dijous, 18 d’abril de 2013

...I la política els féu fora

Als 16, 17, 18, 19, anys amunt, anys avall, qualsevol jove comença a prendre decisions importants, a configurar el seu imaginari ideològic, individual però també col·lectiu, compartit. L'edifici intel·lectual conscient que comences a bastir de forma autònoma inclou materials, plànols i projectes d'influència diversa: la procedència familiar i l'estrat social, els amics, l'educació, els valors i la cultura circumdant, els mitjans... Dissenyes una identitat, una realitat que, si bé en principi presenta una empremta romàntica d'abstracció idealista, a poc a poc modelaràs i faràs evolucionar amb tu en un viatge cap a un pragmatisme racional, potser fins i tot escèptic. Les teues idees, però, seran teues per sempre més, les voldràs compartir amb aquells qui estimes, també amb aquells qui desconeixes. Ja ets un ciutadà, i el món t'espera.

Un tret característic dels joves de les darreres dècades és, potser, l'escàs o nul interés per la política, pels temes socials. De vegades, directament l'aversió. L'esport, el lleure, la carrera professional, els amors, els desamors, el consum, la postmodernitat, la banalització de la realitat, la crisi de valors, la consciència líquida, tot d'una, arracona la consciència real, la política. Els progenitors, en aquest punt i molt sovint, tenen una gran influència, en són referent decisiu. Pobres pares porucs, fills de la fam, de transicions fallides, néts de dictadures alienants, hereus d'una por atàvica, desitgen fills acadèmicament, professionalment exitosos, ben col·locats laboralment, esperen agosts sota umbrel·les amb néts que bressolar i fer-hi castells de sorra, jubilacions tranquil·les, nínxols lluents amb flors de veritat... El somni de trencar amb la classe de què provens per "prosperar".

Als 16, 17, 18, 19, anys avall, anys amunt, arriba, de boca dels pares, el missatge que qualsevol règim capitalista programat espera que diguen: "fill, no et fiques en política" (d'esquerres, s'entén, perquè l'altra no és política, és una altra cosa). Les mares i pares més agosarats, molts dels quals de l'esquerra sociològica dècades enrere, fins i tot postil·len: "que la política soles porta problemes; i si t'has de ficar, que siga en els que guanyen". I així, amb aquest consell que desactiva el món i mata el canvi, s'acaba el bitllet d'aquell viatge iniciàtic de les esquerres: es tanca el cercle.

Ara bé, la història és un cercle que es tanca amb paradoxes. I heus ací el fruit de la no història: generacions de joves apolítics, ciutadans desprogramats, desposseïts de la consciència nacional, de la de classe... Els pares d'aquells joves de 16, 17, 18 i 19 anys veuen que un avió se'ls trau dels braços protectors i de la terra que els ha vist nàixer, i amb un títol universitari sota el braç que no els fica en el tren de la prosperitat que prometia el sistema, tan sols en un restaurant del Soho de Londres a escurar plats (en el millor dels casos), o a fer llits i netejar pixarrades en un hotel de costa a Brighton. La por dels pares ara és la pobresa dels fills. I ara volen, esclaus, pàries del sistema, cap a un futur incert. I no fou la política, sinó la manca d'aquesta, que els féu fora.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada