Vargas Llosa, el nacionalsolipsista

Hi ha una moda, darrerament, a concedir uns premiets nòrdics d'alta volada a sers humans contradictoris, o, sense fer ús de subterfugis, a hipòcrites llefiscosos. Obames que continuen guerres i reben les paus per premi; i els Vargaslloses, que de la realitat aliena no en té ni puta idea ―ni en vol saber res― però rep premis per literaturitzar el que li ve de gust. Jo, la seua literatura, me la passe pel folre dels collons, com també em passe pels testicles les seues declaracions de sicari i de carpetovetònic empeltat. La seua literatura, per a mi, és objecte escatològic. M'estime més beure'm tota la literatura universal i desconeguda que tinc pendent i que també paga la pena que no pas la seua. No és cap bogeria el que dic. A una dona del Barça com cal, li ocorreria el mateix que a mi: per molt bo que estiga i molt que jugue Cristiano Ronaldo, mai hi cardaria, ni regalat. Perquè el món és ple de Guardioles, Cantonàs i Messis amb qui fantasiejar i pels quals tancar i obrir les parpelles. Em permetrà el símil futbolístic, si no li importa, ja que he considerat que vosté n'és amant i s'autocomplau amb discursos fàcils i populistes. Si haguera tingut una mica de dignitat i honor, senyor escriptor, el premi que li han concedit, i el discurs posterior, els li hauria dedicat al nostre escriptor Àngel Guimerà, per allò de restablir la imatge i vàlua de qui havia de ser premiat fa dècades per la seua literatura si no haguera estat pel xantatge (no)nacionalista espanyol. Però supose que no s'hi haurà documentat, que els seus camarades no l'hi hauran explicat.

Aviam, una lliçó de butxaca, don Mario:

"Idea de pàtria.― El vell mot llatí, utilitari i seriós, diu: «Ubi bene, ibi patria». Huysmans, espiritual i devot, diu: «Ma patrie c’est où je prie bien». En últim terme, les dues actituds s'equivalen." (Joan Fuster)

Aquest és, bàsicament, el nostre nacionalisme català, senyor Vargas Llosa. El seu, ja ho sabíem, és l'únic acceptable i raonable, aquesta cançoneta l'ha aprés ben apresa tot i estar a 9144 quilòmetres del quilòmetre 0, del melic del món, oi? Espere, ni que siga per decència o senilitat, que algun dia aprenga a parlar i a escriure quítxua, aimara, jakaru, kawki, aguaruna, cocama... totes, llengües primeres i pròpies del Perú molt abans que arribaren vostés allà, com a col·laboradors internacionals i avanzadilla d'ajuda al desenvolupament, amb el seu patriotisme no nacionalista i les anihilaren o arraconaren per sempre més.

Per vosté, tanmateix, sols existeix la seua FELIÇ realitat, la radical liberal, la que nega qualsevol indici d'existència més enllà de la seua ment; aquella visió que té vosté de la nació catalana és la de l'època de Franco, on el castellà era l'única llengua que es podia parlar en aquell país català que el va acollir tan hospitalàriament, i com d'august s'hi sentia sense escoltar català, eh?; aquella imatge que té vosté de nosaltres és la que voldria ara: on, de nacions, i de pàtries, sols n'hi havia una única, possible i indivisible: l'espanyola (no nacionalista i olè!). El que no sabíem, llavors, és que vosté feia d'aprenent de Governador Civil. Ara, és clar que, per vosté, l'amo mesetari que li dóna de mamar i li fa la gara-gara és allò important, per això en comptes de la locució ciceroniana, canta aquesta altra: Ubi panis, ibi patria. Però, sobretot, el que el posa catxondo del tot (si més no en la intimitat) és aquest proverbi tàcit: Ubi solitudinem faciunt, pacem apellant. Es nota que comparteixen Altiplano.

Mario Vargas Llosa, premi Nobel del Cinisme, vestit de pingüí i embriagat encara pel soroche, diu: “Ojalá que los nacionalismos, plaga incurable del mundo moderno y también de España, no estropeen esta historia feliz.” Molt bé!, sí senyor!, s'ha lluït, mira que ho tenia guardadet, eh!? Segur que eixa nit se'n va anar de putes amb els veterans de la División Azul. Ja està, ja ho ha arreglat tot. Ha donat una lliçó al món. Està fet tot un demiürg! Cague en l'ou, 5000 vargaslloses farien falta per empedrar d'espanyolitat com cal tota la via augusta catalana, xe.

Vargas Llosa nacionalista? No és això una tautologia?