Echegaray, Cal Coixet; Ca les Patates, Cervantes

Fa uns dies vaig postejar una entrada en què encetava una sèrie. I no dic res més, que després tot se sap. Doncs bé, hui, tot seguint aquella sèrie, escriuré sobre més quioscs famosos i indrets d’infantesa la claredat memorística dels quals he perdut, a causa del jou implacable del temps i la natura marcesible de la memòria. Intentaré, però, fer-ho brollar malament i com puga. No seria debades que m’ajudàreu.

Quan jo era un roig mampèl sopetes de mel vivia al carrer Echegaray, bé, realment era Perdigonera, però mon pare sempre deia que era “Echegaray” (en un muntanyar entre la Salut i l’Àngel), supose que no sols per la confusió provocada per la confluència d’aquells carrers amb mala retolació i cap delimitació clara, sinó també perquè era de l’Athletic de Bilbao i el cognom del guanyador d’un Nobel amb carrer dedicat l’agermanava d’alguna manera amb l’equip de les seues passions. Però també vivia ―visc― al carrer Cervantes (al barri del Pont), d’ençà que la meua àvia no es valguera per si sola. Tres mesos Echegaray, tres mesos Cervantes, família amunt, maletes avall, viure a torns segons les necessitats humanitàries. Això ara no passaria, amb tant d’egoisme i residències àvides de gent gran per amuntonar.

Si m’estava a Echegaray, de muntanyar. Si era a Cervantes, de ciutat. Ni esmentar cal que preferia muntanyar. D’allà, del muntanyar, escapat alguna vesprada, anava a jugar a futbol a la plaça el Paseo. I heus aquí el primer quiosc amb història pròpia: Cal Coixet, el propietari del qual era de nom Joaqui, i no és que tinguera mala llet, com deia la gent, sinó que nosaltres li la creàvem. Era on és ara el Café Tertúlia. A la plaça, entre sabatada i sabatada a la pilota que els iaios ens prenien per no destorbar-los les passejades, anàvem, assedegats com a pollets de niu, a apaivagar la set a Cal Coixet. Només entrar, a mà esquerra, hi havia una pica i una botija que el propietari oferia gratuïtament a la canalla. La botija, de color terròs, esdevenia negra amb la ronya que teníem a les mans. S'escoltava un ahhh ben satisfet quan cadascun acabava d’empinar el colze. Gitanos, paios i d’altres ètnies ens amorràvem al gallet de la botija com corderets munyint la mare ovella. I no passava res, ni hepatitis, ni herpes, ni boquerons en vinagre. La vida a rebolcons per places i descampats ens guaria d’infeccions que ara patim voluntàriament amb l’obsessió higiènica. El Coixet era mestre en el preparat de cartutxos de torrat, i allà vaig descobrir que les xufes serien, per sempre més, un dels meus tubèrculs preferits. Però quan el Coixet va substituir la tradicional botija per una de plàstic de color blau made in China d’on recorde haver begut les darreres vegades, vaig entendre que s’acabava un cicle. A poc a poc, arribava l’imperi dels polímers i de les franquícies comercials per quedar-s’hi. Cal Coixet, poc o molt després, va tancar. Mut i forrellat.

En aquella plaça, quan no jugava a futbol, em dedicava a defenestrar pollets d’oreneta dels nius que els hirúndids feien a sobre de les arcades de l’entrada a l’església. En la mateixa trompa de déu, i amb els animalets de déu nostre senyor. Com? Doncs amb la insistència destructora de ganxos propulsats amb gometes de caixes d’ous que trencaven els nius mig esfèrics de fang. Els ganxos els tréiem de les persianes de canutets que es comercialitzaven en aquell aleshores. També les pedres eren l'artilleria pesada eventual, però que no abundava en aquella plaça de marbre. Sols a boqueta nit, quan els envions feien les darreres passades en grup metrallant el cel amb els seus xiscles com caces de guerra, tornava a casa. Abans de marxar, però, sempre em quedava ataüllant un home que era part indestriable d’aquell paisatge urbà: cada dia, en aquell espai obert, es podia veure un senyor de mitjana edat que no passejava com la resta, ni feia els moviments coordinats de braços i tronc com la resta, ni mirava com la resta, ni parlava com la resta; perquè no parlava, sinó que musitava una lletania imperceptible, i tenia l’esguard perdut, bé enfonsat al terra bé allunyat cel amunt, i caminava amunt i avall sempre sol, de forma ritual i compulsiva, robòticament aixecava i ajupia cap, coll i braços fent reverències a entelèquies superiors invisibles, sempre allunyat del món dels conscientment presents. M'hauria agradat tocar-lo amb la punta dels dits, per comprovar si era de veres o de suro, l'hauria cosit a preguntes, per què feia allò? Què veia? Qui li feia mal? Aquell home patia alguna follia, i no era una tocada d'ala transitòria de les que es curaven anant als metges dels nervis. Jo albirava que el món dels adults era una mica complicat, per estrany i allunyat del meu enteniment. Com el podria ajudar? Necessitava realment ajut, o era irremeiable, com els pollets que naixien amb alguna pota o ala maldestra?

De Cervantes estant, camí al col·legi, feia parada en un altre quiosc, Ca les Patates, ohhh!, les Patates, al carrer de la Santíssima Trinitat. Eren tres ancianes misterioses, vestides de negre rigorós. Feien tanta por que no sé com gosava entrar a comprar-m’hi llepolies. Les institutrius del mal, enviades directament des de l'avern que hi havia als budells subterranis d'aquella casa-quiosc, tenien una pell d’un blanc sobrenatural i tan mapada d'arrugues de grandàries descomunals i amb unes faccions tan sinistres i solcades per la vida que no semblaven d’aquest món, sinó del d'ultratomba. El blanc epidèrmic malaltís contrastava amb el negre de les vestimentes. Eren vestits que hostatjaven tots els traspassats del món, sens dubte, per això eren tan i tan foscos (com més morts novenats i dols, més i més negror). I la veu amb què despatxaven feia feredat, tot i el seu to aparentment amable. Supose que anar a Ca les Patates era tota una aventura misteriosa, pel fet de no saber si acabaria dins del fregitori que escoltava com cuinaven rere la porta de la cuina, per la sospita que s’apoderava del meu pensament: havien sofregit ja algun xiquet abans que jo arribara? Dubtar entre si eren ancianes venerables o les mullers encobertes dels pitjors homes del sac, crec que hi donava suspens i atractiu a la compra de porcades.

La natura humana, com hem pogut comprovar, és molt cruel, i de res serveix que els amos dels quioscs hi posen rètols amb el nom de l'establiment convenientment dedicat a la muller, als fills o al barri, ja que, quan el poble parla, sobreretola el pa: Ca la Torta, Cal Coixet, Ca les Patates, Cal Xupacaragols... destacant amb mordacitat les discapacitats, les deficiències, els vicis o els tics amb cada rebateig popular. Som, les persones, compares de la burla, amb fillols marcarts per la natura, sempre arbitrària.