I vosaltres, li balleu l’aigua al davant a algú?

Fa anys i panys que la meua tieta Georgina, de qui us he parlat sovint en aquest blog i que ja té setanta-i-molts anys, va anar a fer-se una prova de l’estómac a l’Hospital d’Elx. Una prova d’aquelles que et fan engolir una mena de farinetes d’allò més sucoses. Com sovint feia tothom abans a Crevillent, ma tia, acompanyada per la meua àvia Nieves, va agafar l’autobús de línia, l’autobús del Miralles. I el camí d’anada va anar bé. El de tornada, però, va ser una mica divertit per tots els viatgers d’aquell bus, tret de ma tia i la meua iaia. Acabada la prova mèdica i damunt de l’autobús, l’estómac de la meua tieta, que de vegades sembla una caixa de ressonància amb tonalitats molt greus, va començar a fer un centrifugat històric.

―Mare que no m’aguante!

―Aguanta filla, que ja queda poc per arribar.

―Mare que no m’aguante! Diga-li al xòfer que pare, que me’n baixe.

―Geo, fes el favor i calla, com vols que pare l’autobús ara!?

I la meua tieta, que veu una tanca publicitària d’aquelles que poblen els vorals de les carreteres, pensa el que pensa i li demana al conductor que per favor ature l’autobús, perquè era de veres que no ho suportava més. I allà que baixa del bus i es fica, eixancarrada per no esguitar-se les sabates, “a sota” la tanca, s’apona de cul a l’autobús i comença a buidar la panxa amb una manguera colossal i una retronada tal que els pobres escarabats i llagostins que per allà trescaven no van tenir temps ni a dir “l’hem cagat llaurador!”, amb la cabassada apocalíptica que els va caure al damunt.

La meua iaia, damunt de l’autobús, no sabia on ficar-se, enrojolada com un pimentó, perquè sa filla s’havia fet mentalment un compte equivocat i havia calculat malament l’altura de la tanca, ja que per a la meua tieta, de damunt de l’autobús estant, la cosa es veia diferent, i es pensava que aquella tanca li guariria el florí i la poma de la mirada escrutadora dels viatgers, però ni poma ni florí ni cuixes ni entrecuix, allò no ocultava cap vergonya, i si qualsevol de vosaltres heu tingut mai a prop alguna tanca com l’esmentada us haureu adonat que tapar, el que es diu tapar, tapa ben poca cosa, ni tan sols el cap d’una persona plantada. Així va ser com la meua tieta, més contenta que un gínjol, va pujar a l’autobús, descarregada i ben torcada d’aquell remolí intestinal, i va ser així com tot l’autobús va poder presenciar, escatològicament horroritzat, la força descomunal que sovint alberga la meua tieta en el seu poderós estómac, tant si li fan proves com si no.

Dit això, crec que ha quedat clar ―per als qui no sou d’aquestes contrades― que Crevillent és diferent. I si no ho som, volem ser-ho. Si no, que els ho diguen a aquells que, volent fer una església per a Crevillent, l’actual Església de la Mare de Déu de Betlem (abans de Sant Pere), van dir:

―Xe, com és de gran la d’Elx? (la Basílica)

―No ho sé.

―No es parle més. Aneu a mesurar-la de llarg, que la de Crevillent ha de ser més gran que la d’Elx. Que d’Elx i bobos.

I va ser així ―segons m’ha contat un amic historiador (demaneu-li danys, perjudicis i fonts a ell)― com a Crevillent van fer una església més gran que la dels elxans.

I si parlem d’esglésies, ma mare me’n va contar una que no té desperdici. L’any 1976 havia de batejar mon germà, nat aquell any. I va anar a l’església a fer el que es deien “cursos prebaptismals” (per salvar els fills del pecat original, calia que els pares feren un curset exprés). En aquell aleshores, un antic “monecillo” (escolà) anomenat Paqui Lafuente impartia, voluntariosament i entusiasta, aquells cursets alliberadors. Amb una arenga pròpia d’un gran i bel·ligerant líder espiritual, feia:

―¿¡Qué es la fe!? ¿¡Eh!? ¿Alguien sabría decir qué es la fe? ¿Eh? ¿¡Qué es la fe!? ¿Nadie sabe decirme qué es la fe? (l'home és catalanoparlant, però se sap, de sempre, que Déu parla únicament castellà.)

Aquell aspirant frustrat a rectoret i membre de les JOC (Juventudes Obreras Católicas), amb cada fe consagrada i el consegüent silenci popular, s’encenia una miqueta més. I tornava:

―¿¡¡Qué es la fe!!?

I en això ma mare, que tenia al banc de darrere al Rempo, un pare de família obrera del barri de Vaiona, un home d’aquells autèntics i de poble, li escolta dir en veu baixa i més calent que un titot i barrejat amb burla:

―La fe és la figa i ta mare!!!!

El Rempo, com bona part de crevillentins que no creuen, no volia “ballar-li l’aigua al davant” a aquell il·luminat. Això de "ballar-li l’aigua al davant" a algú m’ho va contar la meua tieta Georgina, la dels apretons estomacals. A ella, que també se li’n fot tot i que mira pel benestar del seu estómac i del dels seus, sí que li ballava l’aigua al davant a la Julieta la Cornetina, quan treballava a cal Tereseto. La Julieta la Cornetina s’inflava a pegar carxots a totes les xicones que estaven al seu comandament en aquella fàbrica i que gosaven dur-li la contrària quan ella afirmava tal o tal altra cosa, perquè a la Julieta la Cornetina, si li agradava alguna cosa, era que li donaren sempre la raó, com als bojos, i això feia la meua tieta, que era més espavilada que la Cornetina i que la resta de companyes.

―Sí, Julieta, clar dona, això és així.

―A què sí, Geo?

―I tant, faltaria més. Tens tota la raó.

I amb cada ballada d’aigua al davant, un carxot estalviat. Això de ballar l’aigua al davant a algú, en altres llocs també s’anomena “ballar els nanos”. I la nostra forma de dir-ho coincideix amb la dels mallorquins. Nyas coca, després el molt mallorquí pare de Jorge Lorenzo ―que ens ha eixit filòleg a la vellesa― dirà que parlem llengües diferents. I quin faramalla embotit de diners. Així doncs, ja sabeu que ballar-li l’aigua a algú és afalagar-lo, procurar complaure’l, etc. Hui, Alberto Fabra, el nostre nou President, li ha ballat l’aigua al davant a Francisco Camps, però amb grans i plenes poalades!, l’ha afalagat a cor que vols, per la seua gestió, però ja no sé si per donar-li la raó com als bojos o perquè ho deia de veres perquè així ho creu. El que sí que sé és que, de veres de veres, eren les ganes de cagar que aquella prova mèdica li va encomanar a la meua tieta Georgina, i de suro de suro era l’aigua que a consciència li ballava a la Julieta la Cornetina perquè no li fotera bescollades.

Per acabar, us demane també que, per no ballar-me ni a mi ni al meu informant l’aigua al davant amb el que us he contat, agafeu l’autobús del Miralles i comproveu si la Basílica d’Elx es va quedar més xicoteta que l’església de Crevillent per aquell atac de xovinisme; això sí, procureu que no us coincidisca amb la revisió de l’estomatòleg, perquè deixareu feta un cromo la ben polida paret dels nostres germans de l’antic marquesat d’Elx.