Un divendres qualsevol

Divendres a la vesprada. Acudisc d'imprevist a una presentació de campanya del PSOE de Crevillent. Em demana un company que l'hi acompanye. Hi vaig a desgana. Anem. Seiem al fons. A tort i a dret, fins i tot després d'haver començat l'acte, sonen mòbils amb la sintonia del partit de don Pablo. Taaa-rà, tarararararararara... No es pot dir que la mitjana d'edat dels assistents siga sinònim de futur, relleu i continuïtat. Roses roges comestibles de la internacional socialista a què pertanyia Mubàrak fa quatre dies. Música ambiental d'un Serrat gens Eurovisió. Entra el candidat, aclamat entre aplaudiments, llums, laca Nelly i Varon Dandy. Acudeix la mantenidora de l'acte, també membre del partit, i comença la presentació de l'acte. Cabells rossos encara amb olor i calor a perruqueria. Bona dicció, valencià estàndard correctíssim. Apunta maneres. El més significatiu de l'acte, sens dubte. Vestit roig conjuntat amb el decorat-interfície socialista de campanya.

He d'apretar els ulls amb força per poder llegir el PSPV a sobre del PSOE que s'han entestat que desaparega a poc a poc, subtilment, campanya rere campanya. "Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado" (senyor Cayetano Mas, de la "Instrucción Secreta" del 1716 contra el poble català, i que com a historiador i ciutadà valencià hauria de conéixer, per no repetir). Autoodi en forma d'esmicolament de sigles. Renúncia expressa i acceptada. S'amaguen les sigles com qui s'avergonyeix d'un passat obscur, empestat, quan la foscor és realment i clara cosa d'ara. Vergonya col·lectiva. Indecència nacional. La marca que ven està assumida, interioritzada, deixem-nos de quimeres de la transició i somnis de poeta renaixentista: España, la roja, la lengua común, la pell de brau... Parla un exalcalde que presenta un altre exalcalde i ara diputat-portaveu imputat. Recorda els temps de camaraderia clandestina i la llarga experiència i compromís del presentat. Con Franco luchábamos mejor. Intervé l'imputat que imputa un reguitzell de delictes a uns altres imputats (molts) del govern popular. I entre imputats queda la cosa, tot volent amputar-se els membres polítics. Sembla una escena en què Groucho Marx, de banda a banda, amb sabates enormes, camals amples, faldons que toquen els genolls, havà de gaidó i celles amples i zapateristes, entreté el personal. I un vídeo dóna pas al profile del candidat a l'alcaldia, que té per banda sonora una cançó de Lluís Llach que mai de la vida li cantaria en la intimitat, al candidat. El candidat? Un monjo tibetà tindria més carisma. Empenta d'artrític remugant. Comença a parlar en català de Crevillent. Es passa al castellà. S'entreté llargament amb la llengua de Cervantes. S'hi sent a gust, fa saltironets vocàlics amb les paraules més adobades. Torna al valencià.

Em trau de polleguera que faça contínuament traducció múltiple: "demasiao", "massa"; "denans", "abans"; "astò", "açò"... com qui s'exculpa pel registre informal però alhora parla per a estúpids que no entenen el registre estàndard. No farem trellat, quina rèmora, açò del valencià. En castellà, tot va rodat. Don Joan Manel també va entendre que un cop mort el dictador no quedaven motius per cantar en una llengua minoritzada que no deixava quartos. Així fou com, qui volia cantar en català a Europa, so pena de muerte, va acabar naixent en el Mediterráneo.

Cayetano Mas, el símil de la cançó "Si yo tuviera una escoba" és d'una baixesa intel·lectual que no es correspon amb un professor d'història assaonat d'universitat. Com? Ah, home, això s'avisa abans. Que s'ha de parlar en un llenguatge planer, intel·ligible per a tota la ciutadania. Una mena de LOGSE per a la tercera edat, vol dir? No. No em convenç. Tant fa que Rubalcaba haja citat el Sin ti no soy nada. Per a la seua informació el senyor Rubalcaba és amant de la bona música i el Turn! Turn! Turn! dels The Byrds és una de les seues cançons predilectes. No m'agrada ni el candidat ni el discurs. L'embotix amb cites d'Iglesias, Miguel Hernàndez (?), fins i tot anomena ChUrchill (i ho pronuncia malament, la u ha de sonar com una mena d'a, repasse's el sistema fonètic anglés, please, sobretot si ha de fer referència a personatges històrics que li fan el pes). Comença la desfilada de candidats. Els presenta el propi cap de llista, que en destaca l'exemplaritat, les bones qualitats. Hi ha qui deixa anar alguna llagrimeta. Quan cau al terra o a una brusa anònima es nota que és una llàgrima que pertany a la gran família socialista, perquè amb el colpet aquós s'escolta l'himne de partit. Hi trobe a faltar, entre l'equip que posa a dalt de l'escenari, una candidata jove que va ser regidora la ja quasi acabada legislatura. No entenc per què no hi és, cal gent jove, pense. Cada vegada m'agraden menys els actes de partit, fins i tot del partit al qual done suport i vote. Em semblen, aquest també, una mena de Big Brother que es pretén selecte. Estic, estem tan desencantats de la política que en sentim més i mes desafecció.

Els candidats, m'apunta el company, van molt mudats, no? Sí, com de Diumenge de Rams, que és a prop. Per moments sembla una missa adventista, evangèlica. Més mudament, més vots, sembla que diu la lògica. La imaginació se'm dispara en veure saltar al cadafal un candidat que fa saltar per l'aire l'harmonia estètica i cromàtica perquè sembla la versió local d'en Sala i Martín. Estava equivocat. Aquesta llista sí que és selecta. S'acaba l'acte. Ningú no ix convençut. Els que sí que marxen ben convençuts -i abans d'hora- són els presidents de la Federació de Moros i Cristians i d'Unifam, que se'n van disparats abans no pugen a l'escenari tots els candidats. Han d'acudir a la presentació de la llista més Popular que se celebra en un altre lloc. És el que té tenir un càrrec públic: primer acudeixes a l'acte de l'oposició, i després al del partit amb qui combregues, votes i et rebolques. Sempre ens deixem el tiramisú o el pastís de formatge amb nabius per al final. Si mai arribeu al poble un divendres qualsevol, no acudiu a un acte polític. Feu-vos una orxata hiperglucèmica del Caldós, passegeu pels antics carrers bombardejats de la nostra particular Svrenica, assaboriu la ferum d'alguna cantonada i, tot just arribeu a casa, si teniu sort de tenir connexió a Internet, escriviu una queixa telemàtica al Síndic de Greuges tot exigint-li ni que siga un bri de qualitat. Així, en general. Demaneu que tornen els polítics de la transició, els clandestins, i que s'emporten a la garjola els que han "evolucionat" i es construeixen cases per favors amb sabors afruitats a Brugal. I si no us contesten, tranquils, no patiu, que l'adveniment de les faves tendres, el pa torrat i l'abadejo és a tocar de cantonada i la menja ens farà oblidar la penitència de dècades d'ostracisme polític. Amén.