—A mi el tonito del catalán me gusta; como lo he estudiado. Pero bueno, la verdad que aquí no lo habla nadie.
Era un estudiant universitari castellanoparlant que feia com de guia improvisat d'uns amics o, pel to, d'uns nous coneguts o companys de pis, i posava en situació la parella castellanoparlant que semblava que s'acabava d'instal·lar a Alacant. Jo anava sol i portava un farcell de cartells del concert de La Gossa Sorda sota el braç (els valencians no hem tingut la sort de nàixer amb un bon pa de pagès sota el braç, sinó amb cartells amb què reivindicar qualque cosa, principalment el fet i llengua nacionals) i hauria volgut alçar el dit i dir que jo sí que hi parlava, en català. No ho he fet perquè m'haurien caigut els cartells, però, sobretot, perquè els guies turístics sense donar d'alta en la seguretat social m'infonen un profund respecte, encara més si fan anàlisis sociolingüístiques de pa i porta tan acurades i encertades.
Espere que l'alicantino i els nouvinguts, de tornada del club social on han esmorzat, s'hagen topetat amb els cartells que he enganxat, i el primer haja mirat la parella i haja postil·lat:
—Bueno, quería decir casi nadie.
M'encanta que les estadístiques trontollen, ni que siga excepcionalment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada