diumenge, 1 de setembre de 2013

Temps de verema

Abans que el teu amor nasquera,
jo ja el preparava en el temps de la sembra,
vaig llaurar la terra amb solcs d’esperança,
les mans enfonsades dins el mocador
bressolaven la llavor que als teus peus arrelaria.

Vine, que et colliré els xanglots madurs
de les orelles, que el sol del meu somriure,
quan encara verdejaven,
els festejava amb rajos de silenci i impaciència.

Riu, que és temps de collita,
el cabàs de veremar balla amb joia
damunt els teus muscles,
al melic et creix ara una parra
que la panxa et vol fendre,
que els teus pits de figuera, amb un filet de llet,
regaran el fill que dus al ventre.

Ara, amb el crepuscle, pansit,
dibuixe amb l’aladre el teu cos de terròs,
vinyes a la mar, som vaixells
que xafiguen un mar de cendra,
torne a fer cantar per tu la rella,
obrim junts camins nous, verema tendra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada