Notícia d’Anglaterra

A Anglaterra, qui ve de fora, té sempre l’anguniosa sensació que el temps s’esgota, que se li escola sense haver-se, amb prous feines, apartat les lleganyes del matí. És com si, una vegada havent sonat el despertador, el destí ens posara un dorsal sexagesimal numerat, com si el temps fóra un jutge de pista que fera sonar un tir vertical i cada jorn esdevinguera un compte enrere. Aquest sentiment de pèrdua temporal contrasta amb la tranquil·litat amena i la parsimònia silent dels plataners, castanyers, nouers i fajos gegantins, de l’esquelet d’alguns dels quals, cauen, com a plomes d’au, les fulles mortes. Cada fulla groga deixa al darrere el propòsit que cada bristolià s’havia plantejat per a l’any que ara acaba. El proper, tornaran a enganxar fulles verdes a les branques, amb nous projectes qui sap si, fins i tot, il·lusionants.

Aquí, quan no ets en un pub o a dins de casa, l’entreteniment és anar al supermercat ASDA i observar les cares, sobretot, de la classe treballadora anglesa. Sempre em fa la sensació que encara duen sobre les galtes, heretat, el cansament provocat per segles de grisa industrialització. Si mai volíeu saber com treballava un ós peresós, només heu d’observar un anglés com escaneja productes en una caixa de supermercat. Duen el tedi inscrit als tatuatges i als moviments corporals. Descuiden com ningú l’aparença, el seu posat, tothora malgirbat. No puc, sinó, trobar fascinant i digna d’objecte d’estudi aquesta forma de ser, d’acarar-se a la feina. En cap moment intenten dissimular el malestar que els provoca la rutina laboral.

De tornada del supermercat, i quasi de nit, escolte amb l’emapetrés El Cigne, per a cello i piano, de Saint Saëns. És una delícia reconfortant. Amb els braços tibats pel pes dels queviures, observe el mant groc que ha provocat la caiguda de fulles, sobre la gespa verda i sota els plataners de tiges inabarcables; tot és regat lleugerament per una llum blana, de comiat; m’estremix un sentiment de felicitat en participar de tanta bellesa. Poc després, i no massa lluny de mi, veig un home assegut en un banc del parc que travesse. Els bancs dels parcs són de fusta, i rarament no presenten, en un cantó, una plaqueta metàl·lica amb una dedicatòria per a una persona que ha traspassat.

El senyor, de mitjana edat, té entre les mans un llibre, que reposa sobre les mans i aquestes sobre les cames, creuades la dreta damunt l’esquerra. De sobte, alça la vista de l’escrit i mira cap endavant, com si buscara alguna cosa perduda entre la línia de cel i les teulades de les cases. Fa una mirada penetrant, de la qual es pot endevinar un pensament de trajectòria existencial, com si buscara un badall d’horitzó on trobar respostes que seran, malauradament, retòriques. Poc després arribe a casa i, dins la mansarda, gitat en l’air mattress de 15₤, comence a escriure, mentre escolte com una pluja fina inicia el castig diari sobre el vidre de la finestra amb so de ferro fundit. Recorde l’escrutini visual d’aquell anglés. I pense que, qui sap si, aquesta mirada vers l’imponderable, és Anglaterra.