Quan la insistència és un grau

Encete una sèrie de posts dedicats a personalitats, treballs, racons o olors de Crevillent que, d'una manera o d'altra, han marcat les nostres vides, el nostre bagatge experiencial.
Començaré per 'El Quiosc de la Torta'. Al carrer Sant Tomàs, 7 hi havia una casa-quiosc que trobe a faltar. Tu també, ja ho sé. El valor afegit d'apropar-se a aquella llar de llepolies i torrat era la insistència patològica a vendre del seu propietari. La dona del propietari era torta d'un ull el costat del qual no recorde (d'ahí el bateig malvat, que hi feren els xiquets amb el nom de la botiga), però ell no patia d'estrabisme comercial, no, que bé que sabia endossar a la canalla el 'gènero'.
Reproduïsc, tot seguit i fidelment, un combat que vaig protagonitzar en aquell temple de lluita i d'obstinació venedora:

—Dóna'm una Fanta llimó.
—Una Fanta limón! Más cosas, más cosas —amb aquella campana començava l'espectacle.
—No res.
—¿Seguro? —primer ganxo de dretes, el joc de cames rere la vitrina és d'una coordinació perfecta, immillorable.
—Vinga va, posa'm un triangle de xocolate —deixe anar, tot claudicant per primera vegada. Comencen a pesar-me els braços.
—¿Alguna cosita más? —les paraules ràpides i torpalloses que pronuncia el púgil excitat se li enreden, òrfenes de vocals, als llavis.
—No! —li etzibe un directe amb fermesa a la trompa. Retrobe l'alé.
—Son tres duros... ¿Qué más? ¿Qué más? —diu en l'últim instant, quan tot feia pensar que ja no s'alçaria del sòl del quadrilàter.
—Que no. Bueno... una d'arròs unflat —em confie i la cague; acabe de regalar-li els punts. Merda!
—¿Qué más?¿Una empanadilla?¿Una bomba de chocolate?¿Unos altramuses fresquitos? —em noqueja amb una successió de colps baixos que l'àrbitre (la dona!) no sanciona. De nou, combat amanyat.
—Xe, primo, eres sord? Que t'he dit que no! —pronuncie sense esma des del terra. De ben poca cosa serveix, però.

L'assalt s'acaba perquè l'àrbitre apareix rere la cortina de la sala-menjador (tota casa-quiosc té la seua sala-menjador amb una ben visible grunsadora) i li diu que ja li ha preparat el sopar (al fons, en una taula rodona central es veia, fumejant, el sopar de la victòria).

Com puc, isc del ring, engegue la Derbi Variant Start i me'n vaig a tot gas al Parc Nou, amb la sensació d'haver sigut derrotat i violat per enèsima vegada.
Amb el pas dels anys i la desaparició del Caesars Palace crevillentí dels BOLLY-KAO, i després de molt rumiar-m'ho, he desenvolupat la teoria que, de "El Quiosc de la Torta", tothom n'era conscient que la dona l'era, torta, però el que ningú s'imagina és que l'home dissimulava una sordesa descomunal, d'aquelles que no han sigut educades per a la labiolectura, per això el grau d'insistència colossal que mostrava i que el dugué a guanyar-nos tants combats a la canalla burleta (en aquell aleshores, els instituts GAES no existien, com tampoc la gratuïtat de les primeres revisions).