divendres, 14 de desembre de 2012

La carnisseria del BE comú


S'obri la porta, que colpeja les campanetes i tubs metàl·lics de darrere per avisar que hi entra un client. El carnisser ix del reservat, afilant un ganivet enorme amb una pedra d'esmolar amb mànec. Bigoti ben poblat, ulleres de vista, ventre prominent i davantal tacat de sang aquí i allà. Flss, flss, flss.

Bon dia Serafí diu el carnisser des de damunt del taulat.
Bon dia Josep.
Què serà?
Hui vinc a fer-te un encàrrec especial per al plenari de Nadal.
A vore. Tu diràs, Serafí. –li diu, mentre pensa que ja hi tornem.

Serafí, amb la mà en la barbeta, observa atabalat i dubtós la vitrina refrigerada, a vessar de penques ben exposades de porc, conill, vedella, cabrit i pollastre escorxat. Dotze guatles panxa amunt dormen en una safata de suro blanc. Amb els ulls salivants, ho repassa tot: melses, cecines, ronyons, llonganisses, manetes, peus, fetges, garretes, faldes, pits, caps, cuixes, magreComença a rodar-li el cap amb aquella exposició macabra de sang i vísceres. Llonzes, entrecuixes, botifarres de ceba, espatles, ossos de l'escapulari, cansalades, carcasses, sangueta, costelles de porc, espinada, cervellets, blanquet... Mentrestant, el ganivet de Josep no deixa de sonar. S’hi disposa a especejar la imminent comanda. Flss, flss, flss.

Ja m'he decidit. Com que porte el carret i puc carrejar-hi pes, em posaràs mitja lliura d'honestedat, un quilo de justícia social, una unza de solidaritat, quart i meitat d'economia sostenible i dos lliures de dignitat i compassió humanes.

Quan Serafí acaba, Josep agafa papers d'embolicar carn que duen imprés en un cantó unes xifres del registre sanitari de color roig. Després es vincla sobre el buit de la vitrina i comença a agafar i tallar peces.

Mitja lliura d'honestedat. Mira-la, acabandeta de portar, Serafí li la mostra, la talla, la deixa caure sobre el paper i la col·loca damunt del pes electrònic. Què fa, que teniu dinar familiar de Santa Llúcia?
No, li ho vull regalar al mamarratxo de l'alcalde.
Ahhh el mira per damunt de les ulleres que li cauen fins a la punta del nas. Bé, ara un quilet de justícia social del cuixot per al tio Pep. Vols que te la prepare fina o més aïnes grosseta?
Fina, fina, que es desfaça en la boca.
Fineta, doncs, com si fóra cuixot. Clss, clss, clss.

Mentre talla, parlen amb energia de les preferents, de la corrupció, de la jubilació anticipada, dels desnonaments, d'un veí, de les rodes de premsa de Mourinho i de les mamelles d'Amparito, la de la immobiliària d’enfront.

Escolta, Serafí, què ha sigut del teu veí, Jaume el rellotger?
Ui, Jaume, aquell va perdre fins la noció del temps. Se l'emportaren a un centre de majors. Ja saps, baveja, es fa damunt, es lleva el pijama de nit. Pobre.
Veus per a què serveix treballar tant!? Tota la vida fent més hores que un rellotge i... Bo, Serafí, amb les lliures de dignitat i compassió ja ho tens tot. Què més? No voldràs emportar-te unes llonzes de competència ferotge que m'han arribat hui? I què me'n dius, del lucre, la mentida i la malícsia que m'acaben de portar de la granja dels Espinosa? li exhibix unes costelletes de porc, una cansalada entreverada i unes xulletes de corder lluentíssimes. Delicatessen!, com diuen ara. Se n'acaba d'anar el furgó justetet ara. li assegura de les peces enormes que sosté amb una facilitat sorprenent, gràcies a les mans descomunals que ha heretat de son pare, en glòria estiga.
No, ja en tinc prou. Fes-me el compte, Josep, que faig tard.
Molt rebé. Serafí, volia fer-te un preguntat. Ja sé que no sóc qui per a ocupar-me dels assumptes dels altres, però, vols dir tu que això funcionarà amb l'alcalde?
Jo crec que sí. Mira, en l'herboristeria del carrer Major hi ha un cartell ben gran enganxat en el vidre que diu: "som el que mengem." Amb el que porte, al proper plenari hi tindrem prou per començar a notar-li-ho, no?
Ummm, home, vist així jo crec que sí li diu amb un convenciment més basat en una fe precària que en ferms postulats científics. Carregat vas, això sí. Si s'ho fot tot d'aquí aleshores potser li vindrà fins un rampell de democràcia en el dit gros del peu que ens sorprendrà a tots.

Josep i Serafí acaben d'enraonar-hi, el carnisser agafa el ganivet i torna al ritual de l'esmolada. 
Adéu Josep.  
–Adéu, Serafí. I que tinga bon profit, l'alcalde.
Flss, flss, flss…

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada