Moments

Havia passat ja la Diada 2010. Era 12 de setembre i vaig eixir de Terrassa enjorn. Havia dormit al cau emparquetat de ca l’Àngel, el més gran economista que ha parit Crevillent la darrera centúria. No veges com s’administra els quartos. Riu-te tu dels FMI i dels BCE. M’havia d’apropar en cotxe a l’estació, i jo havia de deixar el primer rodalies de la línia 4 fins a Barcelona per enganxar-ne un de la línia 1 cap al Maresme. Un cop a dins del tren que anava a Barna, i després d’una parada, hi va pujar un xicot jove que portava una cervesa de litre a la mà. Va seure als seients d’enfront. Anava torrat de droga i d’alcohol fins a l’ungla del dit menut del peu esquerre. No parava d’incomodar el personal, i la va pegar amb un bon xicot que seia al meu costat, l’únic error del qual va ser portar una gorra de NY, un piercing d’ar al llavi inferior i uns bons bíceps que, veges tu, provocaven al primer. Quina culpa tindrien els seus bíceps? Li va tocar la grossa i punt. Portava tal muntonera, el drogat, que no podia parar quiet un segon. A mi em deia que si volia speed, coca, m’oferia la cervesa, em donava la mà. Era evident que no havia dormit en tota la nit de dissabte amb una tal petenera. Jo intentava tranquil·litzar-me tot centrant la mirada en les línies del llibre que llegia:

«—¿Quins escriptors t’agraden? —li vaig preguntar.

Balzac, Dante, Joseph Conrad, Dickens —em va respondre a l’instant.

—No es pot dir que siguin l’últim crit.

—Per això els llegeixo. Si llegeixes el mateix que tothom, acabes tenint les mateixes idees que té tothom i acabes vivint en un món de pagerols i esnobs. La gent com cal se’n dóna vergonya, de fer aquestes coses. ¿Què no ho veus, Watanabe? Tu i jo som els únics tios com cal de tota la residència. La resta són escòria.»

—Hijo de puta, no me mires así, que te voy a romper la cara, cabrón —va amenaçar sense tro ni so aquell jove amb accent xarnego al meu company accidental de seient. Aquest últim, ni l’havia mirat ni havia trencat un plat en la seua curta vida d’adolescent. Sempre sóc al mig de les situacions més estrambòtiques i estrafolàries. És el no sé com te les apanyes de ma mare. Al meu acompanyant desconegut, després d’amenaçar-lo de trencar-li la cara amb el litre dues o tres vegades, li va soltar tal macocada a la cara —ja no sé si amb el puny o amb l’antebraç— que va ressonar a tot el vagó. La gent va començar a escampar el poll cap a l’altra banda del vagó. Aquella situació em recordava les imatges que de tant en tant obrin els telenotícies, on una càmera de videovigilància enregistra una pallissa, un apunyalament, una metxada de foc a un rodamón en un caixer automàtic. Però clar, la putada sideral és que jo ara era a dins de la caixa tonta. Collonut! Sols un xic de color i jo ens vam decidir a reduir aquell cavall desbocat amb la boca plena de saliva blanca i espessa. Els collons, que diuen que són per a les ocasions —i la napolitana de xocolata que m’havia cruspit de bon matí— se’m van posar per compte de corbata de seguida. Flop, anatomia inversa. ¿Qui diu que cal fer pònting per pegar-te un xut d’adrenalina matinera? Jo, me’ls aconseguisc debades, a tocar de terra. Patia que aquell fill de puta tinguera una navalla i que ara la pegara amb mi o amb el negre. Aquell tarat em recordava el Poli Díaz, perquè era baixotet, bragat, de nas camús com el del potro de Vallecas. Puta mare quin canguelo. Ni apadrinant un bosc de til·lers centenaris se m’haurien passat les tremolines de cuixes i mans.

Entre botiges, li vaig dir que ja havia passat, que el xicot de la gorra havia marxat i que tot anava bé. Tenia collons la cosa, jo havia de tranquil·litzar al botxí, i no a la víctima o a mi mateix. I aquell a la seua, com si sentira ploure, continuava oferint-me cervesa, coca, MDMA, cristall… Vinga tirar-se mà de butxaca i amostrant-me bossetes transparents. Semblava que tinguera un supermercat als pantalons. L’Apu Nahasapeemapetilon de la droga, em va venir al cap. Vaig fer un glop del suc d’ordi recalfat, per allò de l’empatia i crear bon rotllo. Tarannà negociador d’anar per casa. Jas, bon rotllo! Napolitana i cervesa de bon matí, i una pujada de tensió que ni el Gonzàlez Lizondo quan la va dinyar al Parlament (espere que la Scarlett O’hara brandadora de taronges no DEP). Vaig agafar el llibre i no sabia si el llegia de l’endret o del revés. Ni Murakamis, ni solidaritat ciutadana, ni hòsties putes consagrades. Jo el que volia era eixir a bot de sacre d’aquell tren de la bruixa. El xicot agredit havia botat dues parades abans i jo m’havia de fer càrrec d’aquell cartinou. Sort que va arribar la meua parada. Vaig baixar del vagó i vaig avisar el personal ferroviari i de seguretat perquè reduiren aquell malparit i no continuara fent-li la mà a la gent de bé. Primer moment.

Mitja hora després d’aquell episodi que em va posar més espitós que les tasses de cafè que li prenia furtivament a ma mare de menut, anava pujat en un altre tren, camí d’Arenys de Mar, on havia de fer transbordament amb bus fins a Munt. Inauguraven el Monument per la Independència. Ja m’havia baixat tot i em trobava més asserenat. Alternava pàgines de les històries dels personatges problemàtics i grisos d’en Murakami amb ullades melangioses a la línia de platja del nord de Barna que entrava pels finestrals. Em recordava el sud. Els vidres gruixuts del vagó deixaven entrar tan sols els rajos de sol del migdia d’aquell setembre amb la intensitat justa perquè no abrusaren l’interior, i abans no tocaren els cossos i objectes, queien fosos vidres avall. La temperatura era la justeteta.

En un baixador i amb el trescar dels viatgers, vaig alçar la vista del llibre i davant meu, col·locada de perfil cara la porta, havia pujat una dona de mitjana edat, ranejaria els quaranta. Duia un cabàs de fibres vegetals clares penjat al muscle esquerre. Vestia falda ampla i fina amb coloraines. Anava calçada amb unes sabrinetes marineres. Li faltava un mocador al cap i al coll, unes ulleres de sol amples i anar damunt d’una Vespa per ser l’element central d’un cartell Vintage fet a mida per a mi. De cabells rulls i bruns, un pam per sota del bescoll. No era d’aquelles dones explosives que tallen l’alé. O sí, a la seua manera. Era imperceptible, silenciosa, no perquè no parlara, sinó d’esperit. Però l’element clau que em va fer quedar embadocat ataüllant-la va ser el top negre sense mànigues que portava, i que deixava a la vista de tots els plebeus que per allí voltàvem les espatlles i les aixelles, per ser-ne més precís, l’aixella dreta. Tenia el braç estirat amunt, perquè empomava la barra metàl·lica que habiliten als trens i metros per evitar que la gent caiga amb els sotracs i no acabe recreant la darrera escena de El Perfum. Destil·lava seguretat, no s’immutava per res. Torejava com volia els bambolejos del vagó. Semblava que fóra ella qui transportava el tren, i no a l’inrevés. Ballar sense moure’s, cantar sense obrir el musell, dirigir sense batuta. Quin saber estar, quin saber fer! Era com si no hi fóra present, tot i així, embafava l’espai d’aquella caixa transportadora amb una sensació de frescor agradabilíssima. La mesura de totes les coses, d’aquell trajecte. Mai abans, ni tampoc després, he pogut veure res semblant en cap altre mitjà de transport públic. Li hauria donat l’Òscar a l’elegància, el Nobel a la senzillesa i el Pulitzer a l’atractiu. Tinc una debilitat irrefrenable per les aixelles femenines. No sé quin negoci porte entre mans, jo, amb les aixelles, i desconec si hi ha, entre els meus avantpassats, una llarga tradició de comerciants-testadors de desodorants femenins. El cas és que se’m representen un segon sexe. Vull dir, és com si dugueren una bacora davall del braç, perquè m’entengueu. Amb l’arribada del bon temps pegaria a fugir a la Sibèria més septentrional per guarir-me de tant estímul inevitable. Vosaltres riureu, però si veiéreu contínuament els carrers i platges dels vostres pobles o ciutats a rebentar de dones amb el conill a l’aire, i que per a tothom fóra d’allò més normal menys per a vosaltres, ja en parlaríem, ja. Una veu de llanda va anunciar una parada, Vilassar de Mar, i aquella dona va baixar del vagó com si res, com si una papallona haguera entrat i eixit sense que ningú no se n’adonara, tret de mi clar, i per les circumstàncies que he explicat. Adéu Beatriu, ens veiem al paradís, que jo de moment em quede al purgatori axil·lar. Segon moment.

Vaig arribar, per fi, al destí. Vaig dinar amb l’amic Bilbeny a la riera d’Arenys de Munt, el poble de les espardenyes gegantines i de la democràcia en estat pur. També vaig abraçar i vaig riure amb l’amic Piquer i Pagès, tots tres grans independentistes i molt millors persones, sota plataners i entre els promotors del referèndum per la independència. Vaig conversar amb l’escultor que va crear el monument i vaig agafar, com a record, escardills de la pedra esculpida on descansava aquella quadribarrada vertical de rovell i cofada d’estrella, símbol de tot un poble, del nostre poble. Vaig escoltar cançons i parlaments d’ancians il·lustres, joves compromesos i xiquets prometedors. Vaig aprendre tot el que vaig poder de la forma de fer dels germans del nord. En acabat, en Bilbeny i la seua sempre ben duta barba de sis, vuit, deu o dotze dies em va apropar a l’estació de tren més propera a Barna que va poder, tot sortejant els embussos d’aquella N-II catalana perquè si no faria tard a l’avió. Li vaig fer una abraçada sentida de germanor. Ens vam dedicar bons desitjos i de continuar treballant, vivint i lluitant per la nostra terra. Tercer moment.

D’un pèl va anar que no perdera l’avió barat. Amb la llengua fora, cara de boig i arrossegant els pantalons per la terminal del Prat vaig donar que dir tot el que vaig poder i més. Si els de seguretat li hagueren passat els vídeos a ma mare perquè els visionara li hauria caigut a) la freixura als peus, b) el món a terra, c) la cara de vergonya o d) totes les anteriors correctes, en veure el fill compartint “Moments Renfe” amb el Vaquilla 2.0 o esperitat pels busos i aeroports de Barcelona. Si és que ja ho diu ella: només que te’n vas per ahí a patir.