Han fet l'amor, tràgicament. Ho acaben de fer. Regna la placidesa. Dels calaixos dels mobles s'escola un silenci fondo, etern. S'encenen, ambdós, una cigarrreta. Una pregunta, com rescatada del bagul dels misteris de la condició humana, trenca un precari equilibri. —M'estimes?, pregunta ella. —Crec que sí, respon ell. Les paraules del jove giravolten enllaçades als cercles de fum que, com a papallones circulars i caduques, desapareixen invisibles, com el seu amor, als peus del llit. Creure és dubtar, dubtar és viure. Viure és estimar. Viure, sense ella. Ell, capcot, continua sense poder aïllar la x d'aquella equació. Pocs dies després, marxa lluny, a trobar-hi respostes. Mai més no tornarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada