LA RAVE DE LA MORQUERA
(Sainet Apòstata i d'Alliberament Nacional en un acte)

(Vuit del matí, carrer de la Morquera, els núvols es dispersen i el dia comença a ser un poc menys sant i un poc més clar. Parlen una dona de dretes expenitent, cofada amb pinta, bragues, guants, ànima i vicis negres i lèsbics, sembla una emo més que no pas una manola; un costalero o portant encaterinat de fa anys amb una pols blanca, tot fent honor a la fama que tenen els del gremi; i un retor roig i separatista, afeccionat a les timbes del bar de El Pardo, a les misses negres del Cap del Goril·la i amb fama de conquistador de caetes i visitador de bordells; hi ha un minso públic jove pels voltants, assabentat i indignat que els tres primers preparen una rave descomunal.)

(S’ha de llegir amb un cert ritme, a mode de cantarella)

Manola: —Crevillentines, crevillentins, la Setmana Sancta ja és finita! No passem més calvaris, dediquem hiphiphurres als clavaris, i que visca Santa Rita!

Portant: —Vinga, vinga, agafem deneís o l’Iphod, que podrem fer tires i empolsegar-nos amb sidral colombià els sants nassos, sense haver de jugar a cut i d’amagat a sota dels passos, ni patir remordiments, penitències costaleres o fuetades a les espatlles —hem deixat de fer-ho en algun moment aquestes sacres falles!?

Manola: —I que visca Crevillent, bona terra i bars d’ambient!

Retor: —Ja s’ha acabat el bombo, tanta gana que tenia, filaor de fil de bordo, trenta rosaris en un dia. No ens haurem de preocupar fins l’any que ve, d’entropessar-nos amb manoles fent filera, com a panderoles en romeria, dios te salve maría; ni hooligans del Ku Klux Klan i confraria llançant caramels i fent cagarel·les cada dia; prou d’arreglar peanyes, de guàrdies cerrils, llepons municipals i crosta medieval de les Espanyes. Anem-nos-en a encalçar ja una bagassa, ara que la triple moral i l’hàbit no ens rebrega el cervell ni ens l’acaça; que és hora tocada de magdalenes brutes, obriu-me pas que vinc, putes!

Manola: —I Boys també, collons!, i no sols faves i dianes, que de ben segur no ens en faltaran, de ganes.

Portant: —Ens veiem, snifff, com sempre, a la cruïlla d’Oriola-Coix, girem 180 graus les creus i caguem-nos en déu ben fort. Ara ja podem apostatar, comprar butles i excomunions als basars dels bisbes moros de carretera, i després, festa, truc i molta més burrera!!!! Ull!, que m’ha vingut el primer oix.

Manola: —¿Qui m’entreté amb un xascarrillo, mentre em faig la melena i m’eixample una mica més el canalillo? Vinga, portant, triomfa!

Retor: Deixeu-me a mi, que us duc penyora:

Com la garrofa se m’endrece,

i si l’oli se m’amillora,

el primer forat que tape,

és el d’eixa senyora.

Portant: —En tinc un, per Santa Anna, que vaig deprendre del meu iaio, el tio Campana:

Si li treballes al Petaca,

I li vens a l’Andreuets,

Te’n vas a ca l’Antonio el Selva,

I que te faça un cordellet.

Públic: —Ara és la nostra, botem foc a l'eterna crosta.

Per a alça-rabo, el de puro i bigot cremat, don Paco el Gato,

Per a menjar i simpatia, el gran mestre Catxarrero,

Per a Herriko Taverna, Estanc Sant Roc, alça braç i ven tobacco,

Per a vèrbola i guanyar diners, olè Cèsar, torero!

Per a complir i pagar, Saoret el Sampa,

Per a maredéu local, la Pitxona, a València la Desampa,

I per a deixar-ho per escrit, no t’enganyes,

Doneu-li paper al qui diuen Pelacanyes.

Portant: (canta excitat) —Roguemos por ti Central, polvos blancos del Sacramento!

Retor: —Aguanta el tipo portant, pels furs i Carles d’Àustria, no ens la faces ja bruta amb la polseta, que després em vindrà ta mare amb la mateixa cançoneta: “Sant Joan des albacores, bé podria fê un miracle, salva-me-lo d’este retor, que sa mare no en té un altre”.

Manola: —No es preocupe retor, que este és tronc de llimoner, que en sa vida ha fet llimons. I sap què li dic? Que els miracles que ell faça, que me’ls passen pels collons.

Retor: —Voldràs dir clevill, manola, que collons crec que no en tens, jo no te’ls he vist, el que tens és vidriola, la que ens posa a tots contents.

Manola: —Ai santíssima faç divina, retor, vosté sí que ho entén, cosa fina!

Retor: —Farem abraços matiners a dones i homes de països del Dòmund, de carn i ossos, que són barats i pòtols, sense faixa i daurats cossos. Anem-hi ja que les anques no m’esperen! De l’emoció, tinc trempera i la cara amerada de suor. Passeu-me un mocador que me la torque, a quint sant rieu ara, us pegue una hòstia que us derroque!

Manola: (dissimulant el riure en veure el retor amb el rostre enveronicat de tanta sang que li brolla del nas i que el fa paréixer un crist crucificat) —Duem-nos ofrenes i rosaris, que ens deixaran fer amb els clevills actes temeraris, ja n’hi ha prou de condemnes, pal·lis i sagraris.

Retor: (amb to nostàlgic) —Temps era, jo deia habemus, que els de la Magua i els de Ca la Glòria ens feien perdre l’oremus, o era, potser, la memòria?

Manola: —Calle, retor, que açò sí que és un paseíllo, i no els del trenta-nou, que qui se’n ve de festa amb nosaltres, mai torna clar, sinó cartinou.

Portant: (un poc torrat) —Tranquils, dona fatxa, cura roig, que això ho pague jo!, que les promeses santes no es corrompen, en tot cas justament i devota, amb xavos es compren.

Manola: —Tronxicol, mutxol d’armari, mira que tens poc de visionari; clar que es compliran, com més ungüent posem al cepillo amb més ganes ens en donaran.

(El Retor pensant per a si mateix sobre la devoció falsa i cega dels companys de farra. —Beates a mi, Don Placebo és infalible, açò sí, i no el canvi climàtic, és un miracle ben plausible.)

Portant: —Snifff, açò sí que és viure!, desbragueteu retor, que veig neons i deixem córrer el mariano ben lliure! S’ha acabat el misteri del tres per u, la fusta polícroma i els atavismes de cendra-i-fum. Com deia aquell de València: tururú!, tururú!, tururú!

Públic: (reciten en cor protèstic, sarcàstic, en veure els tripijocs dels personatges religiosos)

—Els Gemecs i els Dolors del llamàntol han baixat el teló, s’ha acabat el llanto, adéu la quarantena, mireu com obrin el meló, sembla que treballen en cadena. Han estat fidels a la ignorància, un any més, ja veus tu quina importància! Fins l’any que ve, el teatre de gran altura, la rave dels cossos i de pandereta la cultura. Amb polseta, aigua beneïda o MDMA fins i tot Déu ressuscita, ho diuen els sants oracles, quina barra que tenen, fan volar coloms, el poder i els seus tentacles.

(quan els del públic han acabat de recitar, es llancen pel pont que abans era vell avall, en senyal de protesta antisistema, i abans de caure al terra a un d’ells li dóna temps a penjar el vídeo autogravat en Internet, tot i els problemes amb l’streaming.)

Fi.