dilluns, 3 de maig de 2010

És el valencià una llengua diferent?

Us deixe, per si us ve de gust fer-li una llegida, una ressenya i reflexió que vaig fer l'any passat a partir del llibre de Maria Josep Cuenca El valencià és una llengua diferent? publicat en Tàndem Edicions:


El valencià és una llengua diferent? El llibre de la pregunta retòrica, aquest assaig de Maria Josep Cuenca, tal com ella reconeix, “vol separar-se de l’erudició o l’academicisme que caracteritza altres obres (…) hi ha un filtre, el de la mirada de l’autora que ha sentit la necessitat de compartir el seu pensament” (pàgs. 14-15). Posa cos i ànima en la narració, és un diàleg amb el lector, íntim, obert, confiat. Això no vol dir que no siga una obra rigorosa ni seriosa en el plantejament, quede clar.

El llibre recorda els reculls d’articles de premsa i opinió que sovintegen a les prestatgeries de biblioteques i llibreries: un gènere d’assaig personal i proper sobre la realitat política i quotidiana. Punt de mira, de Joan Francesc Mira, en seria un altre exemple. Són obres que, per la forma d’estructurar-les i la natura del missatge, es poden llegir per capítols de forma independent, començant pel final o pel principi, hui un capítol a la cua del metge, demà un altre al metro, mai perds el fil.


Quatre grans apartats o capítols divideixen el llibre de Cuenca: narracions, contextualitzacions, reflexions i explicacions. L’autora viatja, amb la pregunta del principi, des d’allò més personal, la seua experiència sociolingüística (narracions) fins allò més general: ens apropa al context del dia a dia dels valencians i el conflicte sobre la denominació de la seua llengua, la importància de la instrumentalització política en l’afer, l’estat espanyol i el plurilingüisme, les causes, conseqüències, com superar de forma racional tot aquest disbarat (contextualització, reflexions i explicacions) I l’epíleg, com a tancament i lliçó moral última. L’autora abraça tots els àmbits possibles que estan relacionats directament o indirecta amb la temàtica: termes sociolingüístics, nacionalisme i llengua, normativa, llengua estàndard, l’àmbit social, fets històrics propers, citació d’articles de premsa, ràdio o televisió…


Ens deixa clar des d’un primer moment que ni per raons científiques, descriptives, ni per cap raó històrica, política o de la natura que siga, es pot afirmar que el valencià és una llengua diferent, diferent del sistema lingüístic al qual pertany: la llengua catalana (“Que el valencià pertany a la llengua catalana no és qüestió d’opinió, és qüestió de raó històrica i descriptiva”, pàg. 78). Que és un debat falsejat i irresolt que cal superar. I amb això tenen molt a veure els prejudicis, matèria que també tracta sovint en el llibre (pàgs. 52, 63, 120, 121…). Cap universitat del món ni cap tractat de lingüística romànica posa en dubte la unitat lingüística. A tall d’exemple:


The New Encyclopaedia Britannica. 15th ed. Chicago, 1993:

Catalan Language, Catalan, CATALÀ, Roman language spoken in eastern and northern Spain, chiefly in Catalonia and Valencia…”

GENERALITAT VALENCIANA. Diccionari valencià, (2a ed.; Alzira: Generalitat Valenciana: 1996)

valencià –ana […] 3.m LING Varietat de la llengua catalana parlada a la Comunitat Valenciana.


Conflicte? Quin conflicte?

No hi ha el suposat conflicte lingüístic valencià-català, ni ara ni mai, el que sí hi ha -o hauria d’haver-hi- és un conflicte català-castellà encobert, amagat, que es vol ocultar. Perquè existisca un conflicte lingüístic hem de reconéixer almenys dues llengües en contacte, i les úniques llengües en contacte que tenim al País Valencià tothom sap quines són. Però el rerefons de tot aquest despropòsit no és si català i valencià pertanyen a un mateix sistema lingüístic: a la gent se li’n fot si és el mateix o no, sincerament. El veritable objectiu és enterbolir l’horitzó, crear confusió, fer que mirem cap a un altre lloc.


El lingüístic és un nou estadi en el procés de depuració ideològica i nacional del País Valencià: el nom de la llengua, la bandera i la denominació del territori són la santíssima trinitat d’aquesta religió que ofrena en temps de quaresma glòries a la metròpoli de ponent, com a xais gentils. Així de categòric. El conflicte és purament polític, té diferents vessants o manifestacions, però polític al cap i a la fi, de dalt a baix. I no és que siga una obsessió particular, és que ho afirmen els entesos en el tema, gent assenyada, dia rere dia (“…en paraules de Gustau Muñoz, té l’objectiu “d’evitar per tots els mitjans l’arrelament d’un sentiment nacional diferenciat i erosionar a llarg termini les bases del fet nacional…”, pàg. 79). No volen un altre País Basc, una altra Catalunya, i són sabedors que acabant amb aquesta trilogia identitària tenen guanyada gran part de la batalla.


El parany de L’AVL

Filòlegs com en Jordi Colomina o en Rafael Alemany que van acceptar formar part de l’AVL quan Zaplana els va tocar al departament, haurien hagut de tenir una mica de dignitat, de vergonya, i no moure’s per interessos messiànics ni protagonismes estúpids. Això s’anomena, curt i ras, col·laboracionisme. Portem setanta llargs anys amb un estàndard policèntric acceptat per tothom, i no ens ha anat malament. No ens calen més acadèmies: ens cal més gent compromesa, com la d’Escola Valenciana, com la de la Mesa per l’Ensenyament, com la d’Acció Cultural… Però els valencians som així. Això és el que diferencia les nacions dignes de les no mereixedores de cap respecte. Els bascos, per exemple, no són així, no els van les mitges tintes, anteposen els principis i beneficis de tot el “col·lectiu”.


L’última mostra l’han donada els jugadors de la selecció basca de futbol: els mateixos jugadors van exigir a la seua federació que, ho jugaven sota la denominació Euskal Herria i no Euskadi, o no jugaven el partit que anualment disputen per nadal. O es feien bé les coses com anys anteriors, i era representada tota la nació (les set províncies basques, de les quals hi ha jugadors en la selecció), o ni cas ni calendari. I així va ser, no van jugar el partit programat per al desembre de 2008.


Han parit un monstre: el valencià-català

La dreta, el que pretén és una altra “galleguització”, en aquest cas del català, Fraga a Galícia, Zaplana-Camps a València. El mateix partit consevador espanyolista vol una llegua residual i folklòrica diferent a banda i banda del Minho i del Sénia, perquè la que realment importa és la “lengua común”, que és la que representa el seu gran projecte polític que volen perpetuar fins a la fi dels dies. L’estratègia és clara i precisa: primer dividir, per a després arraconar i reduir a esperpent la llengua.


La doble denominació no és viable, ni històrica, ni convenç ningú. Recordeu com va acabar el serbocroat, el gallegoportugués, el francoprovençal, el retoromànic… Amb escissió en uns casos i desaparició quasi absoluta en altres. La transició era el moment clau per haver finiquitat aquestes indecisions per sempre més. Maria Josep Cuenca cita l’Adolf Beltran i rescata una enquesta de l’any 78 on es reflecteix que el 41% dels enquestats preferia la denominació “País Valencià”, encarregada pel Consell Preautonòmic a l’agència Consulta. Era un bon moment, però el principal partit (PSPV-PSOE) va cedir a les pressions, va abandonar les qüestions importants, i ara tenim el que tenim. Els altres territoris de parla catalana no van cedir i van oficialitzar la denominació “català” com a llengua pròpia. No és que als altres territoris hi haguera moltíssim més consens, que no, simplement van ser més valents.


Quina barra!

La Maria Josep Cuenca afirma amb contundència: “…els més intransigents lingüísticament solen ser els que més bel·ligerants es tornen quan ells són situats en un segon nivell lingüístic, potser perquè estan acostumats a ser ells els que dominen, els que imposen la seua llengua” (pàg. 43). Efectivament, això em recorda el cas de Puerto Rico. Sabíeu que l’any 1991 un dels premis Príncep d’Astúries de les Lletres va ser atorgat al “Pueblo de Puerto Rico”?


Doncs sí, a l’excolònia espanyola (El pueblo de Puerto Rico reafirmó el pasado día 5 de abril de 1991 sus raíces culturales hispanas con la declaración del español como única lengua oficial de la isla. En el transcurso de una ceremonia solemne, el gobernador del Estado Libre Asociado, Rafael Hernández Colón, derogó una ley de 1902 que establecía la cooficialidad del inglés y de la lengua española como idiomas puertorriqueños). Osti tu, si això és el que vull jo per al meu País i la meua llengua!! Com és que a mi em tracten de terrorista per defensar la meua nació i el català com a única llengua oficial dels Països Catalans i als portoriquenys, el fill del cap de la benemèrita, els dóna un premi i els rep en audiència? A ca meua em diuen que el bilingüisme és la fórmula idònia que necessitem i a l’altre cantó de l’oceà defensen el monolingüisme castellà. Quina barra!


Ho he dit abans, l’objectiu últim de totes aquestes maniobres és clar: una Espanya indivisible, indisoluble, amb una llengua, una bandera, un territori (“La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la nación española, patria común e indivisible de todos los españoles”, Títol Preliminar, Article 2). És a dir, en una seqüència de tan sols setze paraules, dues fan referència explícita a adjectius partitius que porten el prefix in com a clàusula de rescissió vitalícia. I si continuem llegint, aquesta relíquia jurídica amenaça amb l’exèrcit (“tienen [les forces armades] como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad…”, Títol Preliminar, Article 8.1). Posat així fa por i tot, veritat? D’això es tracta.


L’observatori de la llengua catalana, l’any 2005 va emetre un informe de 240 pàgines on afirmava rotundament que la fragmentació política dels territoris de parla catalana és clau per perpetuar aquesta situació de desavantatge, falta de cohesió i discriminació de les llengües minoritzades de l’estat. Relacionat amb açò, m’agradaria citar un altre article de la perla mesetària més ben conservada: “En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas”, Capítol III. De les Comunitats Autònomes, Artícle 145.1). Quan pares atenció al text pots notar el caràcter d’advertiment, d’amonestació, de consell (¡?), d’avís, del missatge que vol transmetre. Hom es preguntarà, per què un article com aquest? Perquè Castella-La-Vella i La Nova no es federen? Per què voldrien federar-se les dues Castelles, per a produir més excedent de blat del que ja produeixen? No, evidentment. L’obvietat no deixa lloc al dubte: contra los nacionalismos perifèricos.


Aconseguiran secessionar, escindir la llengua catalana?

El temps ho dirà. El cert és que tenim un País farcit de ties maries doctes totes elles en qüestions filològiques, lletraferides que parlen de llengua a la carnisseria, al forn, a la plaça, amb una presunta legitimitat i saviesa semblant a la del mateix Meyer-Lübke o en Joan Coromines. Cuinen llengües, sofrigen històries lingüístiques i teories de la gramàtica com si fossen figatells o panets de figa: a l’engròs. En alguns sectors pul·lula la falsa idea amb la qual s’afirma que si en tant de segle no han pogut acabar amb el català del País Valencià ara no ho faran. Fa seixanta anys no hi havia televisió ni sistema escolar generalitzat, ni estat de benestar, ni trens d’alta velocitat ni xarxes de carreteres pertot arreu. La llengua romania intacta en la major part del territori. “Ells” sí que estan aconseguint el que volien: que el català recule, s’estanque, estiga indefinidament refundant-se, immobilitzat, mentre el castellà continua sumant adeptes a la seua ja milionària xifra de parlants, d’espais i usos conquerits.


Tocant a les llengües i la seua salut, arriba un moment en què els canvis són exponencials, en poc temps els problemes es fan irreversibles, pel número de parlants, pel poc ús social… De res ens serveix criar en captivitat i cultivar espècies autòctones de plantes i animals si mai més tindran un medi on desenvolupar-se. Això mateix està ocorrent amb el català en la major part del seu territori natural: consagrat i protegit en guetos quasi inexpugnables -universitat, escola- però incapaç d’accedir a l’espai que li era propi abans: el carrer. Els quioscos, les sales de cinema, els pavellons esportius, la ràdio, els restaurants, els centres comercials, el bar de la cantonada, les comissaries de policia, la televisió, el carrer... no parlen català. Aquest es fa present únicament i de forma trontollant a la universitat, bressol del coneixement. I què més?


Hi ha qui encara pensa que Europa rescatarà els nostres drets lingüístics i posarà fi a tant de disbarat. Aquells que confien en les institucions del vell continent van errats: el que no ens guanyem i lluitem a casa no ens ho donarà Brussel·les, perquè del club de Brussel·les no en som socis.


Al·là és gran, al·là ho veu tot. I Part: Canal 9

Tot règim té un mitjà per trasmetre de forma compulsiva el seu missatge. Hi ha les madrasses i els minarets, amb llurs altaveus a la part més alta, el so dels quals arriba fins a l’últim racó del soc i la medina per recordar una i mil vegades que Al·là vigila atentament els infidels que gosen abandonar el recte camí. I hi ha la dreta valenciana, espanyolista per definició, que té una versió no tan centenària però més sofisticada i no menys efectiva. Hi ha un minaret a Burjassot anomenat Canal 9 que emet 365 dies a l’any, vint-i-quatre hores al dia, fem dogmàtic i doctrinari gens apte per a la salut mental i la higiene democràtica, a cadascuna de les llars entre el Sénia i el Segura. En castellà, naturalment!


Entre cullerada i cullerada, missatge d’odi directe a la panxa de boca de la mujaidín Empar Recatalà (Amparo, para las amigas. Ha de ser molt bona en el seu treball, ja que amb aquest cognom haurà d’haver-se fet un lloc amb molt de patiment). Això, de forma sistemàtica pot fer molt de mal. Censura a tots els nivells i en totes direccions, demagògia, sense llibre d’estil ni principis deontològics, proselitisme, pensament únic... Si fa no fa, com si parlàrem del règim actual de Teodoro Obiang a la Guinea Equatorial. Que tenim manca d’aigua? Els catalans són els culpables. Que l’economia i el comerç valencians van malament? L’estat és injust i dóna més diners i subvencions als catalans i el port de Barcelona boicoteja el de València.


Tot s’hi val, allò important és tenir l’instrument per a transmetre-ho. Algun dia hom haurà d’estudiar abastament i amb rigor quins han estat els efectes devastadors d’aquesta pràctica, d’aquesta ràtzia anticatalana i proespanyolista en les ments de milions de valencians. No s’ha de ser molt il·lustrat per adonar-se’n dels immediats: el color blau aclapara l’arc parlamentari valencià.


Al·là és gran, al·là ho veu tot. II Part: La jihad hispànica o brunete mediàtica

L’imam hispànic més ben remunerat -i escoltat!-, Muhammad Jiménez Losantos, atia el foc des de les altures radiofòniques amb discursos incendiaris que serveixen de suport i consolidació a les tesis anticatalanistes. Són la brunete mediàtica (ABC, El Mundo, La Razón, La Cope, Fernando Savater, les tertúlies matineres de les TV, i tants i tants altres…). Aqueixa gran família de mercenaris amb corbata, triats per la gràcia divina i amb la finalitat d’aconseguir tan alta empresa. Estan al servei de la causa panhispànica, vigilants recelosos i atents de la gran unidad.


Rere la boira, hi ha futur, i tant que sí!

Lluny de ser pesimista, la Maria Josep Cuenca ens esperona a destapar i neutralitzar totes aquestes mentides i estratègies que pretenen acabar amb la nostra llengua, a tirar endavant. Al meu entendre, ella és un clar exemple de recuperació lingüística, potser no és la tònica dominant, però és important assabentar-se de gent que recupera la llengua del Tio Canya, que fidelitza el seu posat. Com ella, serem fidels a la utopia, i amb aquesta farem camí.

1 comentari:

  1. He vingut a través de Google buscant opinions i ressenyes sobre el llibre de Maria Josep Cuenca, i he de dir que este article m'ha paregut brillant. Trobe que tens molta raó, sobretot en la comparació amb Puerto Rico. Jo intente ser optimista, i crec que la llengua s'està recuperant. Ja vorem amb el temps. Salutacions.

    ResponElimina