No country for sunglasses

Fa poc més d’una setmana que vaig aterrar a Anglaterra. Es poden traure ben poques conclusions del país en què fa 7 dies que t’estàs. Amb tot, i com que sóc un boquimoll a qui agrada prendre per finals uns judicis provisionals, no em puc estar de fer unes primeres i escadusseres impressions. Sense encara haver aixafat terra anglesa, de l’avió estant i a la meua esquerra, seia un gal·lés que semblava el germà major de Barney, aquell personatge de gola sorollosa dels Simpsons. A causa de les sandàlies d’estiu que duia, vaig poder comprovar que tenia pintades les ungles dels peus. Totes, de roig carmesí. (Us deixe les conclusions sobre el perfil psicològic per a vosaltres.) Fou en aquell moment que em vaig adonar que feia una incursió temporal en una societat ben diferent a la meua. De camí a la cinta transportadora de les maletes, vaig veure com un home adult vestia una faldilla a quadres, anomenada kilt. No sé si anava camí d’Escòcia o no, tampoc em vaig acotxar per verificar si duia el piu a l’aire sota la tela, tal com em diuen que n’és costum.

Són, aquells, els dos primers senyals d’una societat que s’organitza lleugerament a l’inrevés de la meua? No ho sé, és massa aviat per extraure’n conclusions de pes. Tampoc no sé si és molt encertat establir una certa igualtat entre els conceptes “diferent” i “inrevés”, el cas és que del país d’on jo vinc els orificis dels endolls són redons, aquí, a Anglaterra, quadrats; a casa nostra, les finestres compten amb cortines, aquí no; les escales de les cases, al País Valencià, es fan servir per superar els desnivells del terreny i accedir a les plantes superiors de les habitances, mentre que aquí competixen per veure qui fa els esglaons més xicotets, més estrets i amb més pendent; els nightclub no són, en aquestes illes, llocs on els pares duen llurs fills perquè superen la primera fimosi, sinó llocs on gaudir d’un concert o un show artístic de tota mena i per a tota la family (si hi ha una cosa que es fa en família aquí on m’estic és anar al pub a fer-la petar i a agafar el pet); a casa nostra, en canvi, no m’imagine tota la família acudint en processó a una casa de putes, çò és, nightclub (l’estrangerisme no adaptat no coincideix ni amb l’horari d’obertura i tancament d’allà); i què me’n dieu, de les cerveses? Hom, a casa nostra, sempre afirma que la mida no importa, serà per això que aquí demanes una birra de 33cl i t’amollen ben bé una litrona. Et fan sentir que pateixes la síndrome de Koro. D’Anglaterra estant, els homes passem l’aspiradora al parquet emmoquetat, tot imitant l’ànsia de llibertat de Freddie Mercury (però sense la pitrera que mostrava en I want to break free).

Per si fóra poc, quan als Països Catalans encara és hora perquè ens flitem amb perfum aixelles, collons i coll davant l’espill, aquí ja fan la retirada beguts com un llimó i de gaidó cap a les cases; i per descomptat que 1₤ no equival a un 1€, aquesta és, potser, la diferència més gran de totes; bé, la més gran de totes no, ja que, com la lliura –però ara a l’inrevés–, el sol anglés no té res a veure amb l’astre rei valencià. Si en la pel·lícula diària dels valencians l’estrella principal que ho il·lumina tot és el protagonista, en el film dels anglesos el sol no arriba ni a figurant. Aquí, doncs, ser “l’home del temps” és, més que una professió, un handicap ennuvolat. I és que veure la cara de l’home –o la dona– del temps aquí és sinònim de mal temps, i les relacions són odioses. Jo rebatejaria la professió com la de “l’home del mal temps”, definitivament.

Fóra un no parar d’esmentar diferències i “inrevesos” (conduir per l’esquerra; a la working class li ofereixen un gran ventall d’ajudes i subvencions, però no reps res si pateixes una baixa laboral per accident, segons m'informen, paradoxalment…), no obstant això, ho deixaré per més endavant, quan puga jugar a trobar, no les diferències, sinó les semblances (!). De moment, però, tan sols puc afegir una diferència més: des que he xafat terres angleses, no he necessitat ulleres de sol per evitar d'entropessar per l’enlluernament o la temperatura, tal com Ícar, perquè ja em direu què fan unes ulleres de protecció en un país on el fill de Dèdal hagués volat eternament.