Lectures amargues

Eren les 15h, m'he encaminat cap a Primat Reig, línia fronterera que separa el poble de Benimaclet de la ciutat de València, per comprar el diari. Tots els dissabtes, cada dissabte, aprofite i compre un diari espanyol escrit en espanyol i per a espanyols, perquè regalen un llibre. Per tan sols 2€ aconseguisc un llibre i el diari del dia, encara que siga de butxaca i d'impressió i gramatge menors. És el doble peatge cultural que hem de pagar els valencians i valencianes de classe baixa i nació oprimida per ser això, pastura d'amos i colons: comprar barat i comprar foraster. Mentre tot això passa, hi ha estadístiques que parlen de normalitat. Buenas tardes! -que en dirien amb sarcasme al meu poble. A mi no em calen estadístíques: la normalitat aplegarà quan els quioscos exhibisquen prestatgeries plenes de diaris i revistes en català; la resta són respostes per fugir d'estudi i llançar bilis a la cara de les ciutadanes i ciutadans intel·ligents.

Però el motiu de l'articlet no era aquest. El cas és que he obert el periòdic i he recordat una escena: fa unes setmanes vaig veure una xicota que llegia un llibre mentre caminava per la vorera, amb tanta facilitat, estil i gràcia com qui dorm i no se n'adona. Em vaig quedar palplantat. Caminar i llegir alhora!? Ostres, quina cosa més insòlita. De seguida em va venir al cap allò que tantes vegades em deia una amiga: "les dones podem fer dues coses alhora, no com vosaltres, els homes". Em va sobrepassar, em vaig girar i continuava carrer amunt encara llegint, llegint i caminant encara. I hui m'he dit: per què no probar-ho? Som-hi.

Faig marxa, llig la portada, hi veig la cara de Zapatero i un titular: "Flexijubilación", i just acabat el titular, jas!, he picat de puntera a la vorada i després genolls a terra. M'he fotut tal hòstia contra el terra que el diari i el llibre m'han volat de les mans com coloms esparverats. M'he alçat com un cowboy amb les mans a les pistoles, he mirat avant i arrere, però no hi havia ningú. Per on vénen? -m'hauria dedicat algun cabronet crevillentí. Sort que els carrers de Benimaclet són buits els dissabtes d'hivern a eixes hores. L'ensopegada no m'ha vingut per la impressió del missatge amb tinta impresa (t'acostumes a tot, al cap i a la fi), sinó perquè -he pensat després- hauria d'haver fet una mica d'entrenament pel passadís de casa abans. Ja estic acostumat que l'entusiasme i l'eufòria m'aclaparen l'enteniment, i la passa: fa uns quants anys vaig col·lisionar contra un fanal a Elx perquè, mentre caminava, llegia alhora una oferta d'un viatge a l'escaparata d'una agència de viatges de la vorera d'enfront: "300€ una setmana a no sé on!", i jas!, cabotada a l'estil Santillana. Els amics i les amigues es van fer una fartera a riure. Jo, també.

Això de llegir mentre camines és tot un art, del qual haurien de fer escola o taller ocupacional. Jo, a molt estirar, sols puc llegir assegut o gitat, fins i tot dempeus, sense moviment, em fa no sé què d'inquietud i molèstia. Al cotxe, metro, tren, vaixell o bus, ni parlar-ne. A l'avió, encara. Per si fóra poc, hi ha dones que, al metro, es moquen, s'arreglen els cabells, s'agafen al passamans i encara els sobra un espai al cervell per atendre una conversa perduda mig metre enllà. I tot ho fan mentre lligen. Això, tot alhora, perdoneu que us diga però em meravella, de veres. ¿Heu vist aquelles curses que feien -ara ja no tant- on gent duia un ou posat en una cullera que penjava de la boca tot evitant que caiguera fins que guanyaren la línia d'arribada? Doncs quan jo veig algú que llig i fa totes eixes coses alhora se'm representa una d'aquelles competicions de gimcana, malabaristes de festa major. Per a quan els 5000 metres camina-llig com a esport olímpic?

Així són les coses, d'una lectura amarga d'un diari i un bac inesperat que m'ha deixat els genolls encarnadets, vosaltres en feu una lectura dolça i divertida amb un somriure entremaliat. Mai plou a gust de tothom, i d'això, se'n poden fer moltes lectures. "Som el que llegim" -resa l'aforisme. No foteu!?