Un omeprazol, si us plau

Us deixe un escritet que vaig fer anit, que estava desvetllat i m'ha vingut la sancta inspiració Calderiana, li agrade o no el concepte a Jaume Cabré. Que m'haja vingut la inspiració no implica que l'escritet siga bo, quede clar. Bé, Bon Nadal de nou i no castigueu massa el fetge demà, nit de Cap d'Any, sols la quantitat necessàriment justeteta.

"I amb el somriure, la revolta"

Un omeprazol, si us plau

—Bon dia doctor.

—Bon dia amic. Què té, hui?

—No res, venia perquè em receptara una capseta d’omeprazol, que l’anterior ja l’he liquidada.

—Home, i tant, això està fet. No fa molt bona cara, no?

—Sí, és que no em trobe bé, la panxa i els budells, que em fan un mal terrible. Tinc una sensació com si m’estigueren passant per dins aquella mola rodona que excava. Sap què li dic, no?

—No, si no em dóna més detalls.

—Sí, veurà. Aquella mola circular que excava totes les serres peninsulars perquè hi passe l’AVE i arribe fins a València i Barcelona perquè els madrilenys vinguen en pijama a les nostres platges.

—Ah, entesos. Mira que n’és, de gran, aquell monstre d’enginyeria, eh?

—Diga’m a mi, que és com si me l’hagueren ficada a dins. A mi!, jo que no gaste el tren, i menys encara el dels burgesos.

—Au vinga, no serà per a tant. Aleshores, què era el que volia?

—Sí, mire, una recepta per traure de la farmàcia el protector d’estómac aquell… com es deia Santa Bàrbera, morteropra…, no moreopra…, redéu que en sóc, de desmemoriat; mira que no portar-me el paperet… ah, omeoprazol!

—Entesos, entesos. Ara l’hi imprimisc calentet, no patisca.

—Gràcies, gràcies.

—Jas!, aquí és.

—Perfecte, moltes gràcies doctor. Adéu i bon dia. I que passe bé el que queda de festes.

—Perdone, perdone, deixe-m’hi veure (el doctor interromp el pacient, en el moment que s’alçava de la cadira).

—Què passa? No m’ha imprés la medecina que tocava?

—No, no. Els ulls, els ulls, deixe’m veure-li els ulls.

—Els ulls?, i ara, què hi tinc, als ulls?

El doctor fa cara de circumstàncies, de les dolentes, després de mirar els ulls del pacient amb una mirada incisiva i una lot minúscula que ha tret de la butxaca de la bata.

—Disculpe, senyor… com m’havia dit que li deien?

—Morell. Pere Morell Bonmatí.

(Ostres, Bonmatí, a sobre!, pensa el doctor)

—Senyor Morell, sega un moment, si us plau —declama, amb cara de ministre d’interior.

—Què hi ha ara, sols volia l’omeprazol.

—Sí, ja l’hi he estés, la recepta, ja ho sé.

—I aleshores? Si em deixa… tinc molta pressa. He de posar el bullit al foc encara, i mire quina hora és —li ensenya l’esfera d’un rellotge vell—. Ara que estic en l’atur, si no prepare a temps el dinar la meua senyora em fotrà un paquet del quinze i em llevarà la paga, amb la qual cosa no podré comprar-me l’altre paquet, el de cigarrets.

—Senyor, oblide’s de fumar.

—D’això ja n’hem parlat alguna que altra vegada, doctor. No m’ho puc deixar, almenys de moment.

—No em referia ni al tabac ni al bullit que ha de preparar.

—Vosté dirà, però ràpid, que no coneix la meua muller. Valencianota, una mala llet que les carxofes de cal sogre canvien de color quan s’apropa al bancal.

—Senyor Bonmatí —diu el doctor, amb to de cansament, com si es dirigira a un xiquet que no para en cadireta i li fa pam i pipa.

—Morell, senyor Morell. Bonmatí és el de ma mare, en glòria estiga.

—D’acord, senyor Morell. Li he de donar una mala notícia.

—No fota. No, per favor, no em diga que tinc despreniment de retina.

—No es preocupe, no té depreniment de retina, ni de retina ni de paga.

—Ha!, ha!, ha! Que n’és, de salat i graciós. Vaig fer bé canviant-me de metge, sap? Una veïna em va parlar molt bé de vosté. Despreniment de paga, ha!, ha!, ha!, quina ocurrència. I d’altra banda, quin descans, sap? Encara sóc molt jove per a eixes històries de jubilats, que si cataractes amunt, que si ulleres negres de protecció avall.

—Li he de donar, deia, i si em deixa, una mala notícia.

—Au, doctor, va, que les persianes de ma casa s’enrotllen menys que vosté. El bullit m’espera.

—Que espere, que espere —va fer el doctor, un poc irritat pel comentari sarcàstic del pacient.

—Bé, m’ho dirà o no!?, xe, vinga, que encara he de comprar les bajoquetes.

—Senyor Morell, es mor —ara, el rostre del doctor era de conseller d’educació valencià.

—Com? —diu el pacient, que no l’havia escoltat perquè pensava en el colorant alimentari, si en quedava al rebost o si també n’havia de comprar.

—Senyor Bonmatí, vull dir, senyor Morell, es mor.

—Què diu ara, s’ha begut l’enteniment? —s’apropa cap a la taula del doctor, i mira a dreta i a esquerra com assegurant-se que no hi ha ningú—. No estarà prenent cap droga, veritat doctor? Que un amic de l’associació d’aturats em va dir una vegada que vostés tenen molta facilitat per accedir a la maricuana eixa i a la parlopa, sí, sí, això que és com el sitral i que es fica pel nas —el pacient li pica l’ullet al doctor, com si amb el gest volguera dir ai pillastret!

—Senyor Morell, no em drogue ni m’he begut l’enteniment, tampoc cap gintònic. Li he dit, i l’hi repetisc, que vosté es mor. Li ho veig als ulls. Que està a punt de fer l’ànec!

—Ara sí que no, ara sí que me’n vaig. Ah, espere —torna a fer cara de voler tornar a picar-li l’ullet, però se’n desdiu, millor dit: se’n desfà de la intenció—. Ja ho he agafat, al vol!, com els ànecs. Hui és dia vint-i-huit de desembre, el dia eixe de les animetes innocents, que la gent fa coses sense trellat i conta mentides i barbaritats dels veïns, dels polítics, dels amics. No li fa vergonya.

—Senyor Mortell, vull dir, Morell, hui no és el dia dels sants innocents, va ser ahir.

—Encara pitjor!, què passa, que vol allargar-ho un dia més, com fan tots els funcionaris amb els assumptes propis? Quina poca vergonya. Que vinguera d’un altre, però de vosté, que hauria de ser-ne exemple. En una consulta mèdica pública, ni més ni menys.

—Per útlima vegada, senyor Morell. Es mor. Li dic que es mor, que de hui no passa, si m’apreta no li queden ni cinc minuts de vida. Ho entén ara, collons!? No volia ser tan brusc ni directe, però no m’ha deixat cap alternativa.

—Ah, no, no. D’ací no passe, no senyor!! He vingut per la recepta de l’omeprazol i mire amb què m’ix. No senyor. Els de la classe treballadora som humils i respectuosos, suportem en silenci moltes vexacions de la patronal, però vosté ha fet d’aquest tràmit un gra massa. Ara mateix baixe al taulell d’informació i li plante una reclamació com un garrofer de gran. Com una reclamació!? No!, no!, una reclamació no, una denúncia!, que vostés, les reclamacions se les fumen amb maricuana d’eixa o els les passen per l’engonal a les infermeres, que són totes més putes que les gallines!!!!

En aquell moment, el doctor ja no mira el pacient, fa com si es llimara les ungles i es puja les gafes de pasta negra. Mira el rellotge de l’ordinador. De sobte, s’escolta un tro, un soroll somort davall la taula. S’aixeca de la cadira, aguaita per damunt la taula i allà veu el pacient, al terra, fulminat, amb una cama estirada i el braç dret més dret que un fil, com en posició de Colom, el descobridor català nostrat d’Amèrica, assenyalant cap endavant i amb la recepta de l’omeprazol encara estripada al fons del palmell.

—Maria Amparo? Maria Amparo? —reclama el doctor—. Toca als del SAMU. Mortis causa. Aquest no arribarà d’hora per a ficar l’omeprazol al bullit.

—Marxant un Mortis causa! —la infermera recita una cantarella de restauradora.