El delicat de Gandia... La delicada de el Fondó

Ma mare m'ha dit hui que sa mare, la meua àvia, que era de el Fondó de les Neus, sovint li deia: "Ai, la delicà de Gandia, que va a cagà i es descostella". I és que ma mare, com jo, és més delicà que... el delicat de Gandia (les versions parlen de "el delicat" i "la delicada de Gandia, cagant, cagant es va descostellar", també del frec d'un gessamí que va fer traspassar una bella donzella). He escrit açò perquè m'ha semblat curiós com els pobles valencians parlen -parlaven?- els uns dels altres, com diria el mestre Sanchis Guarner. És ben curiós, deia, perquè la meua àvia estranyament, en comptades ocasions -els ovaris, els collons, pa les ocasions- va eixir de les comarques del sud d'Alacant. Potser algun viatge a València, poca cosa més. La qüestió és que enguany fa, si fa no fa, 100 anys que va nàixer l'àvia i en aquella època no hi havia televisió, en poques cases escoltaven la ràdio, poca gent sabia llegir i escriure, i encara menys trobaves telèfon, malgrat això, però, els pobles valencians parlaven els uns dels altres i la cultura popular es transmetia de forma natural, entre comerciants, traginers, familiars, veremadors, cançonetes, sense necessitat de fibra òptica, ni AP7, ni subvencions de diPUTAcions; únicament de mortal a mortal; la cultura popular, a través de la tradició oral, fluïa malgrat dictadures i prohibicions, trobava els canals de transmissió que bonament podia.

Com és que la tia Nievetes la fondonera va escoltar aquesta dita popular, parida -ho desconec- a la Safor, a més de 100 kilòmetres de distància que en l'època de les haques i els ases la distància semblaria més llunyana? No sabria dir si el País Valencià, i per extensió els Països Catalans, ara per ara són culturalment més homogenis que adés; no sabria dir si la fragmentació nacional ja és una realitat constatable a banda i banda de la línia Biar-Bussot, i som més sureste espanyol ja que antiga governació d'Oriola catalana (per als maniàtics: llegiu "valenciana").

Siga com siga, ma mare ho ha dit hui mentre dinàvem, jo ho he aprés i espere poder transmetre-ho algun dia als meus fills, o nebots, o fills dels amics i amigues. O millor: a tots plegats.