dilluns, 18 d’octubre de 2010

Mossos autumnals

Se'ns ha fet curt el llit, la nit i la diada,
els dits dels peus, encongits pel fred i el goig,
els cossos s'han fet petits, els sexes, grans, infinits,
el sostre de l'habitació estava clapejat
pels gemecs i arraps que ens dedicàvem,
i semblaven voler fugir com petits globus d'heli.

La pell, esborronada amb el pas dels meus dits vellutats,
com s'alça l'aigua amarada en una carretera deserta
amb el frec de les rodes d'un cotxe,
en una nit fosca de pluja intensa.

Una cançó del camaleó del rock
i una altra de la reina
suraven impertinents en la meua consciència,
adobant aquella escena en qualitat de banda sonora.

Un mussol ha fet un crit al terrat del darrere,
estranyat, sorprés i enutjat
que dos cossos nus li restaren protagonisme d'ombra i xiscle.
Una veïna de poble, amb l'orella parada a la paret mitgera,
rosari en mà, passava les denes entre el polze i l'índex,
i dubtava, d'escàndol, si completar la dena
o ficar-se-les totes per aquell forat prohibit de pecat.

M'ha deixat el sexe com a penyora,
i, corresponent, li l'he pres amb els llavis, la mà:
si haguera tingut un tros de pa
l'hauria untat amb l'essència de dona,
i me l'hauria menjat amb avidesa i solemnitat,
l'únic i suficient àpat d'un cap de setmana de tardor.

De matí, per uns vidres amples cara a una serra adormida,
el sol de rovell inundava silenciós una estança acollidora,
on totes les formes possibles de serenitat s'hi aplegaven,
i solament cordills de roba tallaven la llum de l'astre matiner.
Les teules d'un pati interior,
semblaven soldats mil·lenaris,
silenciades pel temps i la soledat,
vestides i visitades tan sols per la rosada.

I m'he dit que li ho faria allí la propera vegada,
amb les mans com a pinces als cordills,
i els cossos, gronxant, banyats de llum, per roba.

Crits, trèmuls, ungles, pits, cabells, brogits,
Mossos autumnals, olors indefugibles,
llençols impenitents, plaers inconfesables.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada