dijous, 13 d’octubre de 2011

Una, dues, tres... xocolata belga


Als belgues, això de "parlant la gent s'entén" no els fa el pes. Un any i quatre mesos ha estat l'estat belga sense govern. O dit d'una altra manera: quasi any i mig. En any i mig passen moltes coses: naixen milers de nous xiquets; moren milers de vells ancians; passen, com a mínim, 3 temporades de rebaixes; centenars de milers de faxs de lobbies arriben a les terminals de fax dels centenars d'eurodiputats de Brussel·les; les empreses facturen milers de milions d'euros; milers de bilions de tràilers s'aturen als trilions de bordells de carretera belgues... I ves per on, Bèlgica sense govern i sense que al lleó rampant li hagen caigut els anells, ni les ungles ni la llengua roja. Tampoc no els han hagut de rescatar d'un col·lapse econòmic els capitans sarkos ni les catwomans merkels. (De fet, i segons l'omnipotent Moody's, Bèlgica gaudeix de la segona millor nota quant a la qualificació del seu deute sobirà.)

Convindreu amb mi que, amb una situació com la descrita, si hi ha algú que hauria d'estar acollonit, no és precisament la ciutadania belga (amb any i mig, han tingut temps per fer-ne acudits i travesses de tota mena), sinó els (aspirants a) governants dels estats veïns i llunyans, que tremolen perquè l'excepció no faça el salt a la norma i la gent deixe de votar i deslegitimar les poltrones dels estats bipartidistes que imperen arreu. Jo, si pensara guanyar-me la vida en el partit conservador o progressista de torn de l'estat bipartidista de torn, sí que patiria per aquesta mena d'ERE polític autoinfligit a la belga. Perquè, ben mirat, i tal com han evidenciat flamencs i valons, val més un no-govern que un mal govern.

A Bèlgica, han passat les estacions, el temps de la sembra i la collita, però res no s'ha malbaratat, ja que la xocolata no s'ha fundit, ni la cervesa d'abadia ha baixat de graduació, ni els gofres han perdut la quadratura de les cel·les ensucrades. Ans al contrari, hem -han- de donar gràcies perquè els polítics són molt més prescindibles, i qui sap si, algun dia, amb una mica de sort, els veurem treballar servint gofres amb xocolata calenta i cervesa freda? Eixe dia serà un dia que durarà anys.

3 comentaris:

  1. Ja te'n recordaràs ja de la salsitxeta de casa en sé que se t'acabe a l'Anglaterra i t'adones que els hindús de la cantonada no en tenen i si en tenen, d'importació, val el quàdruplique i el pressupost no t'arriba.

    Seràs tu, aleshores, qui truque al familiar del camió. I te n'aniràs a l'àrea de repòs de l'autovia, a vint milles de distància, i faràs guàrdia i hauràs d'aoixar moixcardes que es creuran que hi has anat per uns altres motius.

    I, pitjor de tot, llegiràs i tornaràs a llegir aquesta entrada i t'adonaràs de la injustícia profunda de la condició filial devés la condició materna.

    Que tingues un bon viatge i ves acostumant-te al tast de la mantega rància...

    M'ha fet molta gràcia aquesta entrada.

    Joan-Carles Martí i Casanova
    Elx

    ResponElimina
  2. Els anglesos estos són us provocaors: amb el fred que fa i la que està caient i van en manegueta curta. Envia'm, Joan-Carles, una miquiua de solet, please sir.

    ResponElimina
  3. Xama, el temps ja ha canviat, van venint bofetades de fred que es transformen en REFREDATS, així i tot encara ens queda el solet de 11 del matí fins les 5 de la vesprada... aquesta época ens torna bojos. Fica't dins l'abric, sudar-lo, després te'l traus...jeje Ja ens contaras com va la cosa?

    ResponElimina