diumenge, 2 d’octubre del 2011

La tribu dels escatòfags

El poble valencià, com la resta de la nació catalana, és únic en parlar de merda quan la taula és parada. A poc que les sofrides mares valencianes han escudellat, de les boques dels comensals valencians aplegats al voltant de l'altar diari de la menja comencen a olorar-se les primeres expressions excrementícies.

-Xe, açò està més bo que un bon cagar!

No sé d'on ens ve aquesta dèria a l'esment escatològic, però per al nostre poble és l'homilia d'una religió encara per estudiar. Sempre hi ha algú que, conscientment o no, troba l'excusa perfecta per posar un cagalló damunt la taula. Si feu memòria, i una bona anàlisi amb la consegüent publicació d'una taula d'Excel sobre els resultats, trobareu merda en les converses de més del 60% dels dinars, sopars i esmorzars familiars, amicals o de negocis entre valencians. (Estic convençut que en el passat el percentatge era molt superior, fins i tot aclaparador, però la interferència forastera quant a protocol i normes d'educació hi ha provocat una davallada fulgurant.) Mentre fumegen els plats amb els àpats, comencen a rajar de les nostres cordes vocals tot de textures, formes i colors del beneït producte de desfet. Som únics en convocar la merda a taula.

Tinc la panxa fotuda, cague bla últimament, el color del cagalló és d'un terròs avinagrat, estic de diarrea, en acabant de menjar me'n vaig a cagar, estes creïlles són una merda, t'has cremat la llengua i l'has cagat llaurador, i una merda per a tu, menja't una merda, com a cagalló per séquia... són sols algunes de les expressions i dites que ens omplin la boca de merda a l'hora de menjar, sobretot. No cal ni recordar que a Catalunya també posem un caganer als pessebres, mostra gràfica pagana de cagar-se a més no poder en un Déu que no acabem de fer del tot nostre, ja que, com he dit abans, la nostra religió té el seu propi culte i divinitats (és una religió politeista, de cagars, n'hi ha de molts tipus).

Si els cristians tenen una ALFA (A) i una OMEGA (Ω) entre els seus símbols divins més cobejats, per indicar el principi i la fi de l'existència (Déu és l'alfa i l'omega), els valencians tenim el menjar i el cagar com a inici i final de la nostra futil existència. Menjar, menjaràs glòria, però cagar, cagaràs merda, diu una altra expressió popular que ens fa divinament immortals. Glòria celestial, i ressurecció de la merda redemptora. El que ens entra per la boca desemboca per l'altra boca. I tot a taula. La nostra és, doncs, una història circular, com l'esfera del món en què vivim, com les taronges, com el sol que asseca els cagallons, com els propis cagallons dels conills trossejats dins les nostres paelles d'arròs. Quina és, doncs, la nostra bíblia, el llibre dels manaments que ens dóna sentit, moral i recer? Doncs El virgo de Visanteta, de l'antic moisès Josep Bernat i Baldoví. I el concurs de pets que relata, la gènesi de tot plegat.

Si parlem de sagrades escriptures, de boca i cul d'Estellés la nostra literatura ha cagat famosos versos, que han engrandit i enfilat les llestres catalanes fins a claveguerams universals insospitats:

bon dia, grapat d’aigua,/ escarpidor, gilette, sabó, dentífric,/ bon dia, normalitat o hostilitat de l’oratge,/ volum de merda que he amollat i mire./ oh, bon dia, veïna, que tornes del mercat./ aquesta bona merda, assaonada i fràgil,/ dóna ganes/ d’invitar a sucar-hi el veïnat./ com la merda s’esmuny en tirar de la cadena,/ així són de fugissers els plaers/ que la vida ens depara, els amors, tot això./ ens van parir amb merda i altres amenitats semblants,/ i el nostre darrer acte o darrera voluntat/ serà també una cagada gratuïta, uns orins./ (Horacianes, XVII, Estellés)

L'amor. L'amor el demostrem com millor i merdosament sabem:

Te vull més que a un bon cagar.

Així és el nostre imaginari col·lectiu. Encara ens queden molts misteris que desxifrar i dimensions que descobrir, com els forats negres de l'univers, galàcticament, germans majors dels nostres forats negres per on ens empassem el menjar i desapareixem els detritus. La panxa és (cal recordar-ho?) el centre del nostre univers. El naixement i la mort sempre els concebrem aponats, asseguts amb el cul reposat. Combreguem amb els pantalons abaixats. Com el poble jueu, nosaltres també patim l'ocupació d'un eximperi, l'espanyol, i encara restem embadalits sota el seu jou. Hauríem de tenir present la lluita armada com a via possible per aconseguir l'ansiejat alliberament nacional. I les armes d'aquesta lluita, les haurem de comprar al mercat negre armamentístic? Ni de lluny. Hem de poder interioritzar que si, amb els nostres culs, apuntem tots alhora cap a Madrid, empastifarem de forma irreversible la meseta i de tal manera que, seran els castellans, els qui plegaran de la nostra terra i s'emportaran els seus virreis cagats. Sols aleshores, podrem alçar muixerangues de cagallons verticals i cantar el nostre crit de guerra, esdevingut himne nacional: Menjarem sà, cagarem fort i no tindrem por a la mort. Amén.

Senyera de lluita del MANCA (Moviment d'Alliberament Nacional "Cagant Arribarem"), que actualment centra les seues activitats en el boicot al programa de Canal 9 Gormandia, que no esmenta la merda en cap dels reportatges i ofén miserablement els principis fundacionals del nostre poble

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada