Cobejança

[uns versets, d'una sèrie, que vaig escriure fa molt de temps ja; bon nadal a tothom]

Plena de seny, dir vos que us am no cal

II

Una dolça sensació de placidesa,
Un silenci catedralici,
Jaus al llit, pigada tens l’esquena,
Ets art, jo, pur seguici.

Tanta llum que irradies,
Com el far d’un rocam oblidat,
Tanta tendresa que em regales,
Ets feta del millor cotó ensucrat.

Un dissabte de tardor,
Em vas banyar d’amor,
Com la pluja que hui cau,
Com l’arbre que trau flor.

Ara tot se’m fa recança,
Els arbres somiquen tristes fulles,
Amb peus nus i mans òrfenes,
Per sempre més, de l’estança fuges.

Amb les llàgrimes de ta partida,
M’hi he fet un oasi d’impaciència,
I hi faig poalades de records,
Travesse corsecat, deserts d’absència.

Delere que tot siga un malson,
El matí portarà per rosada ton somriure,
Gire el cap d’esquerra al llit,
El teu lloc encara resta fet, trist, lliure.