diumenge, 10 de novembre del 2013

El mite de Pereorfeu i Sileneurídice

La va vore davant d'aquell edifici públic. Ella parlava entre un grup de gent. No s'ho pensà més i s'apropà per darrere sense que ella se n'assabentara. Quan la va tenir a tocar, li passà els braços per damunt de les espatlles i li va tapar els ulls i les ulleres de vista amb el palmell de les mans. Ell va començar a parlar-li a cau d'orella. Les paraules s'esmunyien entre els cabells fins arribar a les oïdes. Era la primera vegada que s'hi apropava tant. L'olor dels seus cabells era la que esperava, perfecta, indescriptible, com la seua bellesa. L'embriac d'aquell perfum natural a penes el deixava articular paraula, però les tenia assajades i començà a dir-li el que volia, amb una veu càlida, tènue, transparent i tremolosa. Ella rebia aquelles paraules com un bàlsam tranquil·litzador tot i l'aparent nerviosisme d'aquella situació inesperada i autoria desconeguda. Ningú dels qui els envoltaven podien escoltar el que li deia.

-Sileneurídice, no et gires. Sóc jo, Pereorfeu. No et gires, em sents? No et gires. I, sobretot, espera'm. Espera'm. En descobrir-te els ulls, marxaré. No et gires, em sents? 

Pereorfeu havia tingut la creença que, arribat el moment, no aconseguiria dir correctament el nom de la seua estimada, perquè mira que era de difícil articulació, pensava. Però no fou així. Les mans de Pereorfeu encara li feien olor al perfum que s'havia posat davant l'espill del lavabo de casa. Sileneurídice va tenir temps per a pensar que li agradava molt aquella olor. 

-Ja sé que sembla estrany i que la història no va així, però espera'm sempre i ens tornarem a vore. Som còpies imperfectes de mites fabulosos. Abans, però, he de trobar-me a mi mateix i traure la mare de les urpes d'Hades. Afinaré la guitarra i et tocaré una cançó de José Rodríguez, la més bonica de totes, i serem feliços. Aquest hivern i pena duren ja massa temps. Necessite un final feliç per a aquesta història. N'estic fart, d'antulls i fats deístics, de finals tristos a mites clàssics. Vull que l'amor deixe de ser un mite i esdevinga la nostra història, ser el pare dels teus fills, qui et duga el jornal a casa, qui et veja engrossir de felicitat i rutina.

-Però... -digué Sileneurídice.
-No digues res -la tallà Pereorfeu-. I, sobretot, no et gires. Espera'm. Compra't una boa constrictor, fes un threesome amb dos sàtirs corpulents que van al gimnàs municipal, no em fa res això, fes si vols la volta al món, però espera'm, deixa'm el cor obert per entrar-hi. Espera'm.

Pereorfeu notà com el seu sexe s'enduria pel contacte proper amb la seua estimada. Enrojolit, llevà les mans del rostre de Sileneurídice i marxà de retorn a la feina. La gent del voltant deia a Sileneurídice que es girara per poder vore qui era aquell friqui que li havia tapat els ulls sense previ avís. Però ella no ho féu. De seguida es formà un mar glaçat entre els dos, mar que Pereorfeu esmicolaria anys després a colp de melodia de guitarra en tornar del seu desterrament. Quan defallia i dubtava, Pereorfeu recordava l'olor de Sileneurídice i un somriure infinit se li dibuixava en els llavis tallats pel fred i la desesperança. Ella recordava la seua veu, perquè el Diazepan que li havia receptat el metge de capçalera per superar aquella llarga depressió per l'absència de Pereorfeu no li feia efecte.

Anys després, passades moltes anyades, Pereorfeu i Sileneurídice es retrobaren inesperadament en la festa de comiat de noces d'una companya de treball d'ella a Benidorm. Ell punxava la música que acompanyava al boy de la festa, rere una cabina de DJ i amb ulleres de sol vintage. Ell la va vore, s'hi apropà per darrere i li parlà mentre li cobria els ulls amb els palmells de les mans. Sileneurídice ja no duia ulleres de sol, sinó lents de contacte d'un sol ús marca Acuvue. 

-Hola Sileneudícire, perdó, Sileneurídice, sóc jo. He vingut perquè te m'endugues per sempre més. Ara ja pots girar-te, amor meu.
Pereorfeu tornava a olorar els cabells de Sileneurídice. Era l'olor inconfusible de Sileneurídice.

El boy se'l mirava atònit i trempat i li demanava amb els ulls i un cop de cap que canviara a la cançó que tocava, mentre una de les altres dones no deixava de tocar-li el paquet amb els ulls esbatanats, sense deixar de riure i buscant la complicitat de les altres companyes de festa que duien pius rosa al front.

-Ella, que de seguida reconeixé aquella veu, es girà. Es llevà el seu piu rosa del front i, entre plors, es fongueren en un bes tan llarg i sentit que semblava que no acabaria mai. I no acabà mai, certament.

Pereorfeu i Sileneurídice es casaren pel registre civil i en valencià malgrat els impediments del jutge de pau que era castellà i espanyolista; van signar una hipoteca d'un pis amb La Caixa, es compraren un Golf TDI de color negre i tingueren un xiquet i una xiqueta. La seua felicitat no acabà mai, i des de llavors dormen fent la postura de la cullereta, tot i alguna crisi puntual de parella. Els déus, arran d'aquest final feliç, rondinen per les altures enfadats a causa del desafiament de Pereorfeu i Sileneurídice per canviar el curs dels mites i voler escriure històries fabulosament corrents. I als humans ens castiguen de tant en tant amb alguna torticoli sobtada i, sobretot, amb el mal permanent de la impaciència.

Orfeu i Eurídice (1862), de Sir Edward John Poynter

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada