Osama, Obama i Onan en VHS

Fa unes setmanes, i dies després que la diplomàcia ianqui fera pública la captura i execució del terrorista mundialment més famós i líder d’Al-Qaida, Osama Bin Laden, llig als diaris el següent titular: «Bin Laden tenia pel·lícules pornogràfiques a casa». I no sabia si agafar la “notícia” com a un element més del gènere periodístic al qual pertany o com a contingut rosa de les revistes que exposen a les sales d’espera de les clíniques odontològiques, ginecològiques, psicològiques... (a les parapsicològiques tan sols hi mostren Más allá i Cuarto Milenio, i és que al negre, li fa por la competència rosa) ¿Com és que açò mereix una notícia, si el 99% dels mascles tenim —o hem tingut— pel·lícules porno a casa?, em preguntava. Ja sé que també, i sobretot, us estareu preguntant què passa amb l’1% restant, i us jure que per a mi n’és d’igualment inquietant, a què carai es dedica aquesta minoria percentual.

Després de molt encaparrar-m’hi, he comprés que sí, que tal esdeveniment mereixia el tractament de notícia, i el fet interessant no eren el termes morbosos “pornogràfiques”, ni “pel·lícules”, ni “casa”, sinó “cintes”. Sí, ostres, cintes, i no dels cabells ni d’inaugurar aeroports on no aterren avions, sinó cintes en VHS!! Perquè si no, en comptes de cintes haurien informat de cedés o devedés, dic jo. El primer que m’ha vingut al cap ha estat: mira, tu, els americans ens han descobert el gran misteri del líder d’Al-Qaida; la veritable raó d’amagar-se com una rabosa, amb els col·legues barbuts, era per poder pelar-se-la en pau i com a mones desficioses en grup per evitar que Al·là i la CIA els pogueren enxampar tocant a cor que vols la simbomba. Quina manera més repugnant que tenen els diaris –i els serveis d’intel·ligència ianquis– de frivolitzar amb la vida sexual dels famosos, oi? (si és que el rosa era, finalment i des del principi, el color de la intenció informativa). ¿I ara, què voleu, enmig d’una muntanya del Paquistan, sense Internet ni repartidors de Telepizza ni el canal 18♦♦ de Telecrevillent o la porno del Digital+? Tothom en té dret, ¿no?, fins i tot un terrorista, a cobrir com bonament puga les necessitats més bàsiques. Si Déu ha de passar-hi comptes, ja ho farà, però el que va davant va davant, i el que u du entre les mans és sagrat. Perquè no em contradireu que, entre les cinc necessitats fisiològiques imperants per a un home de món, ni que siga que se n’amague, del món, s’hi troba menjar, beure, pixar el que es beu, fer del cos amb el que es menja, i imitar Onan tot vessant la sement arreu. “Bin Laden, el profeta pervertit”? “Bin Laden’s handjob”? “Bin Laden hards on in the mountain” (la portada perfecta del The Sun).

Però tornem-hi a la meua idea-força de la notícia: el retorn del VHS. Sóc de la generació del VHS, sóc el que es coneix comunament com a vehaquessista. Oh, quina nostàlgia, la neteja de capçals, el toca-hi el tracking quan s'escanyava, i tota aquella mecànica rectangular. Els microxips, la nanorobòtica i tota la pesca informàtica japonesa encara eren una insolència esnob, en aquells temps quan jo no alçava un pam de terra i els meus cabells eren més a prop del blanc que del ros. Jo sempre havia d’anar a cals amics o a cals veïns per poder gaudir d’aquells avenços tecnològics (també em va passar amb l’arribada dels walkman, dels Amstrad 126KB, dels condons Durex extrafeeling i dels cotxes full equip), perquè la meua família era pobra, mon pare jornaler i ma mare mestressa de casa (és el moment perquè tragueu el mocador de paper). ¿Qui sap si, potser ara, hi haurà una pelegrinatge massiu d’occidentals ibèrics cap a les muntanyes del nord del Paquistan, per commemorar aquells anys de travessia transpirinenca per veure pel·lis de poca roba i argument tirat, a Perpinyà? De ben segur que en Laden hi haurà instaurat una nova moda i, contra pronòstic, haurà contradit aquells qui apel·laven a la seua mort per evitar el xoc de cultures o civilitzacions entre Occident i Orient. En Laden, mitjançant les VHS, haurà unit els dos blocs (únicament i imaginària enfrontats per als polítics, siga dit de passada).

No seré pas jo qui acuse en Bin Laden d’obscé, pel simple fet de freturar d’escalfor femenina, la qual cosa és totalment comprensible per a la natura masculina (el piu no distingeix entre bombes o mamelles adossades al cos). Pel que sí que podríem fer-li un retret és que, com a bon burgés i religiós convençut que era, el porno no es corresponia amb la seua formació intel·lectual ni revolucionària, i perquè hi ha films eròtics d’allò més sucosos i que s’adiuen més a un líder de masses com ell. Si n’hi ha, de cinema eròtic de qualitat!!: L’imperi dels sentits, Turks fruit, L’últim tango a París, La Passió turca, El carter sempre truca dues vegades... La religió i el porno sempre han mantingut una relació tant conflictiva com estreta, i si bé Jesucrist es muntava la festa mullant amb Magdalenes, al més pur estil hippy, en Laden no podia permetre’s anar d’il·luminat pel món tot ensenyant el rave i arrambant afganes o paquistaneses pels marges o camins polsegosos, que ja n’havia fet de ben grosses anys enrere, i no estava el forn per a rosques.

El segon que m’ha sobtat de la nova és que és d’allò més rastrer que els homes forts d'Obama hagen difós l’anècdota, perquè la intencionalitat és clara: fer veure a totes les nacions musulmanes del món que en Laden no era un líder carismàtic i ple de simbolisme i èpica, sinó un hipòcrita pervertit que es gastava els quartos de la causa jihadista en pel·lícules fetes a Califòrnia, de la Penthouse, del Rocco o del Nacho Vidal. La veritat és que la notícia, llegida i analitzada amb atenció, més que deixar en evidència en Laden, ridiculitza l’espionatge i la intel·ligènica militar nord-americana. La notícia, segons Reuters, afirma literalment que els capos de l’espionatge barraestrellat saben ben poca cosa de l’afer. “No saben si ell se les mirava o si eren d’algú del seu entorn”, ni que “Bin Laden hagués adquirit les cintes personalment –o que hagués ordenat comprar-les–. Ni tan sols saben si se les mirava ell o bé era material utilitzat per algú del seu entorn.” Per si fóra poc, tampoc “no està clar com haurien adquirit les pel·lícules.” ¿No em direu que no fa pena, que un dels serveis d’intel·ligència més poderosos del món no sàpiga si Bin Laden es mirava les pel·lis després, abans o durant la preparació i coordinació d’atemptats? Això, als canalles del MOSSAD no els hauria ocorregut, perquè eixos s’haurien assabentat fins i tot si els films provenien dels prestatges del racó del fons del Video Club Mendoza. Senyors de la CIA, quan jo me n’anava de bolos onanistes amb la resta de la canalla, s’assabentava fins el jutge de pau del poble!

I el tercer que m’ha vingut al cap ha estat que jo i els col·legues, de ben jovenets (joventut egebèsica!), també improvisàvem de tant en tant saraus en honor a Onan, quan encara conservàvem desinhibit el lòbul frontal i no ens feia vergonya comparar-nos la grandària de les pistoles o la destresa simbombera. I en recorde, a desgrat, un d’aquells aplecs. Furtàvem revistes de ca la Consuelito, a l’eixida del col·legi. Generalment eren la Lib, la Playboy, la... Un dia, al migdia, vam anar el Ximo, jo i un altre músic que no recorde, a la Rambla, una mica més amunt d’on és ara la Casa de la (In)Cultura i on hi havia uns tallers tèxtils abandonats. De camí al nostre amagatall, em vaig trobar una cria volandera de verderol, que havia caigut d’algun niu dels tarongers que hi quedaven dempeus (colló, hi havia de tot en aquella bella Rambla, ara que hi pense!). Cadascun dels tres vam seure en un bloc de formigó, ens vam traure la titola i vam reballar la revista oberta al terra per poder observar-la mentre ens concentràvem per arribar al clímax, cadascun pel seu compte. Jo havia deixat el pollet de verderol també al terra, dins d'una capseta de cartró, i el Ximo, amb l’emoció i el seu tarannà innat de despistat (tots els megaintel·ligents pateixen del mateix!), el va esclafar amb el peu, sense adonar-se’n. Em va trencar el clímax i el cor, amb la matança involuntària del pollet (quan eres tan menut no és el mateix trobar un poll de teuladí que un de verderol, allò era una gran troballa!). Tot i això, encara és un dels meus grans i millors amics, però ara cadascun se la pela a la seua manera i pel seu compte, no com en Bin Laden.