Burca, nicab, ball de gèneres i hipocresia envasada al buit

("encuentra la diferència", joc de la meua infantesa)

Mira que setmanes enrere he escoltat fins a la sacietat que si estaven debatint la prohibició de "la burca" i "el nicab", la burca amunt, la burca avall, en un ball estrambòtic que no deixava cap ésser humà impassible. Mira que s'han entestat, diaris de renom i prestigi a proclamar als quatre vents la feminitat genèrica d'aquesta peça de roba tan cristiana, familiar i semblant entre els europeus fins no fa massa temps. I ara va i quan ja havia aprés que era "la" burca i no "el" burca, resulta que consulte el diccionari i el gènere d'aquesta protecció solar és m, una ema com una merda, o siga masculí. Ale pues, rewind -com deia el meu radiocassette-, marxa enrere i a aprendre'l correctament. Què els passa, als periodistes i als gabinets de correció lingüística dels diaris? No fan brot o què? O no cobren perquè estem en crisi? O és que no n'hi ha, de gabinet? Fa une setmanes llargues vaig haver d'escriure a la redacció d'un diari nostrat perquè l'havien ben fotuda amb la notícia de l'avió estavellat a Líbia, ja que havien anunciat que havia d'aterrar en un aeroport londinenc que no era, i clar no és el mateix que jo espere un familiar que aterra en un aeroport que en un altre de diferent (perdoneu com de pretenciós sóc, però sempre pot haver algun lector del periòdic no esmentat que el llija i, a més, espere un familiar procendent de Sud-àfrica i que feia escala a Trípoli, coses més difícils he vist, com l'absolució per insults a professors d'Alfonso Rus). Em van demanar disculpes. Disculpats, disculpats, no passa res, home, dona.

Torne, retorne al (a vore, a vore, sí: "al") burca i el nicab: aquest escrit, que de moment ni conec el principi ni el final, ni la finalitat, és, supose, per a defensar la voluntat de les dones (que no la de llurs homes) de dur burca o el que els isca de la santa viola. Ara va i resulta -repetisc la fórmula del començament- que occident és la mesura de totes les coses, i que els putus musulmans són una colla de mantes i descervellats que reclouen les fèmines a casa i els fan la vida impossible. Però mentre, nosaltres aquí, gaudim d'una llibertat edènica, amb cares, culs, bíceps, permanents, spa, líftings, cremes i corretges reductores i tota mena de potingues fetes en pro de la llibertat i autonomia de la dona occidental. I una merde!!, que en dirien alguns amics meus. Ja voldrien les occidentals la llibertat de pressió social de què estan eximides les islàmiques. Però si les europees no poden viure tranquil·les, amb tot el bombardeig mediàtic per terra, mar i aire que els recorda diàriament que han d'estar guapes i presentables! Aviam, però si les dones musulmanes estan recloses a les cases, per a què collons prohibeixen el vestit carcerari esmentat als edificis públics? Si no van!! És a dir, que aquesta llei quedaria deserta, com les places a funcionari que no serveixen per a res. Si la lògica és aqueixa, per què a les mongetes germanetes -putes monges roïnes, segons alguns- carmelites i altres ites ites catòliques no se'ls encomana idèntica prohibició? Seran hipòcrites, els imbècils! Després, siguen sociates, republicans, corvengents o peperos a donar besets a tort i a dret a l'anell dels retors, o a les escoles pies, cases de caritat i altres edificis religiosos variats. Si encara hi ha dones que es posen el mocador al cap per a entrar a missa de dotze. Si encara hi ha valencianes que pugen de gaidó a la "amoto" del marit perquè no se'ls escape la clòtxina. A què juguem, a progressa adequadament? A qui donem lliçons, al Tercer Món o a la Mare Teresa de Calcuta? Au i aneu a pastar fang.

Se m'oblidava, com era allò de: "o tots moros o tots crestians"?