Converse, fa anys, amb un escriptor famós. Tot i que jo sóc dels molt ràpids en l'afer, s'acaba les cerveses abans que jo: "Vols que et lligen? Jo tinc un secret que mai em falla: caga't en la mare que els va parir, de tant en tant. No abuses." Amics, perdoneu, però les circumstàncies m'obliguen. Sou tots uns fills de la grandíssima puta!

dijous, 22 de setembre de 2011

La culpa, d'un pet de llop

El món és un mocador, on, a banda de les casualitats, ens trobem, de cara i de forma sobtada, amb les conseqüències dels propis vicis i prejudicis. Altres parlen del bumerang vital que sempre torna. Per això, i com que la natura és molt sàvia, la majoria de vegades hom acaba menjant-se alguna part dels seus mocs. Això és el que li ha passat a un 'crevillentí' (en dic crevillentí, però fóra més adient dir-ne salmantino, albaceteño, madrileño o villaviciosano) que va participar no fa gaire temps en el concurs d'Antena 3 "Ahora caigo" (vegeu el vídeo 3 de 4). El concursant Santiago, de vint-i-tants anys, és nat a la meua vila. Sa mare és Loreto Mallol (de bonic llinatge català-mallorquí), regidora de cultura del govern municipal (PP, majoria absoluta, cap novetat). Son pare és Santiago Íñiguez, exdirector de l'IES Canonge Manchon i reservista de l'exèrcit espanyol (per convicció, per voluntat pròpia, gran patriota). El matrimoni és foraster, però fa anys i panys que viuen a Crevillent [ja em perdonareu que l'inici de l'article semble la introducció a una crònica de 'Aquí hay tomate', però he de posar-vos en context]; tot i això, no diuen ni mec en català, llengua pròpia, històrica i majoritària de la nostra població; i no és que no diguen ni mitja en la llengua d'Ausiàs March perquè no la sàpiguen, sinó perquè no els ix dels sants, batejats i dretans pebrots (són hereus del llegat franquista, ideologia per la qual senten un gran respecte i simpatia, i no ho amaguen, actitud que els fa dignes del meu respecte, ja que patisc una acusada intolerància vers la hipocresia).

La bona qüestió és que, si us heu fixat en el vídeo (veieu també el que enllace a sota), el sagal és eliminat per un pet, concretament per un pet de llop (en castellà, cuesco de lobo), que, com tot bon fill educat en línia en valencià sabrà, és un fong. Sí senyors, un bolet, això és cultura boletaire!, el meravellós món de la micologia! (i no és la ciència que estudia els micos, encara que a alguns bé que els aniria). Però clar, aquest jovenet de vint-i-llargs anys no ha estat exposat al cruels, sectaris i adoctrinadors sistemes educatius d'immersió lingüística de Catalunya ni als Programes d'Ensenyament en Valencià-PEV durant tota la seua escolarització; aquells que ensenyen els xiquets, principalment, a fabricar còctels Molotov, i en segon terme, a estimar-se les plantetes, els animalons, els costums, les comarques del País Valencià i els seus noms autòctons... Ni tampoc ha pogut gaudir ni aprendre del fantàstic programa de TV3 "Caçadors de bolets" perquè el partit on ell milita ens va boicotejar i tallar el senyal de la televisió catalana. I què li ha passat? Doncs, això, que ha confós pets amb danses, i ha acabat ballant al fons del pou del monolingüisme espanyol (li ha de donar les gràcies al supremacisme lingüístic espanyol encomanat pels seus progenitors, tal com diria en Cucarella, i al de l'escola privada religiosa on fou hispanoeducat). Ara que caic, en matèria de caigudes, el govern municipal i l'esmentada escola s'aliaren i feren caure un topònim local històric amb el qual es designava tota una zona de camp històrica: "Vereda Fotges", que ara es diu, per les gràcies inefables de déu i de l'alcalde, "Carmelitas Misioneras Teresianas". Curt i ras, com si a Matola, a Les Foies o a la Partida Marxant li canviaren la nomenclatura secular per noms de congregacions religioses, tipus Los Kikos. No em cabran en un cabàs de veremar, no.

Algú pot pensar que el que dic no lliga, perquè en el programa el nom apareix en castellà; però, no més lluny de la realitat, perquè jo tampoc no coneixia la miconímia en versió espanyola, i en canvi ho he relacionat de seguida (¿cal esmentar les teories de la psicolingüística, quant a l'enseyament bilingüe, l'adquisició de segones, terceres llengües, els processos cognitius beneficiosos que s'hi activen, etcètera, etcètera?; no us en dic més). A més a més, si aquest xicot que vist amb polo blau al vídeo (substitut natural de la "camisa blava") haguera sigut adoctrinat pels dimonis amb cua i banyes que naden a calderes flamejants al Casal Jaume I de Crevillent, i haguera acudit al taller de bolets (pàg. 4) interessantíssim que van organitzar enguany amb la Colla ecologista "El Campanà", hauria aprés a identificar, no sols els pets de llop, sinó moltes altres espècies de bolets, comestibles i tòxics.

En fi, que el jove i la seua família, com a bons colons, que mai de la vida no han volgut integrar-se en l'estructura rizomàtica dels pets de llop ni en la realitat cultural i lingüística dels valencians, podrien representar, perfectament, la versió valenciana d'aquelles tres famílies del Principat que han generat la sentència contra el sistema d'immersió lingüística a Catalunya, els fills de les quals, tot s'ha de dir, no errarien la pregunta del pet de llop gràcies, precisament, a l'esmentat sistema educatiu català en què han estat educats. I he de confessar que, veient el vídeo, jo feia força perquè el xicot diguera fong!, fong!, fong!, però ni em podia escoltar ni segurament em podria haver entés, a causa de la incompetència lingüística. Tampoc no li hauria servit de gran ajuda encomanar-se a "Santiago" apòstol, patró seu i del nacionalisme excloent espanyol (no és casualitat que pare i fill s'anomenen així), perquè el sant no parla català, en canvi sant Jaume sí. És una llàstima, doncs, una llàstima que un pet, siga de llop, siga de monja, siga de porc, et faça un lleig com aquest. Si aquest és un xicotet exemple de perjudici per la manca d'immersió lingüística, què no podrà fer un pet, a gran escala?


l'artífex comestible de l'"ara caic!"

1 aforisme x 1 dia

Reciclamentida

Contracte municipal, amb una companyia qualsevol de fem i reciclatge, on s'amaga -o es disfressa- la no-recollida selectiva dels materials que el ciutadà diposita, cada dia, catòlicament, als contenidors de colors diferents. Un dia, per atzar, el ciutadà orgullós del seu gest diari, comprova sorprés com el camió de l'empresa concessionària deixa caure el contingut dels diferents contenidors en l'únic bolquet del vehicle que, a més, du escrit "¡SEPARA!". Els colors que desapareixen dels contenidors es fan presents al rostre del ciutadà modèlic, que es queda, no de paper, ni de vidre, ni d'alumini, sinó de pedra.

dimecres, 21 de setembre de 2011

dilluns, 19 de setembre de 2011

Quan tu 'pioneraves', els crevillentins ja veníem

Llig al diari Información que "una quincena de establecimientos de Crevillent participaron ayer en una actividad pionera". I ressalte el darrer adjectiu perquè és el que no acabava de relacionar quant a la qualitat referenciada i l'activitat publicitada. Per poc que hom haja consultat un diccionari, sabrà que el terme "pioner" s'hauria de fer servir per descriure esdeveniments, com diria jo, una mica més "transcendents"? Posem-nos en situació: el crevillentí Mas i Magro amb la leucèmia; el noruec Road Amundsen i el Pol Sud; el català Cristòfol Colom i Amèrica... Qui és pioner en qualsevol àmbit de l'activitat humana és aquell que va al capdavant, que va davant i obri camí als altres, que ha arribat a llocs o ha fet coses que mai abans no havia fet cap altre ésser humà. Els periodistes, però, es passen per l'arc del triomf l'ús necessàriament restringit i exclusiu d'algunes paraules, tiren mà de tinta artística i hi col·loquen un terme adjectival per emmidonar la breu. Això sí, amb una certa laxitud, a consciència i no menys tendenciositat.

Però, m'ho he repensat i he dit: ah, entesos, es refereix a l'àmbit estrictament local, vilatà, crevillentí, on mai no passa res, per això en deia pionera. Així sí que ens ixen els comptes: algú, posem-ne per cas, l'associació de comerciants i empresaris, ajudada pel timó, l'astrolabi i les cartes de navegació de l'ajuntament, ha descobert als crevillentins una nova terrae, una forma desconeguda de fer comerç: l'Outlet. Ben pensat, recollons. Tu hi escrius un mot com pionera i l'anglicisme outlet, i t'has guanyat l'atenció fins i tot del lector que llig mentre es fa la torradeta a cal Mariachi o el colpet a cal Guill, allà cap a les 10.30h del matí. I quedes com un periodista excel·lent, primmirat, que ha estudiat a Navarra (abans era Salamanca; abans i ara, mentida, per cert) i sap ornamentar com cal la secció local, sempre des de la més estricta objectivitat.

Aquesta pràctica periodística, però, comporta danys col·laterals, i fa que, dies després, passes per la vorera de cal Guill o, com m'ha passat a mi, per la del Bar Tano, i escoltes com un home, com baixat de les coves, entre pipada i pipada al caliquenyo, diu: "Xe, Vicent, que m'han dit que el Piou1 s'ha posat a vendre roba en la verea eixa on cauen vidres, en el ouet eixe?" Si és que sempre s'ha dit que el Piou sabia posar l'ouet allà on convenia.

Són coses que passen als pobles on no estem acostumats ni a les innovacions ni al periodisme d'investigació. El que sí que té mèrit en l'organització de l'acte és el fet de saber conjuminar modernitat i tradició, tot col·locant, per evitar la solana, una bona tela de ràfia verda damunt els caps dels crevillentins que no donaven crèdit als preus pioners (per mai vistos abans de tan tirats). Espere, no obstant això, que les desenes de metres de ràfia els hagen adquirits a la Cooperativa de Llauradors del carrer Colòmbia i no al Brico Depôt, per allò de ser conseqüents amb el comerç local i de proximitat. Ara bé, del que no em sé avenir es del veritable protagonista de l'esdeveniment, l'autèntic pioner de l'acte: el gerent de Crevicampus2, que misteriosament també hi havia posat paradeta en un terreny aparentment alié. Encara em pregunte què oferia, si aprovats a meitat de preu i en primera convocatòria o bates i pitets3 a ratlles blaves i a l'engròs per a l'àrea d'educació artística. Aquest home és incansable. Pels carrers silenciosos, fa les nits enganxant cartells grocs a colp i so de 'precinto' tot provocant l'esglai i esgarrifances als qui dormiten a l'interior de les cases, mentre hi deambula fins ben entrades les matinades fredes en solitari; però ell com si res, a les 8 és dempeus prometent recuperacions a les patidores mares. Es mereix, molt de veres, una medalla al treball.

Ràfia i Outlet a Crevillent, mentre l'alcalde es passejava abillat amb polo de Ralph Lauren entre la plebs, i dient a càmera amb un somriure camaleònic: "és bo perquè la gent es distraga". Unes gotes de suor començaven a perlejar-li al front mentre feia aquell comentari als periodistes. Qui hi posa preu? Jo crec que no en té.

1Malnom familiar de Crevillent
2Una acadèmia o centre d'estudis de Crevillent (el que hem conegut tota la vida com a "classes particulars")
3En castellà, "babero"