Tobies obri i tanca els ulls lentament amb el caminar dels vianants que passen. Fa tres anys que s'està amb Mike, l'únic amo que ha tingut. Sempre seu a la seua dreta. Es van trobar en un abocador dels afores de la ciutat. De seguida que es van veure, es van agradar. Buscaven alguna cosa per tirar-se a la boca. Avui, el cel ha despertat gris i deixa caure lleus ruixades intermitents. Els paraigües semblen bolets mòbils a la caça d'humitats de tardor. Són les nou del matí i és dia de mercat de carrer. Mike, el captaire, s'ha estremit en notar-se unes gotes d'aigua penetrant-li pel trau que du a la punta d'aquelles velles sabates de cuir, trobades en un contenidor ara fa dos anys.
Quan cessa la pluja, els transeünts pleguen els paraigües i deixen veure rostres greus i rosats. Mike aguanta el xàfec de mirades que li plouen d'aquells caminants autòmats. Aconsegueix identificar-ne de tot tipus: compassió, fàstic, vergonya aliena, por, menyspreu, pena, desconfiança; també hi ha mirades d'innocència infantil que tiben la mànega d'adults que acceleren el pas per no aturar-se. Sols de tant en tant, un braç fugaç i anònim deixa caure una moneda que en colpeja una altra a dins la capsa de cartró que Mike té davant de les cames plegades.
-Gràcies, Déu vos guard -diu Mike, incapaç de veure els ulls d'aquell desconegut.
Amb cada clinc de monedes i l'agraïment, Mike acarona el cap de Tobies, que tanca els ulls i mou la cua amb una complaença coneguda. Tobies i Mike tenen la sensació que no existeixen per a aquella societat, no consten en cap registre, no paguen impostos, no voten, no van al futbol els dissabtes, no combreguen els diumenges. El seu món tan sols connecta breument amb l'exterior quan una moneda fa dringar els fonaments de la societat i trenca, amb el seu soroll, aquell silenci tàcit.
Abans que el campanar de l'església toque les dotze, un dèbil raig de sol ha enlluernat la mirada de Tobies. Sap que no falta gaire perquè Mike li diga que és hora de plegar. Avui, però, Tobies nota una mica més excitat en Mike, que observa com el coure i plata dels penics pinta el cartró més del que és habitual.
-És el gran dia, Tobies.
Tobies s'aixeca, estira les potes davanteres i badalla. Remena la cua i llepa la mà que Mike fa servir per recollir les monedes.
Doblen la cantonada i s'apropen a una sucursal bancària que fa paret mitgera amb la botiga d'electrodomèstics més gran de la ciutat. Mike li fa un gest a Tobies perquè sega. A Mike li sap greu, perquè els diners que aconsegueixen són dels dos, però en aquell món de transició no deixen entrar gossos als palaus de diners. Quan Mike entra al banc i és davant el vidre que el separa d'aquella empleada, es fica la mà a la butxaca dreta mig descosida, trau un paper estripat i mullat pels cantons i li'l passa a la caixera pel buit. El paper du escrit el número 51535291. De seguida, tria vint de les vint-i-cinc monedes que aquest matí han sonat al seus peus. Per un dia, les mira amb ulls de satisfacció i alegria, tot i el tel de pobresa i solitud que la retina acumula des de fa anys. S'empassa saliva i s'escura la gola.
-Volia fer un ingrés en aquest compte, si és tan amable.
Mike, després d'uns minuts i sota la mirada escrutadora i insolent d'uns clients, ix amb el comprovant a la mà i l'hi ensenya a Tobies, que l'olora. Quan passen per davant l'enorme escaparata de la botiga d'electrodomèstics, els dos amics es queden mirant atònits els deu televisors gegants que emeten imatges lluminoses i ràpides d'un món que no és al seu abast. Pocs dies abans, i en aquelles mateixes pantalles, en Mike i Tobies van observar com uns xiquets de color famolencs i amb la panxa inflada ploraven sense consol possible, mentre unes mosques assajaven una sinistra dansa de la mort davant d'aquelles boques immenses i difícils de sadollar. Un número, 51535291, que ressaltava a la part baixa de les imatges, demanava pietat i ajuda amb un missatge concís però llunyà.
És l'hora de dinar. Torna a caure un plugim suau, continu. En Mike acaba d'eixir del supermercat que hi ha en aquella plaça plena de gent que viu a un ritme diferent al dels dos amics. Du a les mans un cartró de llet. Tobies, que se sacsava l'aigua que li regalimava pel llom, en veure el menjar ha obert tant els ulls que els podria haver fet servir de plat on abocar aquell líquid blanc tan esperat. Avui, en Mike i el seu company inseparable sols beuran llet per passar el dia, però semblen més feliços i farts de menjar que mai. Arriben als baixos d'un bloc de pisos en ruïnes dels afores, una llar improvisada amb sostre foradat des d'on veuen una lluna de llet immensa les nits de cel net. S'asseuen damunt un matalàs ple de molles que grinyolen. Mike vessa un poc de llet en el plateret de Tobies. La cua del ca fa ballar milions de partícules de pols en suspensió, il·luminades per una llum oblíqua, dèbil. Sempre segueixen aquest ordre. Primer beu i menja Tobies, tot seguit ho fa ell. És l'ordre dels cavallers i gentils, dels bons companys, una llei que han signat entre ells. Ara, en Mike fa un glop al tetrabric mentre mira l'extracte bancari, i repassa amb la mirada el número de compte, els penics impresos, el gramatge del paper, el logotip del banc, d'un verd fosc com l'herba que s'enfila pels finestrals trencats d'aquell cau. Acarona el cap de Tobies, que es llepa els gotims de llet que li han quedat pel nas i els bigotis. Quan cau la nit, i abans d'adormir-se, en Mike té un sentiment que havia estirpat de la seua consciència feia molts anys, i del qual no recordava ni l'aparença: l'esperança; només desitja, sorprenentment esperançat, que les vint monedes de Tobies i d'ell puguen desterrar les mosques d'aquelles boques d'infants de color que, no sap ben bé per quina raó, sent més familiars i properes que les veus que ara s'escolten pels carrers de la ciutat.
Quan cessa la pluja, els transeünts pleguen els paraigües i deixen veure rostres greus i rosats. Mike aguanta el xàfec de mirades que li plouen d'aquells caminants autòmats. Aconsegueix identificar-ne de tot tipus: compassió, fàstic, vergonya aliena, por, menyspreu, pena, desconfiança; també hi ha mirades d'innocència infantil que tiben la mànega d'adults que acceleren el pas per no aturar-se. Sols de tant en tant, un braç fugaç i anònim deixa caure una moneda que en colpeja una altra a dins la capsa de cartró que Mike té davant de les cames plegades.
-Gràcies, Déu vos guard -diu Mike, incapaç de veure els ulls d'aquell desconegut.
Amb cada clinc de monedes i l'agraïment, Mike acarona el cap de Tobies, que tanca els ulls i mou la cua amb una complaença coneguda. Tobies i Mike tenen la sensació que no existeixen per a aquella societat, no consten en cap registre, no paguen impostos, no voten, no van al futbol els dissabtes, no combreguen els diumenges. El seu món tan sols connecta breument amb l'exterior quan una moneda fa dringar els fonaments de la societat i trenca, amb el seu soroll, aquell silenci tàcit.
Abans que el campanar de l'església toque les dotze, un dèbil raig de sol ha enlluernat la mirada de Tobies. Sap que no falta gaire perquè Mike li diga que és hora de plegar. Avui, però, Tobies nota una mica més excitat en Mike, que observa com el coure i plata dels penics pinta el cartró més del que és habitual.
-És el gran dia, Tobies.
Tobies s'aixeca, estira les potes davanteres i badalla. Remena la cua i llepa la mà que Mike fa servir per recollir les monedes.
Doblen la cantonada i s'apropen a una sucursal bancària que fa paret mitgera amb la botiga d'electrodomèstics més gran de la ciutat. Mike li fa un gest a Tobies perquè sega. A Mike li sap greu, perquè els diners que aconsegueixen són dels dos, però en aquell món de transició no deixen entrar gossos als palaus de diners. Quan Mike entra al banc i és davant el vidre que el separa d'aquella empleada, es fica la mà a la butxaca dreta mig descosida, trau un paper estripat i mullat pels cantons i li'l passa a la caixera pel buit. El paper du escrit el número 51535291. De seguida, tria vint de les vint-i-cinc monedes que aquest matí han sonat al seus peus. Per un dia, les mira amb ulls de satisfacció i alegria, tot i el tel de pobresa i solitud que la retina acumula des de fa anys. S'empassa saliva i s'escura la gola.
-Volia fer un ingrés en aquest compte, si és tan amable.
Mike, després d'uns minuts i sota la mirada escrutadora i insolent d'uns clients, ix amb el comprovant a la mà i l'hi ensenya a Tobies, que l'olora. Quan passen per davant l'enorme escaparata de la botiga d'electrodomèstics, els dos amics es queden mirant atònits els deu televisors gegants que emeten imatges lluminoses i ràpides d'un món que no és al seu abast. Pocs dies abans, i en aquelles mateixes pantalles, en Mike i Tobies van observar com uns xiquets de color famolencs i amb la panxa inflada ploraven sense consol possible, mentre unes mosques assajaven una sinistra dansa de la mort davant d'aquelles boques immenses i difícils de sadollar. Un número, 51535291, que ressaltava a la part baixa de les imatges, demanava pietat i ajuda amb un missatge concís però llunyà.
És l'hora de dinar. Torna a caure un plugim suau, continu. En Mike acaba d'eixir del supermercat que hi ha en aquella plaça plena de gent que viu a un ritme diferent al dels dos amics. Du a les mans un cartró de llet. Tobies, que se sacsava l'aigua que li regalimava pel llom, en veure el menjar ha obert tant els ulls que els podria haver fet servir de plat on abocar aquell líquid blanc tan esperat. Avui, en Mike i el seu company inseparable sols beuran llet per passar el dia, però semblen més feliços i farts de menjar que mai. Arriben als baixos d'un bloc de pisos en ruïnes dels afores, una llar improvisada amb sostre foradat des d'on veuen una lluna de llet immensa les nits de cel net. S'asseuen damunt un matalàs ple de molles que grinyolen. Mike vessa un poc de llet en el plateret de Tobies. La cua del ca fa ballar milions de partícules de pols en suspensió, il·luminades per una llum oblíqua, dèbil. Sempre segueixen aquest ordre. Primer beu i menja Tobies, tot seguit ho fa ell. És l'ordre dels cavallers i gentils, dels bons companys, una llei que han signat entre ells. Ara, en Mike fa un glop al tetrabric mentre mira l'extracte bancari, i repassa amb la mirada el número de compte, els penics impresos, el gramatge del paper, el logotip del banc, d'un verd fosc com l'herba que s'enfila pels finestrals trencats d'aquell cau. Acarona el cap de Tobies, que es llepa els gotims de llet que li han quedat pel nas i els bigotis. Quan cau la nit, i abans d'adormir-se, en Mike té un sentiment que havia estirpat de la seua consciència feia molts anys, i del qual no recordava ni l'aparença: l'esperança; només desitja, sorprenentment esperançat, que les vint monedes de Tobies i d'ell puguen desterrar les mosques d'aquelles boques d'infants de color que, no sap ben bé per quina raó, sent més familiars i properes que les veus que ara s'escolten pels carrers de la ciutat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada